Sobre Mudança endins

Aquest és un llibre escrit amb furor i elegància que converteix les estructures inquietants i injustes del món en l’or del poema a través del laboratori vivent de la mirada creativa. Nou exemple irrefutable que Cèlia Sànchez-Mústich és una de les nostres millors alquimistes i escriptores.

(Jaume C. Pons Alorda. Epíleg del llibre)

* * *

És, sens dubte, una autora amb una mirada personal sobre la condició humana, fruit de la confluència, d’una banda, d’una profunda compassió que es nodreix de tendresa i solidaritat autèntiques, i, de l’altra, d’una consideració crítica sobre els nostres valors i els nostres comportaments, que l’empeny a recolzar-se en una certa forma d’humor, que mitiga el dolor. En definitiva, un humanisme lúcid d’un inequívoc i exigent compromís ètic i cívic, que es projecta en tota la seva creació literària, amb independència del gènere pel qual opti en cada cas (...).

La nostra poeta no es planteja en cap cas desentendre’s del deteriorament de salut de la seva mare, perquè interpreta que el guió de la vida també passa per afrontar situacions que fan trontollar la manera de concebre la nostra existència i la nostra quotidianitat. Els poemes de Mudança endins en constitueixen un impressionant reflex literari, perquè no són la mera expressió directa d’uns sentiments o d’uns pensaments abstractes, sinó que Cèlia Sànchez-Mústich s’hi ajuda de fets, d’històries que ens remeten a una realitat concreta i propera damunt la qual enlaire davant nostre poemes que, en parlar d’ella, ho fan també de nosaltres.

(Carles Duarte. Regió 7 i Diari De Girona, juliol de 2022)

* * *

“Que la meva mare tingui set anys, si us plau / Que vagi a un hospital on la cuidin / amb l’empatia radiant que provoquen els infants”. Ara la mare ha tornat a la infantesa i per això mateix la filla pot afirmar, entre burleta i desesperada: “Ho demano perquè soc la seva mare”. (...) A través d’una mirada que sap conjugar versos esmolats i agres al costat de sentències d’una lluminositat plaent, la poeta aconsegueix un equilibri sostingut entre la tragèdia i l’inevitable.

(Pere Joan Martorell. Última Hora, 11 de setembre de 2022)

* * *

Ser mare de la mare i de la mare de la mare, un relleu que tanca un cercle i converteix l’amor en quelcom visible i visionable: l’espectacle d’estimar-nos, pàg. 16. És a dir, de l’afecte se’n fa un meta-efecte, com l’escriptura és una meta-realitat, i el poeta una meta-persona (...).

Finalment es podria dir que la Cèlia ens ho fa entendre tot, amb el seu poemari. Ens comparteix la seva vivència viscuda i també allò que ha après i que ja sabia: que el riure i el dolor neixen d’una mateixa font que té dos brocs. En un resa “aquesta aigua no és bona per veure” i a l’altre “aquesta sí, però no raja sempre” (els sitgetans ja saben de quina font parlo). Aquest doll que du l’aigua pura que ens calmarà la set, no raja sempre perquè de vegades raja cap endins, de nou cap a la pedra, perquè a la fi l’aigua és un mineral com qualsevol granit (quars, feldespat, mica...) i tots fem un camí d’anada i un camí de tornada, i l’amor posa els somriures. L’amor és LA feina.

(Anna Aguilar-Amat. El temps de les Arts, 25 de setembre de 2022, i El temps, 3 d'octubre de 2022)

* * *
 

Sobre Els vells, aquella nosa

Retrat immisericordiós però ple d’amor, Els vells, aquella nosa ha sacsejat les consciències durant aquests mesos de pandèmia.

(David Castillo. El Punt - Avui, 24 desembre de 2020)

* * *

Quin valor donem a la gent gran? La poeta i narradora Cèlia Sànchez-Mústich fa que la pregunta sobrevoli per tot aquest llibre fet de fragments, estimulant i entremaliat.

(Esteve Plantada. El temps de les Arts, 22 d’abril de 2021)

* * *

Per la qualitat del seu llenguatge, per les emocions que destil·la a cada pàgina, hi ha moments que s’enfila a cotes de prosa poètica d’una volada altíssima.

(Àngel Carbonell. Lletres bàrbares, 27 d’octubre de 2020)

* * *

Un punt de vista personalíssim que esbotza amb musicalitat alguns dels grans tabús de la nostra societat: la dependència, la distància, els sacrificis personals, la quarta edat.

