"Jutgem una escriptora que estava entrant en la millor etapa de la seva carrera i, com a mostra, penseu en L'agulla daurada o el seu quasi terminal Cant de la joventut, llibres molt d'ella, perquè la Roig feia servir el sentiment com un instrument de coneixement tan vàlid com la raó o, en tot cas, necessàriament complementari. Però tot i ser llibres molt d'ella, en les dues obres havia aconseguit aquests nivells de legitimadora veritat literària que estan per damunt i alhora engloben els altres referents de veritat, des de l'ideològic fins a l'informatiu."

(Manuel Vázquez Montalban: "Elogi desmesurat", Avui, 24 de novembre de 2001)
 

* * *

"Montserrat Roig és una de les poques excepcions d'un panorama, el dels 70, que, en certs aspectes, resulta més aviat insípid i mecànic. De fet, la Roig, amb unes dosis massives de fe en la tradició narrativa catalana —Narcís Oller i Mercè Rodoreda, sobretot—, treballa amb la realitat. Una realitat, la de cada dia, que constitueix un devessall de llums i d'ombres, i que sotmet a diversos graus d'elaboració. El reportatge, abans de tot. És a dir, la descripció sense retocs, bruta com la treu, anava a dir espontàniament, de les fonts, amb el mínim de contingut crític."

(Joaquim Molas: "Montserrat Roig: El temps de les cireres", Els Marges, núm. 11, pàg. 123)
 

* * *

"Montserrat Roig és sensible a les històries petites de la gent. I aplica aquesta sensibilitat a la menuda als seus personatges: als d'un serial esplèndid com és L'òpera quotidiana o al personatge màgic, Espardenya, de La veu melodiosa. I també l'aplica a les transformacions crítiques de la militància, com a L'hora violeta, o si es tracta de compadir el guia de L'agulla daurada. Creieu-la, tot i que dona, quan no fa escarafalls i quan no exerceix de 'mujer fatal'. És una escriptora de veritat."

(Ignasi Riera: Diari de Barcelona, 18 de desembre de 1988)
 

* * *

"La darrera novel·la de Montserrat Roig, L'òpera quotidiana, exigeix, més que d'altres obres seves, potser, l'atenció molt segura del lector, perquè la tècnica narrativa hi és estudiada i treballada i, en canvi, el llenguatge narratiu es presenta directe, arrencat del parlar, sense ésser trivial, amb ascendències marcades que encara ajuden a encaminar la lectura: el diàleg d'un Josep Pla, mera convenció descriptiva, o el monòleg narratiu de la mena de Merce Rodoreda, amb el seu humor esgarrinxadís i la minuciosa observació de les coses i sentiments, però ara fins i tot sense tanta voluntat de poesia."

(Joan Triadú: Avui, 6 de febrer de 1983)