Maria Aurèlia Capmany parla amb Montserrat Roig

—A casa meva la influència va ser de tots dos, del pare i de la mare, però el prestigi va ser sempre de la mare. El pare era un home més acomodatici... Tots dos eren molt contestataris, en aquell temps, "anti" totes les convencions que es van imposar en la postguerra, però la mare era també iconoclasta i la més valenta...
—Pensa que els homes d'aquesta generació, el teu pare i el meu pare, que era amic del teu i que havia vingut a casa a explicar rondalles, eren gent que havien rebut una clatellada molt forta. Jo ara ho veig: no ho veia, aleshores, quan em vas conèixer a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Però et poses a la pell d'aquests homes que als anys trenta tenien uns projectes i que de sobte tot això se'ls enfonsa, i a més a més no eren uns exiliats, ni tampoc vivien en uns ghettos culturals per a quatre elitistes, sinó que continuaven treballant i estaven entre la gent, i això era el seu mèrit. La por, el fàstic, l'angúnia i el desig de sobreviure de la vostra generació, ja no eren tan forts entre nosaltres. Vam aprendre a sobreviure després.

—Sí. La nostra generació és una generació molt ofegada, perquè a més la gent de la vostra edat o una mica més joves que nosaltres ens van veure sempre com una mena de relíquia; no sabien ben bé d'on sortíem i què fèiem. És una generació molt rara, en aquest sentit. A mi em fa molta gràcia cada vegada que es torna a parlar de la generació dels cinquanta com si fos la gran víctima de la postguerra. Jo el que sé segur és que sóc la lleva del 39, o sigui que l'any 37, la gent que tenia la meva edat se'n va anar al front. Això és l'única cosa que sé, que els de la lleva del 39, com que vam haver d'estar tant de temps callats i no dèiem res i estàvem tan enrabiats i tan de mal humor, no vam tenir un reconeixement públic...
—No us vau crear, tampoc, un món de fantasia...

—Ah, no! Això, no!
—... que és la diferència amb la meva generació. Nosaltres ja no havíem de sobreviure, vull dir físicament, com vosaltres. I aleshores sí que ens vam crear un món de fantasia, en una universitat, si vols, feixista, però on era molt fàcil buscar els professors que t'agradaven o organitzar manifestacions i assemblees. Me'n recordaré sempre, de l'impacte que em va fer quan, a la Caputxinada, us hi vaig veure, a tots...

—Hi ha una pregunta d'aquestes que es fa sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. ¿Tu quan vas començar a escriure? ¿Quan t'engegues? ¿Quan imagines una història?
—Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l'Escola Adrià Gual i anava a la Universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me'ls tornava corregits [...]. Vaig començar a escriure en aquella època. Sobretot a la Universitat, vaig aprendre a desdoblar-me. Jo vivia tot aquell batibull universitari, però, al mateix temps, m'interessava veure'l, des de lluny, o sigui, veure com ens comportàvem, el material humà que hi havia. Escrivia al bar de la Facultat de Lletres. Un bar que feia molta pudor de salsitxes de frankfurt. Aquell era el lloc meravellós de les nostres reunions.

—Sí, dona, i de les nostres també!
—Com que pràcticament no anàvem a classe, perquè només anàvem a les classes d'en Riquer, de l'Antoni Vilanova, d'en Bleuca, d'en Rico, etc., em passava moltes hores sense anar a classe, moltíssimes hores. Jo seia al bar i escrivia el que sentia. Llavors va néixer un dels primers contes que surt a Molta roba i poc sabó. En aquell moment ja tenia moltes ganes d'escriure.

—Em fan molta gràcia totes aquestes coses que em dius, perquè la primera cosa que escrius és el que sents d'immediat. Hi ha una necessitat de captar el que tens d'immediat. Jo no sóc mai protagonista, o ho sóc, malgrat la meva decisió. Però en canvi em fa molta gràcia, perquè tu pares l'orella.
—No és que em veiés protagonista. No. Suposo que la realitat, per a mi, era tan incomprensible, en aquell moment, que necessitava convertir-la en una altra cosa. I posar-hi ordre. Ara ja no em passa. És un procés diferent al teu.

—És a la inversa. Tu, no dic que fossis protagonista, però eres molt receptora del que s'esdevenia al teu voltant, no fabulaves fora del teu temps.
—No és ben bé així: a Molta roba... hi ha contes situats en èpoques anteriors a la meva. A Ramona, adéu, hi ha una part que passa a començaments de segle i una altra durant la República. El mateix esdevé a El temps de les cireres i L'hora violeta. La meva era una realitat sense herois, sense mites, perquè els grans líders universitaris que jo veia, que molt valents i molt coratjosos, al mateix temps eren éssers bastant...

—... pusil·lànimes...
—Pensa, a més, que jo partia d'una base literària bastant pobra, però llegia molt, i al mateix temps, necessitava escriure i convertir en paraules tot allò que veia. Això al començament. Però a mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m'interessi menys, com que ja veig que no l'entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio.