(Laura Basagaña. Llavor Cultural, 27 d’octubre de 2020)

* * *

Pràcticament, enceta un debat.

(Albert Om. Rac1 Islàndia, 26 de gener de 2021)

* * *

Molt hàbilment Sànchez-Mústich ha ordit l’assaig com el vaivé de les ones: ens deixa descansar per tornar a colpejar amb més força.

(Marc Senabre Camarasa. Caràcters, 22 de novembre de 2021)
 

* * *

És l'aparença de naïveté amb què arrenquen molts dels seus poemes el que fa que la veu de Sànchez-Mústich assoleixi, per sorpresa, els millors encerts expressius: entremaliada i audaç, destapa a la impensada una realitat perversa, folla o crítica. A les seves mans, el poema –tot i els pretextos quotidians, familiaríssims: domèstics– és una descoberta, guiat per la confiança que la lliure associació i l'analogia duran poeta i lector a un espai imprevisible on tot semblarà nou.

(Pere Ballart i Jordi Julià. Pròleg a Paraula Encesa. Barcelona: Viena, 2012)

* * *
 

Sobre La gota negra

La poeta qüestiona els límits del cos i de l’espai, del pensament i del passat-futur. A través del joc de llums i ombres de l’escriptura, agermanant-se amb les regles de l’art d’escriure, trenca esquemes i esmicola les regles físiques de l’espai-temps, tal com fan els bons poetes, creant el seu propi tempo líric[...]. La poeta es val de figures com l’oxímoron per accentuar les dualitats que subratlla en la seva obra ("un cor de silencis", on els morts canten el silenci), i també utilitza la metàfora i la comparació posant de costat situacions quotidianes amb múltiples elements del món de l’art (la música, el cinema) o de la ciència i els processos físics i químics per desplegar reflexions profundes sobre la vida i la mort: "ens enregistren en pistes diferents", diu en un poema quan parla dels pressupòsits, de la diferència i, d’allò que interpretem, fent un acte de fe. En un altre poema escriu: "sempre tràveling enrere, sabent/ que la càmera ens empara, amb els ulls embenats/ ens agafem de les mans".

(Laura Basagaña. Llavor Cultural. 5 d'octubre de 2018.)
 

* * *
 

[...] També ens arriba el seu pensament, la seva saviesa, quan diu: "I els éssers que pertanyen al Temps / ens entendrien si ens escoltessin? / Nosaltres, que no coneixem els verbs / entendre i escoltar ni cap altre/ni el creixement de l’herba / o l’erosió de les muntanyes / que no sabem què significa eternitat / o dir breu, fugaç, durador, veloç / o dir córrer o llaurar o pensar.»
La seva relació amb la música és gairebé física, sensual i, per referir-se a la música, utilitza el verb sentir: "Quan em parles de música, sento música / (no la música de què em parles). / Quan mirem l’espai, creix l’espai / (no l’espai que mirem)." Ens ha sorprès que, de cop i volta, quan gires la pàgina, et trobes la pàgina blanca i al costat dret un pentagrama amb quatre compassos de dos per quatre, en tonalitat de mi bemoll major. És un esqueix de Spacelab, escrita l’any 1978 per Hütter i Bartos. Els dos músics pertanyien al llegendari grup alemany de música electrònica Kraftwerk.
"Com puc trobar-me, dins la nit, havent perdut / l’estel on refractar la llum. / Com puc ignorar-me, dins la nit, havent rebut / la llum on transferir l’estel." La nocturnitat, les gotes, l’infinit, la dansa còsmica de la creació i la destrucció són ben presents al llarg del seu poemari.
A Sánchez-Mústich l’interessa el temps, i l’explora a través de la paraula, de la música i de la llum.

(Carme Miró. Sonograma magazine. 29 d'octubre de 2018.)
 

