"El llibre intitulat Spill (o sia "mirall"), compost de 16.359 brevíssims versos, es conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor. Al segle XVI fou objecte de tres edicions, la primera de les quals, impresa a València el 1531, porta el títol de Libre de consells per lo magnífich mestre Jaume Roig, atribució que és mantinguda en totes les posteriors. El títol, en canvi, sofreix una variació en la tercera, de València (1561), on l'obra és anomenada Libre de les dones, més verament dit de consells. N'existeix una edició del segle XVIII (1735) i una altra del XIX (1865), després de la qual vénen les modernes. Aquestes lleugeres indicacions bibliogràfiques posen de manifest un fet curiós i no gaire freqüent, o sia la persistència de la voga del Spill, llibre que des que fou escrit sempre ha comptat amb llegidors.
Aclarim, de primer, l'autèntic títol de l'obra i la seva paternitat, ja que al manuscrit apareix sense nom d'autor. [...]
La nostra obra, per tant, es diu Spill, i els títols de Libre de consellsi Libre de les dones semblen deguts als impressors, el segon dels quals pot haver estat inspirat en el del tractat d'Eiximenis.
Des de l'edició del 1531 el Spill apareix atribuït a Jacme Roig, que havia mort cinquanta-tres anys abans, la qual cosa suposa una tradició que adscrivia l'obra al metge valencià. Al Spill, encara, són tan sovintejades les referències a hospitals, malalties, medicaments i procediments de guarir, que això revela un gran coneixement de la medicina a part del seu autor."

(Martí de Riquer: "Jacme Roig", dins de la Història de la literatura catalana [Part antiga. Tercer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 215)

* * *

"Si el metge Jaume Roig critica les dones que exerceixen la medicina —com aquella de Bigorra, que és vella i pèrfida (II.III,2)—, l'escriptor va molt més enllà perquè fa una reprovació contundent de la dona genèrica. Desgrana tots els vicis femenins amb el propòsit moral i adoctrinador (vegeu el comentari a PII,i) de desaconsellar rotundament als homes l'opció de prendre matrimoni. Si el metge s'emmiralla en la realitat contemporània i actua en funció de l'autoritat que li atorga la seva formació universitària, l'escriptor busca referències en la mateixa literatura i en el que ha après, també, a les aules.
Com a mestre en medicina, Jaume Roig posseïa uns coneixements de gramàtica i de retòrica llatines adquirits a les escoles de gramàtica o a la facultat d'arts, que era el pas previ per poder accedir als estudis universitaris superiors. Allà, les dues disciplines del trivium s'ensenyaven a partir de la lectura comentada dels autors clàssics —Ovidi, Virgili, Horaci, Juvenal, Sèneca, etc.— que s'havien de conèixer i admirar i que formaven el cànon establert. Era el que s'anomenava l'enarratio poetarum. Una vegada entès perfectament el text de l'autoritat, els estudiants havien de crear nous escrits a imitació del model, que modificaven retòricament gràcies als coneixements assimilats abans.
[...]
En l'Espill, Jaume Roig sembla que planteja una història ben senzilla: s'inventa un protagonista narrador que parla en primera persona narrativa i que s'adreça a un nebot per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida. L'objectiu és ben clar: convèncer el nebot en qüestió de la maldat —natural i voluntària, diu a C— de les dones per tal que el jove, seguint els seus consells, se n'allunyi i eviti així els patiments que ell ha sofert i que explica amb tot detall.
L'Espill està constituït per un poema introductori —la Consulta—, un Prefaci dividit en quatre parts i quatre llibres dividits en quatre parts més, com diu el text mateix (vegeu el comentari a PIV, 2). La Consulta i el Prefaci funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics. Entrem pròpiament en matèria amb els llibres primer i segon, en què el protagonista narrador relata la seva vida de solter, els seus matrimonis dissortats amb una donzella que no ho era, amb una viuda i amb una novícia, i l'intent frustrat de casar-se amb una beguina. En el Llibre Tercer, aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb la parenta, el protagonista narrador s'adorm i aleshores se li apareix Salomó per corroborar ideològicament, amb un reguitzell d'exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors. En el Llibre quart, el protagonista narrador, que ha estat il·luminat per l'aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l'oració i a les obres de caritat cristiana.
En la construcció de la seva ficció literària, Jaume Roig posa de manifest una rigorosa labor de composició i una clara voluntat d'estil, indestriable de la comicitat. Segueix meticulosament un pla traçat i concep l'Espill com una unitat de sentit, falcada en la macroestructura de sermó, en el jo literari i en l'auctoritas que li proporciona l'espectre de Salomó."