—El primer llibre que vaig llegir de tu va ser el Molta roba i poc sabó, i em va interessar moltíssim i em va agradar. Però en la novel·la teva que es diu La veu melodiosa, allà fas gairebé la mitificació de la realitat i en fas una rondalla. Això a mi em va agradar molt, moltíssim... I aquell protagonista, una persona tancada, separada de tot i per acabar-ho d'adobar lletja, em va impressionar molt. ¿És la primera vegada que t'allunyes del reflex directe de les coses per inventar-te una història?
—No, perquè a Molta roba... hi ha històries inventades. Com a El temps de les cireres i a L'òpera quotidiana. Són personatges i situacions inventats. Però, com diu Faulkner, escrivim sobre allò que coneixem. Amb els anys, la realitat esdevé simbòlica. Una de les coses que m'ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d'escriure has de tenir el cor com si fos de marbre. Distanciar-se és un aprenentatge. L'escissió vida-literatura és difícil de viure-la. Poder viure per un cantó i escriure per l'altre. Suposo que calen anys d'aprenentatge per saber una mica què és la creació... I molt d'ofici.

—Ho matisaria, això de la fredor posterior, quan t'has alliberat, i que per explicar has de sentir-te lliure... De vegades escrius amb una tensió terrible...
—Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l'altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influencia de Salvador Espriu...

—I tant! D'una manera extraordinària!... Però, és clar, de professor no en tens ni un, per escriure... Però tu tenies algun mirall, m'imagino...
—Jo sí, tenia diversos miralls, és clar. En primer lloc et tenia a tu, però era un mirall complet com a persona i com a escriptora.

—Una altra cosa, Montserrat [...] tu has fet al llarg de la teva vida molts llibres d'encàrrec. En això ens assemblem, perquè jo també n'he escrits molts. Explica'ns què són per a tu aquests llibres... alguns molt emocionats, com tot el teu treball en els camps nazis... També em va agradar moltíssim el treball de la teva estada a Leningrad, potser perquè jo també en venia i em va agradar molt aquella teva passejada per la ciutat... Què signifiquen per a tu respecte a la teva pròpia obra?
—Suposo que és una mena d'esquizofrènia que tinc entre el que tu deies abans de l'ànsia d'investigar sobre la realitat, que va molt més lligada a la feina periodística i que m'agrada molt, i l'altra, que és més de ficció i purament literària. Tots els llibres d'encàrrec que he fet m'ha agradat de fer-los, perquè me l'he passada molt bé i perquè m'han despertat alguna passió. Concretament, el llibre Els catalans als camps nazis va néixer perquè m'ho va dir en Josep Benet. Aquest llibre, a mi, em va desvetllar molt. Potser perquè, per primera vegada a la vida, descobria el sofriment, el de debò. I a més, el sentiment d'impotència, perquè el dolor d'una víctima dels nazis ja no tenia retorn. Aquesta gent havia patit, havia arribat fins als límits i res del present, és a dir, del després els ajudava a tornar altra vegada a això que anomenem realitat, tret d'algun cas escadusser. Després, en vaig fer un en què també m'ho vaig passar molt bé, que va lligat al descobriment de la pròpia ciutat, Barcelona a vol d'ocell , que em va fer pujar en un helicòpter —i a mi em fa pànic volar! Vaig pujar dues vegades i vaig dir: ja en tinc prou. Aquest em va divertir perquè vaig haver de llegir moltes coses sobre Barcelona i descobreixes que és una ciutat molt misteriosa —que t'he de dir, a tu! Sempre m'havia considerat barcelonina, però amb aquest llibre vaig saber per què estava contenta de ser barcelonina. Tens l'empelt de segles al darrere, de moltes veus que potser no han estat escrites però hi són. Un altre llibre d'encàrrec és el que he fet darrerament amb el Cesc, L'autèntica història de Catalunya. En Cesc em va demanar que poses text als dibuixos de quaranta anys de professió. Explicar als japonesos una història que sembla tan inversemblant com és la postguerra i la retòrica franquista... Pensava: ¿com un japonès podia entendre frases com "La llei de l'embut"? ¿Com que en Cesc fa tants dibuixos de personatges amb un embut a sobre, imagina't... [...] Jo crec que tenim un problema, no sé si et passa a tu, però a mi cada vegada em passa més: a vegades se'ns demana, als que escrivim, que opinem de tot. La gent es pensa que els que escrivim tenim opinió per a tot. Aquesta setmana m'han demanat de participar en cinc debats diferents, i cap relacionat amb la meva feina. I jo no tinc opinió per a tot. Suposo que també et passa, no? A mi personalment m'agradaria molt dedicar-me només a la literatura. I al periodisme.

—A mi els llibres d'encàrrec també sempre m'han agradat. De vegades m'han vingut d'una manera molt sorprenent, que no pensava que me'ls poguessin encarregar, i que fins i tot he dubtat un moment, però després he dit que sí, perquè ja he trobat un motiu per fer-ho. Jo sempre he dit que m'agradaria que m'encarreguessin una novel·la i no me l'encarrega ningú.
—És que, les novel·les, no ens les demanaran mai...

—No, no ens les demanen, i em sap un greu horrorós. M'agradaria que em diguessin: faci una novel·la sobre... la bella Chelito. Primer diria: "què diu, ara!". I després: "imagina't les coses que podria dir de la bella Chelito, potser descobriria tot un món".
—Suposo que la novel·la és un acte innecessari...

—Sí, afortunadament.
—Cap societat exigeix novel·les i també afortunadament! I això vol dir que escrius la novel·la quan vols, quan et dóna la gana, quan pots, quan tens les teves hores... I realment és el teu producte, perquè l'has fet amb una llibertat total.

(Fragments d'una entrevista que Maria Aurèlia Capmany va fer a Montserrat Roig, publicada a la revista Cultura, l'abril de 1991)