* * *

“Cal engegar”. D’on diantres surt el doll tan afuat d’aquesta dona-poeta, dona-sirena, però no pas per cap caprici teratològic sinó per la resplendor mitològica que traspua aquesta poesia moderníssima, que posa cap per avall totes les retòriques per crear la seva pròpia, sense escarafalls ni sofisticacions ni contemplacions, anant sempre al gra.
De fet, per a qui li sembli críptica cal dir que Cèlia Sànchez-Mústich(Barcelona, 1954) ofereix les claus de la seva tradició en les tres citacions d’obertura: homenatge a Màrius Sampere, el seu mestre en l’art de fer poesies, i dues citacions, una de la gran Wyslawa Szymborska, com una cosina germana en l’art de l’observació i de la composició, i una altra de Buster Keaton, que diu: “El nostre Heroi vingué d’Enlloc, no anava Enlloc i el van engegar en algun lloc”. L’humor keatonià també li és car a na Cèlia, i ella encara s’ha permès de crear-ne un que gosaria d’anomenar celianesc. Guaiteu com a mostra el poema de la “fe de rates”. I per resultar menys hermètica encara, després del Pòrticens ofereix tota una lliçó de poètica: “Una sola memòria / per a tots els jos successius, / una sola consciència / per a tots els jos paral·lels. / Un sol jo / per a totes les memòries / i consciències”. Aquí rau tot, i la poeta va remenant matrassos i alambins amb una traça admirable. La seva poètica és d’una escrupolositat rigorosament científica, però l’eixàrcia i les canyes són màgiques. En la fusió de tremps i de percepcions verbalitzades amb finor i coratge hi trobem aquest segell celianesc que dèiem, que hem d’aplaudir si us plau per força.
Per als qui toquem sostre en el real quotidià, Sànchez-Mústich ens eixampla la mirada. Sembla com si tingués una lupa per l’univers microscòpic grandiós i un telescopi de lents gruixudes que tot ho sonda.
Verdagueriana, perquè en el gra de sorra ens hi mostra l’infinit, en la gota marina els oceans pregons del cor i del cervell humà. Funda teologia poètica? Qui sap. Fila sil·logismes subtils i lògiques vertebrades damunt de la diafanitat de l’absurd de l’existència. Consecutives samperenianes (o com n’haguem de dir), plàcides vigílies, i un enginy metafòric magistral, com el del poema “Ara que esclata la fira / i faig punteria amb el ninot del temps...”, o el drama de l’existència explicat a través de dues plantes, l’azalea i la maranta. En l’epíleg ho diu Navarro: “Ser amb els altres, els altres. I ser en els altres un riu de mudances que es rosega”.

(Víctor Obiols. Ara Llegim. 9 de març de 2019.)

* * *

Llàgrimes, puces, partícules, fàstics, imatges crues i versos lacerants... El resultat és el llibre més dur i bèstia d’una poeta que entra en la tenebra del jo per perdonar-se. Cèlia Sànchez-Mústich o l’obscuritat. Un llibre per no respirar.

(Jaume Pons Alorda)

* * *

El poemari és ple de metàfores astronòmiques, unes comparacions ben sòlides i fonamentades, sorprenents, de vegades enigmàtiques.

(Enric Marco. Del blog Pols d’estels.)

* * *
 

Sobre A l'hotel, a deshora

Conec pocs llibres que, tot i no provenint de la tradició nihilista de l'avantguarda, modulin millor i exemplifiquin les possibilitats inesgotables de l'experiència a deshora: A l'hotel, a deshora.

(Vicenç Altaió. Del pròleg a A l'hotel, a deshora)
 

Pren un camí del mig que no és tebi sinó profundament del mig, radicalment del mig entre dues concepcions, i que agafa el millor de totes dues, la vida i l'artifici.

(Vicenç Villatoro. De la presentació del llibre a l'Ateneu Barcelonès, 29 de maig de 2014)


Tota la força que té la poesia per a invocar presències i emocions es congria en el nou poemari de Cèlia Sànchez-Mústich, A l'hotel, a deshora. Sempre des de la dualitat aparentment contraposada, contradictòria.

(Vinyet Panyella. "El marge llarg", L'eco de Sitges, 11 de juliol de 2014)


Cèlia Sànchez-Mústich és una poeta del detall i de l'emoció […] Crea artefactes literaris sofisticats, en què la persona narrativa vesteix màscares diverses, o bé les instàncies presència-absència intercanvien els seus papers (vegeu el magnífic "Llum cautelar") […]

En totes aquelles cambres d'hotel hi passen coses, s'hi belluguen persones com en un dels cèlebres quadres de Hooper […]

La poeta excel·leix a copsar els detalls reveladors dels seus interiors: llegiu el bellíssim "També la roba": Un dia el cos va dir-me / que la roba no acudia / a les seves cites.

(Jordi Llavina. El Mundo. Tendències, 17 de juliol de 2014)
 

* * *

Sobre Cet espace entre nous

Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant d'en sougliner la singularité et cette façon souvent biasisée de ne pas affronter la réalité directement. Ill y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d'approcher par petites touches le coeur de l'Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l'allegro moderato, avec précision, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, le visage de l’autre prennent subtilment une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rain de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux: l'homme et la femme, la femme et le monde, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich.

