Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin 
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
Set anys que allunyin rictus i paraules fosques,
que atreguin voluntaris de promptitud heroica.
Un hospital on vetllin per ella amb dèria de colors 
i globus i cares de pallasso.
Que la meva mare tingui set anys, si us plau!
Ho demano perquè soc la seva mare.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

Perquè ja, tan aviat, puc riure, 
dius que el dol m’és lleuger.
Què en saps tu, de les rialles,
del torrent on s’originen,
de l’embat que les empeny als llavis,
de com es fan amigues del dolor
perquè el dolor no rigui l’últim.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

John Ford podia esguardar el cel hores i hores
fins que arribessin els núvols precisos que requeria l’escena.
Pacient, amb la càmera aturada.
Abocats al balcó, esperem l’instant en què els núvols
dibuixin una porta d’emergència, l’hora
de cridar els actors perquè muntin els cavalls
i s’escapin de la no-ficció.

(Mudança endins, Tanit, 2022)

* * *

Si les boques d’antics amants s’esborressin
nosaltres desapareixeríem.
Cristalls d’un floc de neu fent un dibuix
que no coincideix amb cap altre
i per això no l’oculta.
Així ens besem,
com un deixar d’ocultar neus
que ens han cobert els llavis.

(La gota negra, Pagès, 2018)

* * *

L’he triat. M’hi atanso.
Al mateix temps ell també
s’apropa a mi com si em triés.
Desconeguts enmig d’un carrer
desconegut. Dos miralls imantats,
alhora entrebadem la boca.
L’estranya sincronia ens desconcerta.
Què hi fem, l’un davant de l’altre
puntuals a una cita inexistent?
Destravem, per fi, la gola
sobreposant les veus:
—Jo preguntava...
Titubeig, mitja rialla.
Tots dos demanem per un carrer
—Quin és, el seu? —fem a l’uníson.
I ens diem els carrers
com qui fa un intercanvi
de targetes, de noms de fills,
de contrasenyes per accedir
a un club selecte.
No ens hem triat,
ens hem reconegut:
estels binaris,
cànons inversos,
éssers que busquen i troben
uns altres éssers que busquen i troben.

(La gota negra, Pagès, 2018)

* * *

LA CAMBRA D'HOTEL

"Posa amor allà on no hi ha amor
i en trauràs amor" —va dir la santa,
que no devia estar pensant
en cambres d'hotel no beneïdes.
Ara, si jo gosés entrar en qualsevol
cambra d'hotel, no en podria sortir,
de tan frondosa com seria la teranyina
o implacable la mel, o paralitzant
la injecció de l'amor atresorat.

M'hi quedaria, atònita,
a mig camí de la porta i la terrassa,
als peus del llit, amb una mitja
aturada al genoll
dubtant per sempre més
si me l'estic posant o descorrent.

(A l’hotel, a deshora, Edicions Curbet, 2014)

* * *
 

FUSIONS

Un lapsus de temps i espai,
i se m'encreuen als ulls
la processó de dijous sant
amb la rua del carnestoltes,
encavalcades fins a fondre's
en una plaça on l'embús
ha tallat els carrers de sortida.
L'encens amarat de cervesa,
les plomes encastades als ciris.
La samba cada cop més punyent,
i més embogida la saeta.
Caputxes i antifaços, rere el trau
dels ulls, comparteixen
idèntics i minúsculs paisatges.
L'una a espatlles de l’altra,
tristesa i eufòria
s'enfilen dalt de tot
de les carrosses en pal
buscant un cos entre la multitud,
un sol cos per a totes dues,
urgent, el meu. Li fan senyals.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

L'ALTRE GUANY

Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre
des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja no li cal res.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

ALZHEIMER

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

(Taques, Edicions 62, 1997)
 

* * *
 

PROGRESSIÓ

L'home culte
    em parlava de la bellesa de l'Amazònia,
   de l'amor en la literatura,
   de la guerra del Pacífic,
   dels miracles segons la ciència.

L'home savi,
   de la guerra,
   dels miracles,
   de la bellesa,
   de l'amor.

L'home
   em va fer l'amor i la guerra.
   Va ser aleshores,
   que vaig aprendre a fer miracles
   per tal d'arreplegar, d'un sol braçat, tanta bellesa.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

DOBLE INFLUX

Em transformo.
Amb la despulla d'un prec
que, cíclic, s'eleva,
he tacat la lluna de vermell.
Només el doctor Jeckyll
podria guarir-me del neguit
però li he donat cinc dies lliures.
També la lluna estrena influx
i davalla, rodona, pel meu ventre
fins aturar-se als llavis
acarminats de sang, i ser el focus
que hi desvetlla l'absència.
Em transformo.
Durant cinc dies l'enyor
irromp en el goig, com la foscúria
d'un cinema en un matí lluent.
A la pel·lícula
només hi surt Mr. Hyde.

