Baix del mateix garrover,
on va criar de primala,
ha clos el darrer remuc
la més vella de la guarda.

Amb ella ha mort la nissaga
de l'ovella que nodria
el símbol de la mudança
dins la nostra pagesia.

Ara la guarda és madona
de la gran possessió
i ensenyorida pastura
sense tanques ni pastors.

Finits oguers i missatges,
porquerols i majorals:
La gran guarda a terra prima
treu somada per tot l'any.

Més ella va viure, encara,
els temps del petit ramat
on el bestiar de llana
trescava, com tots, de fam.

Menuda, sulla, xereca,
mama de rostoll, moscada,
fluixa de molsa, garrella
era la més malcriada.

Aparrussada de ca,
de trenc per pedra baldada,
caparruda, destra, llépola,
seguia sempre fent tala.

Passant ran dels sementers
de mestall o de civada,
no li mancava mai l'esma
pel furt d'una espipellada.

Les nits d'estiu pels rostolls
espigolava més brins
que l'estol de segadores
quan safalcaven tan prim.

Pels sestadors, a les gòbies,
atropellava les altres,
llavors tudava el ventim
pel trespol, tota esburbada.

A l'aprés de les munyides
trabucava la ferrada
i ensutjava els tonadors
amb bels i esperonejades.

Malgrat tanta mala història
va ser la més estimada,
perquè al llarg de les nodrides
treia sempre bessonada.

Perquè les seves brosselles
quallaven el bon formatge
i els fogassers del brossat
colaven serigotada.

Perquè els seus moixells cardats
filaven la millor llana
i el dring del seu picarol
despertava l'ull de l'alba.

Beneïda per la glòria
dels records i la rosada,
tastau la pau del guaret,
matriarca de la guarda!

("L'ovella morta", dins Nissaga de Sen. Manacor: Casa de Cultura de la Caixa de les Balears, 1985, p. 17-19)

* * *

He alçat el clam per vós,
mon pare,
i gravat vostre nom
al 13 de portada
i els vostres dos llinatges
a cada un d'aquests mots,
tots nostrats de cadències,
i els nostres sobre-noms
a cada grum de gràcia
d'aquestes contarelles.

Perquè, per vós i en vós,
vull cantar la llacor
d'aquesta Terra
que endinsa les arrels
de malaurança històrica,
però per sempre nostra;

perquè, per vós i en vós,
vull enaltir la força
dels fonaments que afermen
el claper d'aquest Poble
que, malgrat les dissorts,
becades i venjances,
encara és Poble nostre;

perquè, per vós i en vós,
vull retir homenatge
a l'esvaïda
nissaga subjugada
dels porquerols i hoguers,
pastors i parellers,
clotaires de figuera,
rabassoners de pleta,
i a tots els qui calçaren
espardenyes de sou
i sola prima;

perquè, per vós i en vós,
vull proclamar justícia
per a l'esforçada raça
de nobles amitgers
que suraven barquera
als lloquets magres,
amb lloques ventureres
i cabrides travades;

perquè, per vós i en vós,
els beguessers de truc
i els joglars de glossades
sentin la glòria
de les arts i les màgies;

perquè, per vós i en vós,
es canonitzi
el model de ser home
només pel sant coratge
de la tendresa,
creadora d'edips
irrevocables;

perquè, per vós i en vós,
s'identifiquin
tots els qui ationen
els silencis calents
de recordances
d'un espós, d'un amic,
d'un pare, d'un padrí,
d'un germà o d'un company
calcat a vostres traces.

Quin orgasme sagrat,
col·lectiu de gaubances,
si el déu de les cançons
fes el miracle
de què els nins, a l'escola,
aprenguessin el signe
de les vostres petjades,
les petjades de tots, de tots vosaltres;
i els pregoners de festes
recordassin les vostres
heroiques menudències
i els Grans i Generals
Consells fessin memòria,
cada any parlamentari,
de tots vosaltres, tots,
com dels autèntics Pares
d'aquesta Terra
que, per la vostra herència,
tornarem a tenir,
un dia, com per Pàtria.

("En nom de tots els altres", dins En nom del pare. Manacor: Caixa d'Estalvis de les Balears / Casa de cultura, 1983, p. 65-67)