(François-Michel Durazzo. Ressenya dins Europe, Revue littéraire mensuelle, març de 2013)
 

* * *

Cet espace entre nous est en tout point réjouissant. Oui, ce livre est superbement écrit, intelligent, sensible aux détails, mais ce n’est pas ce qui nous a le plus charmé. Sànchez-Mústich a le don de donner une épaisseur au monde sans trop le magnifier. Comme l’indique le titre de son recueil, elle évoque cet espace « dont nous ignorons l’entrée » où « nous sommes vraiment », « ces univers parallèles » où « apparaissent d’imperceptibles et fugaces passerelles / par où s’échappent des paroles ». Par la poésie, elle réinvente l’espace laissé libre par la mort de Dieu : « […] je t’appelle dieu : abréviation seule / du mot que j’ignore encore / et qui grandit lentement / dans le tube à essai / d’un laboratoire en ruines ».

(Judy Quinn. Nuit blanche – Magazine litéraire n. 139)

* * *

Sobre Ara et diré què em passa amb les dones

[…] des d'un realisme irònic i paradoxal, fins a un surrealisme que vessa lògica i versemblança […]. Fent servir un ritme àgil i pautat, amb un llenguatge de nervi constant i batec deixondit, Sànchez-Mústich ens apropa a la vida d'uns éssers que, enfocats amb un prisma potent i escrutador, ens mostren les seves febleses i els seus anhels, les seves misèries i grandeses, els delers i amors... Com deia Baudelaire "cadascú amb la seva quimera".

(Pere Joan Martorell. Última Hora)
 

En definitiva, contes conyons, entretingudíssims, escrits amb moltíssima gràcia, destresa i una xispa d'alegria que sempre anima a manera de mini big bang íntim. I això és molt elogiable, absolutament reivindicable, ja que Cèlia Sànchez-Mústich demostra ser posseïdora d'un domini tàctil narratiu i d'una saviesa alliberada de cotilles en els petits detalls: sap resoldre amb commoció cadascun dels seus avatars i dóna una rodonor final com de voracitat acomplerta.

(Jaume C. Pons-Alorda. Arabalears, 23 d'octubre de 2013)
 

No em sembla casual que Ara et diré què em passa amb les dones –i tretze contes més, l'últim llibre de relats breus de Cèlia Sánchez-Mústich, aparegui dies abans que Alice Munro rebi el premi Nobel de literatura 2013. Ambdues autores demostren una habilitat especial en aquesta tècnica de condensar, en unes poques planes, un univers que comença i acaba amb una esfericitat que jo denominaria "molecular".

(Anna Aguilar-Amat. Eco de Sitges, 25 d'octubre de 2013)
 

Així ens trobem amb les observacions més àcides i les ironies més esmolades possible, pura nitroglicerina disfressada de colònia per a nadons, punyeteria de vell professor inquisitiu que l'escriptora du a l'ADN ja des de l'època en que rebotava dins l'úter matern —enfant terrible literal i literària abans de nèixer.

(Florenci Salesas. de la crítica literària al blog "Recollint pedretes mentre tot s'ensorra", 29 d'octubre de 2013)
 

Cèlia Sànchez-Mústich és una autora rotundament perversa. M'explico: ha conquerit –amb un amor desmesurat envers el treball d'escriptora, de dona que vol modular-nos l'emoció, i un compromís continuat amb l'exigència que comporta grimpar i superar els pedregams de l'ofici– l'equidistància, el punt feliç d'equilibri entre el joc i la transcendència, entre la densitat i la ingravidesa.

(Joan Duran i Ferrer. Núvol, revista digital de cultura, 5 de novembre de 2013)
 

És molt difícil fer un llibre de contes –ho dic per experiència pròpia– en què no hi hagi baixades de to, i aquí no n'hi ha ni una. […] El darrer conte, que dóna nom al llibre, a part de fascinant, m'ha semblat una autèntica declaració de principis del que és la literatura de Cèlia Sànchez-Mústich.

(Miquel de Palol. Transcrit de la presentació del llibre a la Setmana del Llibre en Català, 2013)
 

L'autora explora el terreny dels prejudicis socials i el de les pors, i ho fa amb una de les seves millors eines: una ironia àcida. El de la història d'amor a la llibreria parisenca Shakespeare & Co. és, per mi, el millor relat del llibre. Però el del taxista guillat que està obsedit a enxampar els seus clients en falta és, segons com, el més inquietant –un conte que podria il·lustrar més d'una classe teòrica a la facultat de psicologia.