(Llum de claraboia, Pagès 2004)
 

* * *
 

FOTO ACTUALITZADA

M'heu demanat una foto recent
i us n'envio una de quan tenia sis anys.
Trucada: jo, als sis anys,
asseguda al llit de la cambra on ara dormo,
sobre els llençols que l'amant ha desfet.
Amb les mans arrapades
a preguntes que he engabiat
en una carta als reis
i els peus que no arriben a terra,
descalços de creuar amb sigil
el laberint de les pors
i trepitjar el raïm del vi que avui
em crema els llavis.
Jo, als sis anys,
observada pels objectes dels prestatges
que destrien els meus ulls d’entre els meus.

Encara dubto, davant la bústia,
si he fet bé d’enviar-vos la foto
d’aquesta nena amb la carta a les mans
i els ulls pregant-li a l’objectiu
que la retrati exactament com sóc.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

REVELACIÓ

La nit és la porta tancada
i la lluna un espiell per on veig
milers d’esperits
gesticulant amb somriures
un missatge inaudit, frisós, urgent:

que no hi ha porta.

(Llum de claraboia, Pagès, 2004)
 

* * *
 

CADENA

Com el gos que pressent l'atac epilèptic de l’amo
i li borda perquè jegui o mossegui un tou de roba.
Així, déu meu, t'alerto, quan ets a punt de caure.
Jo sóc el teu gos, com sóc déu per al meu gos,
com qui sap si tu ets el gos d'un altre déu
que potser mai no cau inconscient i convuls.
Borda-li que et salvi, i a mi, i al meu cadell,
que no es perdi ni una anella de cap de les cadenes
que entrelliguen els éssers. Perquè avui respiro l'aire
dels nens de claveguera, i un dolor vagabund
esgarrapa el meu cos que és la tomba de l'amo.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

INCONFESSABLE

Hi oculto les endergues, al garatge.
Els regals pertorbadors amb què m'han premiat
i castigat alhora. Les noses més feixugues,
els objectes que fa invisibles la rutina dels ulls.
I els altres objectes, sobretot els altres,
la pala amb què vaig fer el sot dels crims
involuntaris, les bambes amb soles tacades de sang.
També hi ha les vostres veus benignes,
que s'hi esmunyen des de fora, passegen
entre destorbs, canten quan em veuen,
mal empastades a posta per no semblar
que en són una de sola, desafinant
a plaer per fer-me riure.
Ningú no en sap res, d'aquest desori,
ni del buit del cotxe que mai no ha existit.
De tant en tant, faig martingales:
poso rodes als objectes, els enganxo un motor,
els penjo un compact disc amb les vostres
veus gravades, desbarro la porta del garatge
i surto a esbargir-me.

(A la taula del mig, Moll, 2009)
 

* * *
 

CREUER

Vaig morir a cada port
d'un creuer de ciutats
adolescents.

Recordo que hi deixava
—la memòria fondeja
vora els llavis—
un amor a cada mort.

(Temperatura humana, 1994)
 

* * *
 

DUEL

Pel símbol de la creu
-el contrapal que afirma
excel·lint el que nega-,
pel signe de la suma
-una ratlla que esventra
la ratlla que resta-,
dedueixo la llum
que se suma a la fosca,
s'hi afirma i la venç.

(Llum de claraboia, Pagès, 2004)
 

* * *
 

CONFLICTE MÉS ENLLÀ

Com seria,
si en un més enllà també carnal
-filem més prim: sexuat- us retrobés?
Quina fulla, quin mirall,
podrien escindir-me o desdoblar-me?

Jugaríem tots tres arraulits en un llit per a dos
o tots dos rodolant en un llit per a tres?
S'hi esmunyirien, també, les vostres amants,
les que haurien escrit, qui ho sap,
aquest mateix poema
de vèrtexs innumerables
difuminant-se entre els llençols,
i jo em corsecaria, muda, tendra,
fins que m'aventurés a compartir-vos
amb una extrema rendició?

O ja és així que hem viscut sempre
i no ho sabíem.

(On no sabem, Tres i Quatre, 2010)
 

* * *
 

DOBLECS

Algunes pàgines del llibre
estaven doblegades per l'angle superior.
N'he alçat, d'amagat i amb reverència,
els triangles menuts de les puntes.
Ha estat com obrir les finestres
d'una casa tancada i barrada
des de feia molts anys
i anar descobrint les empremtes
dels teus dits als porticons.

(On no sabem, Tres i Quatre, 2010)