"Si 'Presoner' és un poema desproveït de tòpics literaris, no ho és pas de bella i noble retòrica ni de savis recursos que fan possible la perfecta combinació i l'íntima imbricació dels motius temàtics i conceptuals posats en jocs a la composició.

Es tracta d'una estructura estròfica corrent a la nostra vella poesia: cinc octaves de versos decasíl·labs, amb distribució rimada cadeno-encadenada i alternança de rimes agudes i greus, amb capcaudament de dues rimes, procediment pel qual les de la segona part de cada estrofa es repeteixen a la primera de la següent, i amb tornada de quatre versos. El nombre d'estrofes obliga a una certa concentració, i el discurs, tot ampliant-se amb matisos enriquidors i precisant successivament els continguts, o demorant-se momentàniament, flueix d'una estrofa a l'altra, afavorit pel capcaudament, i es concentra a la tornada, posant de manifest la intencionalitat més urgent del poeta. El poema, especialment a la primera estrofa, és ric de ritme i de musicalitat, com ja es veu en una simple lectura i com comprovaríem amb una anàlisi dels esquemes accentuals dels versos, variats i sovint en contrapunt, i amb l'estudi dels fonemes dels versos i de les rimes."

(Josep Romeu. "Comentaris al cançoner de Jordi de Sant Jordi", Serra d'Or (Barcelona), núm. 210, març del 1977)

* * *

"Jordi de Sant Jordi ens apareix com un epígon dels trobadors des de tots els punts de vista. Això no és un judici que el faci decréixer quant a la seva qualitat literària; però no deixa de sorprendre en un poeta jove, que escriu en els dos primers decennis del segle XV i el nom del qual trobem tan estretament vinculat al d'Alfons el Magnànim, príncep del Renaixement. Emperò això darrer és enganyós, car no hem d'oblidar que Jordi de Sant Jordi morí vers el 1424, és a dir, abans de la segona i definitiva estada del Magnànim a Nàpols, deu anys més tard, que és quan la seva cort adquireix el decisiu caràcter renaixentista.

[…] En les poesies de Jordi de Sant Jordi abunden els provençalismes, encara que no amb la intensitat amb què apareixen en Gilabert de Próixita i en les cançons d'Andreu Febrer. Si aquests dos poetes intenten d'escriure en provençal, però admeten gran proporció de veus i de solucions catalanes, Jordi de Sant Jordi produeix la impressió de voler escriure en català, però admetent gran nombre de provençalismes, no debades compon les seves poesies uns vint anys després. Malgrat tot, la llengua poètica del nostre autor porta un vestit, o té una aparença, provençal, i encara es troba molt allunyada del català de la prosa."

(Martí de Riquer. "La lírica entre els trobadors i Ausiàs March", Història Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, 1984, vol. 2)

* * *

"Potser allò que més cal destacar de la vida i l'obra de Jordi de Sant Jordi és aquesta dicotomia que s'encarna en ell i que el fa beure de dues fonts constitutivament oposades: es tracta del component trobadoresc de la seua obra, que representa la tradició, l'antiguitat, i de l'empremta humana i el tremp vital que imprimeix a les seues poesies. Tant la vida com l'obra es veuran mútuament impregnades d'ambdós elements.

Fins a tal punt és pregona l'actitud ètica que Jordi de Sant Jordi manté al llarg de tota a seua poesia, que s'ha afirmat que la malenconia és la característica que més el defineix com a poeta. Al cap i a la fi, no fa sinó reprendre i explorar, fent-los servir fins als límits inusuals en la seua època, els temes més típicament trobadorescs. Sant Jordi, però, els carrega d'una empremta vital i personal que ha permès als crítics parlar de la seua poètica com a 'norma de vida'."

(Rafael Roca. Introducció a Obra poètica. València: Alfons el Magnànim, 1994.)

* * *

"Dels divuit poemes coneguts de Jordi de Sant Jordi, tres d'ells (els poemes I –'Dança e scondit'–, II –'Dompna, tot jorn vos vau preyan'– i XVII –'Els enuigs'– de l'edició de Riquer i Badia de 1984) estan construïts a partir de versos de quatre i de vuit síl·labes mentre que les catorze altres composicions són totes cançons d'octaves de decasíl·labs. Sant Jordi també és autor d'un poema únic des del punt de vista del conjunt mètric i versificatori de la seva obra: la 'Passio amoris secundum Ovidium'."

(Enric Bou. "Jordi de Sant Jordi", Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 680-681)

* * *

"El primer que sobta qui examina l'obra poètica de Jordi de Sant Jordi és l'extraordinària varietat de gèneres, de temes i, en part, també de metres que la caracteritza; tot i tractar-se d'un breu cançoner, és realment impressionant el fet que el seu autor no repeteixi mai dues vegades, de manera idèntica, el mateix gènere o subgènere poètic o el mateix tema.

Aquesta varietat, en si ja prou significativa, fa paleses dues peculiaritats indiscutibles del poeta valencià: una vocació manifesta d'experimentació, que reprèn i continua l'herència pionera de Cerverí de Girona, i, d'altra banda, un vast coneixement de la tradició lírica romànica, que no es redueix estrictament a l'àrea occitano-catalana, sinó que s'estén també a les àrees italiana i francesa. Aquestes dues característiques dibuixen un perfil de professional de la poesia que, referint-se a un personatge integrat dins una cort medieval i, a més a més, músic expert, no podem sinó identificar amb la figura del trobador clàssic, o millor encara, tenint en compte que segurament ell mateix fou l'intèrpret de les seves pròpies composicions, amb la figura d'un joglar evolucionat o trobador-joglar."

(Aniello Fratta. Introducció a Poesies. Barcelona: Barcino, 2005)