(Jordi Llavina. "Varietat de prejudicis", El Punt Avui, 29 de novembre de 2013, p. 11)
 

Catorze contes dels quals no en sobra cap pàgina […].

Mala llet condensada. El to narratiu de Sànchez-Mústich és una combinació especial d'amargor i cofoisme que deixa la sensació d'una riallada elegíaca. Aconsegueix embellir aquest curtcircuit entre dolor i humor […]. No es tracta tant de retratar una quotidianitat ferida de mort, com d'acariciar aquesta ferida; acariciar-la amb una precisió tan sibil·lina com per no deixar que acabi de fer mai crosta. […] Uns contes terriblement amables; una amabilitat enginyada per trencar aquella flaubertiana "tranquil·litat de l'ambient que ha acabat fins i tot amb la possibilitat de la tristesa".

(Jordi Puig Ferrer. Caràcters, núm. 67, primavera de 2014)
 

* * *
 

Sobre On no sabem

De l'element ínfim o gest quotidià a la reflexió vital, metafísica, a l'instant universal. Sobre aquests dos rails, sempre en equilibri i a velocitat sostinguda, avança On no sabem [...]. El jurat va destacar d'aquest llibre les "qualitats imaginatives" i és precisament aquesta originalitat general de les imatges la que s'imposa i enlaira poemes.

(Anna Ballbona. Avui, 20 de gener de 2011)
 

L'emoció ens sembla pròxima, ens impacta perquè reconeixem els elements de què se serveix i perquè admirem la manera que tenen aquests elements de combinar-se.

(Jordi Llavina. El Punt. Presència, 6 de febrer de 2011)
 

Segons Umberto Eco el text poètic fa gala d'un "quocient d'imaginació" molt superior al de cap text ordinari, i és sovint una "infreqüent juxtaposició de paraules" la que té la culpa de la gran quantitat d'associacions mentals que un poema aconsegueix suscitar. Si agafem el llibre de la Cèlia ben aviat comprovarem com aquesta sensació és immediata i indefugible. [...].

I la seva difícil simplicitat, que més que dir, suggereix, és a l'abast de tothom que s'avingui en aquest joc fascinant de la paraula imprevisible, de la metàfora que tot de cop ens deixa perplexos, estranyats de com ha pogut ser que no ens haguéssim adonat que la realitat era menys estreta de com ens pensàvem. [...]

Si algú vol saber com funciona poèticament l'analogia i quin és el seu enorme poder semàntic, que rellegeixi «Alarma»: igual com furtivament el nen sense vigilància ens destrossa la casa, així el dolor, a la callada, ens devasta el cos i l'ànima. Gràcies al talent de l'autora, el lèxic de l'entremaliadura i el de la pena s'entrelliguen aquí a la perfecció.

(Pere Ballart. tres fragments del text llegit durant la presentació del llibre, 24 de febrer del 2011)
 

A On no sabem (Tres i Quatre), Cèlia Sànchez-Mústich ens ofereix el seu llibre de poemes més metafísic, més filosòfic, més especulatiu. A On no sabem (Premi Octubre de Poesia), es reflecteixen les escletxes que s’obren entre el temps (allò tan fugisser i indefinible) i l'espai (allò tan abissal i indefinible fins i tot quan s'experimenta). [...]

No sabem si vivim en aquest món on posem els peus o en aquell altre més subtil que habita al cor i al pensament. Cèlia Sànchez-Mústich descriu magistralment al poema Filtracions aquests mons coetanis: Vet aquí, que hi ha un altre univers/on tu i jo –els mateixos/ que som ara– tenim una aventura/llarga, densa, en expansió./Mentre avui ens truquem/per dir-nos com va tot,/en l'altre univers ens diem amor, per a mi ho ets tot. [...]

On no sabem és tant un lloc com un no-lloc, un estadi de la ment o la ment en blanc. On no sabem és evolució i involució.

(Teresa Costa-Gramunt. Eco de Sitges, 18 de març de 2011)
 

Navega en aigües pantanoses, aquest darrer –i magnífic- poemari de Cèlia Sànchez-Mústich. I no és que es mogui per terreny desconegut. Fa tot l'efecte que fa temps que du les botes enfangades, que no pot evitar-ho: la poeta es veu empesa a ficar el dit, la mà i el braç a l'aigua tèrbola sense saber si a sota hi trobarà piranyes o algun lluç. Els poemes d'aquest llibre vénen carregats de potsers, passos en fals, perplexitats, estranyeses, mancances i sense-sentits que tenen tot el sentit del món.

(Montserrat Costas. Caràcters, núm. 55, maig de 2011)
 

En aquests universos paral·lels ens trobem amb les vides creuades d'éssers desconeguts que, de sobte, s'aturen: "Mentre jo et somreia / davant la càmera, / el clic del fotògraf / aquietava les formes / de tantes vides simultànies", però és una quietud que avança cap a la sortida per les estances del temps: "Sota la lupa, els rostres es propaguen / com rèpliques d'un adéu".

(Rodolfo del Hoyo. "On no sabem, de Cèlia Sànchez-Mústich", Barcelona Review, núm. 68, 2012)
 

* * *
 

Sobre A la taula del mig

No és estrany que Cèlia Sànchez-Mústich hagi encapçalat la primera part del seu llibre amb uns versos d'Emily Dickinson. Comparteix amb ella el gest d'aquesta mirada solitària, barreja de fascinació i neguit. [...] No escriu des de la negació: la veu forma part del que contempla, assumeix la seva quota de culpa, de felicitat i de fracàs.

(Esther Zarraluki. fragment de la introducció del llibre)
 

Sànchez-Mústich explora molt bé el quotidià i, amb els seus versos, ens el torna convertit en revelació.

[…] el seu poema (L'aigüera) es converteix en un exercici d'una notable sofisticació intel·lectual i moral. D'altra banda, els ponts que dreça la poeta entre el microcosmos i el macrocosmos constitueixen una autèntica marca de la casa […]

A la taula del mig és un llibre ple de sorpreses. [...]. Els seus poemes ens diuen que el món i la consciència humana són enganyosos, que les analogies són pertot: el sagrat es confon amb el profà, la Setmana Santa amb el Carnaval; el so d'un rellotge és interpretat equívocament com el degoteig d'una aixeta que no tanca bé.

El punt de vista és, també, un recurs poderós a les seves mans.

(Jordi Llavina. "El quotidià fascinant", Tendències, El Mundo, 24 de setembre de 2009)
 

"La poeta no crea distincions entre la realitat material i la realitat espiritual quan se situa al terreny del mig, que és també el terreny on el desig s'expandeix fins a cobrir tots els buits, extrems, neguits. […]

Però no és tan fácil, no, viure a la taula del mig que és somni de salvació per al nàufrag però que també és desig d'exploració […].

En aquesta experimentació, la poeta no dubta a fer tots els papers de l'auca com els déus fan tots els papers de l'auca, i amb tanta imaginació, ja que res en la vida no es repeteix ni en somnis.

(Teresa Costa-Gramunt. L'Eco de Sitges, 20 de març de 2010)
 

[...] Dels llocs que ocupen els éssers i els objectes, n'extreu l'essència i la dissecciona amb una lucidesa vertiginosa de la ment i dels sentits.

[...] La poeta reconeix i es reconeix en el moviment, intern i extern, i en tot allò que és consubstancial a la naturalesa humana.

La mirada de Cèlia Sànchez-Mústich, A la taula del mig, abasta tots els angles, tots els contorns, totes les interseccions de l'aquí dels éssers, fins a arribar al nucli mateix de les sensacions i dels sentiments que experimenta. Tot i que, el dubte, la temença, el dolor, la soledat són presents al llarg del volum, mai no se'ns mostren com a veritat absoluta, perquè s'hi contraposen l'afirmació, el delit, el vigor, la plenitud. Un autèntic joc d'equilibris que l'autora domina perfectament i que sap harmonitzar des de les taules del costat fins a l'extrem de la taula. Aquest extrem percaçat és, en definitiva, el resultat d'un poemari esplèndid, en què la veu personal i inconfusible de Cèlia Sànchez-Mústich brilla amb tota naturalitat i contundència.

(Montserrat Rodés. Caràcters, num. 52, juny de 2010)
 

* * *
 

Sobre No. I sí

Fet amb tanta intel·ligència, i literàriament tan eficaç, una mostra de com l'art del doble sentit va molt més enllà del gag i l'acudit. [...] Com amb Kafka, només cal aprofundir en els propis abismes per descobrir-hi un endimoniat sentit de l'humor, l'exercici de la ironia com a figura literària amb coneixement de la vida i de les tradicions culturals. [...] Les set històries tenen el sexe com a centre de gravetat, i semblarà una obvietat dir que el punt de vista femení –calidoscòpic, possibilista– és fonamental. És més que això, és un dels principals elements literaris en joc.

(Miquel de Palol. Bulevar, El Mundo, 16 de març de 2009)
 

Set relats que, més que sorprendre el lector, li engalten un cop de puny que li fa fer mitja volta. L'autora té la rara habilitat dels bons narradors del relat breu: saber girar la història com un mitjó.

(Pep Coll, escriptor)
 

Un llibre insòlit, desinhibit i contundent, que a través de set situacions, narrades amb vigor i elegància, furga amb destresa els mecanismes psicològics per arribar al punt del dilema, el nucli del qual és i es debat.

(Montserrat Rodés, poeta)
 

Una de les lectures alhora més picants i reflexives que hagi tingut ocasió de llegir mai. [...] Vull fer esment particular del darrer conte: RECORD TRANSVESTIT. Quan l'acabes, et quedes amb la sensació que has llegit alguna cosa que no tindràs ocasió de trobar en una narració gaires vegades més: la descripció de la redempció psicològica d'un trauma sexual infantil, mitigat primer per un altre acte pseudo-sexual (a la manera com actua la medecina homeopàtica) i resolt definitivament a través d'una confessió laica del procés.

(Josep-Anton Soldevila. Escriptor)
 

* * *
 

Sobre Il·lusionistes del futbol

Una veu irònica, humorística –amb un humor genuí– en un llibre al mateix temps molt seriós en molts aspectes.

(Matthew Tree.)
 

Un llibre de futbol atípic. Amb moltes sorpreses. I autentiques virgueries...

(Xavi Torres. Periodista esportiu)
 

* * *
 

Sobre Peret, l'ànima d'un poble

[…] Peret, el clàssic de la rumba catalana em resultava molt proper perquè fa molts anys que em sento fill adoptiu de Can Lluís, el restaurant que ara porta la família del Ferran i la Júlia, al carrer de la Cera. El Peret i la colla de gitanos del Raval era una part dels enigmes màgics de la casa. Més tard, quan la notable escriptora sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich –notable com a poeta i com a novel·lista– va escriure el retrat de Peret, tan farcit d'hores i hores de conversa de la neboda amb l'oncle, tots dos amb càrregues íntimes de melodies, vaig saber que Peret era molt més que una anècdota i sí un homenot de gruix, en el cor d'una cultura massa desnerida.

(Ignasi Riera. "La columna", El Punt Avui, 4 de setembre de 2014)
 

Mitjançant unes llargues converses amanides amb reflexions personals, l'autora dibuixa, amb tendresa i admiració, però sense llagoteria, un personatge complex i apassionant, tot anat molt més enllà de la imatge plana i en blanc i negre que molts se n'han fet [...] Un llibre molt interessant, que fa compatible l'humor amb una considerable profunditat humana.

(Miquel Pujadó. Serra d'Or, juny de 2005)
 

Se trata de una larga entrevista en la que la autora va penetrando en la fascinante personalidad del autor.

"A don Toribio Carambola se le ha antojado de ir (sic) a dar un viaje a la luna en un moderno proyectil". A Peret se le ha antojado dar una vuelta por su poco convencional biografía. Y lo ha hecho confiando sus recuerdos a Cèlia, su sobrina escritora. Ahora bien, salvo la de nacimiento en Mataró en 1935, que nadie espere encontrar muchas fechas más, ni clasificaciones, ni listas de actuaciones de los 58 años de vida artística de Peret en esta obra. "Eso casa mal con la familia", coinciden biógrafa y biografiado. "Si algo no nos va son los encasillamientos".

El libro se abre con una paradoja significativa. Peret se hallaba en Mataró, en la chabola donde vivía con su familia. Tendría tres años. Un avión de combate realizó un vuelo rasante sobre el descampado. Su tío invitó a la calma: "Tranquilos, son de los nuestros". Pero el avión hizo una segunda pasada y ametralló. "Desde entonce supe que los nuestros podían fastidiarte la vida lo mismo que los que no lo eran".

(Agustí Fancelli. El País, 6 de març de 2005)
 

Biografia sucosa, possible gràcies a la saviesa literària de Cèlia Sànchez-Mústich.

(Ignasi Riera. Avui, 2005)
 

* * *
 

Sobre Llum de claraboia

Una obra despullada de tota ornamentació i que serveix com a taula de salvament de l'existència. Es tracta d'una tríada abstracta presentada com a oxímoron: el dubte com a afirmació, la pèrdua com a trobament i el buit com a espai habitable.

(Susanna Rafart. Avui)
 

Una poesia amb una gran exigència d'estil. Aquest llibre fa una assumpció molt forta de tot el que és la persona, i un cop assumit això, ho examina, però no fredament sinó lúcidament.

(Baltasar Porcel.)
 

Un llenguatge treballat i segur; una vaga sensualitat que transcorre sempre per sota les paraules, i aquell punt d'escepticisme intel·ligent de qui sap que no existeix més certesa que la contínua incertesa.

(Miquel-Lluís Muntané. El Temps, març de 2004)
 

Ens trobem, clarament, davant d'un llibre de maduresa, d'expressió poètica sense miratges, essencial.

(Lluïsa Julià. Serra d'Or)
 

Un llibre en què cap paraula no sobra ni cap no falta. Un elogi que des de fa molt temps no m'havia atrevit a fer i que des del meu punt de vista és d'allò més significatiu perquè parla a favor de la recerca de la sempre difícil perfecció.

(Carme Riera. Pròleg del llibre)
 

Llum de claraboia és un llibre desarmadament punyent i està en la línia vitalista de la poesia catalana, des de Maragall a Solà, intentant capgirar el dubte, la pèrdua i el buit per trobar-hi afirmació, presència i plenitud.

(Sam Abrams. Caràcters, juny de 2005)
 

* * *
 

Sobre Tercer acte d'amor

Una obra extremament arriscada i valenta [...] No és sols una bona novel·la feta des de la plena consciència i experiència del propi ofici, sinó que pertany a una mena d'obres molt més extraordinàries que acaben transcendint el propi art per endinsar-nos en uns territoris morals on cap escriptor no hi arriba si abans no s'hi ha atansat com a persona.

(Àlex Susanna. El Mundo)
 

Si algun tret en especial s'ha fet distintiu d'aquesta autora és la singularitat i l'atreviment dels seus plantejaments argumentals. [...] Un llibre apassionant, tant en el fons com en la forma. Una aposta arriscada que no podia acabar de millor manera.

(Josep-Anton Soldevila. Racó literari)
 

* * *
 

Sobre El tacte de l'ametlla

Explora amb saviesa i en profunditat la trama complexa de les relacions personals. I hi aplica una ironia amorosa i seductora que la fa original.

(Olga Xirinacs. El Temps, abril de 2000)
 

Un llibre bellíssim, dúctil, tendre i potent.

(Maria Barbal.)
 

Dir que aquests vint contes giren entorn de l'amor podria donar a l'obra un caràcter de tema repetitiu, de "dejà vu", però el seu plantejament, modern, irònic i positiu alhora, al·ludeix directament a aquest sentiment inaprehensible que es presenta, s’imposa i trenca tota convenció.

(Lluïsa Julià. Serra d'Or, febrer de 2001)
 

* * *
 

Sobre Les cambres del desig

Una novel·la que sorprendrà gratament per la manera com és tractada la sexualitat i els sentiments religiosos.

(Joan Josep Isern. Avui, 2000)
 

Un llibre en què l'autora defuig tots els tòpics i tracta amb respecte el lector, perquè s'adreça a un lector intel·ligent.

(Antoni Munné-Jordà.)
 

* * *

Sobre Pati de butaques

Aviat ens adonem d'una capacitat poètica d'introspecció i de descripció de sensibilitat, i també d'un clar sentit de la línia argumental.

(Vicenç Llorca. Serra d'Or, setembre de 1996)
 

Quan els poetes es passen a la prosa –i no pas a l'inrevés– el resultat sol ser brillant. Aquest és el cas.

(Josep Albanell.)
 

* * *
 

Sobre Diagnòstic: Llum nova

En un llibre d'aquestes característiques, es tenen tots els números per incórrer en tòpics. I la Cèlia els ha defugit tots.

(Pilar Rahola. Acte d'entrega de premis, desembre de 1992)
 

* * *
 

Sobre Taques

Heus aquí la imatge justa: el personatge, ben bé mitològic, que deixondeix i anima el Dorment que habita en cada ésser, és la poeta que ara llegireu: Cèlia Sànchez-Mústich, per qui aposto fort, tot el que ara tinc davant, damunt la taula.

(Màrius Sampere. Del pròleg del llibre)
 

* * *

Sobre Temperatura humana

La teva poesia és una aposta tossuda en el número del "miracle contra la cendra", a favor del "lleu respir" o de la "temperatura humana" que donen fe de vida; amb el contrapès, tan sols, de les "hores lúcides" i d'un fil d'humor supervivent de qualsevol melangia.

(Maria-Mercè Marçal. Del pròleg del llibre)
 

* * *
 

Sobre La cendra i el miracle

Imatges que fan un gran impacte, i de fet, enllacen amb les imatges que des de sempre han donat a l'autèntica poesia la seva gran força.

(Francesc Parcerisas. El País, 1989)