(Antònia Carré: "Introducció" a l'Espill. Barcelona: Quaderns Crema, 2006, p. 34-47)

* * *

"L'Espill, en contrast amb el Tirant, té en contra el fet de ser més «medieval». L'Espill, en bona part, és una novel·la d'aventures a l'estil de la posterior «picaresca» castellana, però enfilada en quatrisíl·labs apariats. Roig, quan es posà a escriure l'Espill, no s'imaginava que podia haver-lo escrit en prosa. En prosa, l'Espill —una part de l'Espill— hauria estat la contrapartida narrativa del Tirant. Hauria estat una novel·la tan moderna o més —o tan precursora— com el Tirant. En vers, en més de de setze mil versos, curts, envitricollats, el·líptics, de consonàncies obligades a cada pas, l'Espill ens queda distant. És un graciós i esplèndid exercici literari, d'entrada. És, alhora, un patètic pamflet antifemení. I precisament per ser «antifemení» recobra una actualitat singular. En la tradició literària catalana, l'Espill és una mostra exasperada d'hostilitat a la dona. No l'única, però sí la més brillant. Un altre llibrot imponent, el Vita Christi de sor Isabel de Villena, en seria la rèplica «feminista». En algun altre lloc, he insinuat la relació polèmica d'aquestes obres: la Villena, tanmateix, no deixava de ser una monja, i els seus arguments eren sobretot moralistes i bíblics. Roig, en l'Espill, conta historietes de la vida diària: com un novel·lista. Roig és el nostre segon novel·lista frustrat. El primer va ser Ramon Llull. Joanot Martorell ja jugava un altre joc. Cada època va tenir el seu portaveu: el Blanquerna, l'Espill, el Tirant, la Tragèdia de Caldesa..."

(Joan Fuster: "Memòria de Jaume Roig", Serra d'or, abril de 1978, núm. 223, p. 39)

* * *

"És fàcil despatxar el metge valencià Jaume Roig considerant-lo el més gran misogin de la literatura medieval. Certament, no hi ha cap obra europea contrària al sexe femení (i n'hi va haver moltes) capaç de disputar aquest títol al seu Espill; i no sols en extensió (setze mil dos-cents quaranta-set versos tetrasíl·labs carregats de verí antifeminista), sinó també en intensitat, ja que, com avisa l'autor a la Consulta inicial, aquesta obra, per tal de destacar la Mare de Déu per contrast, no sols pretén denunciar els actes voluntaris de la resta de les dones (ço és, les accions originades en el lliure albir, úniques susceptibles de pecat), sinó també el caràcter natural, aquell que no està en la mà humana canviar, inclosa la fisiologia femenina, tan repugnantment estranya als homes antics.
Però és això tot? Pagaria la pena posar avui a l'abast del lector no especialista, en una societat patrullada per la correcció política, un llibre que només es fonamentés en aquest tema? En realitat, i malgrat les cridaneres aparences, l'Espill és molt més que un text misogin en grau superlatiu: és un enorme retaule dels principals referents de la cultura social medieval, i en particular dels de la Corona d'Aragó, a la qual l'autor es mostra orgullós de pertànyer. Jaume Roig hi exhibeix considerables coneixements, no sols de medicina (el seu camp professional) i de farmacopea, sinó també de jurisprudència, de teologia, d'història sagrada, antiga i coetània... a més, per descomptat, de mostrar familiaritat amb una enorme quantitat d'obres de la tradició antifeminista.
No hem d'oblidar, però, que, malgrat el polifacètic aspecte de l'obra, la base de l'Espill és narrativa. L'obra conta les peripècies biogràfiques d'un protagonista amb el qual l'autor Jaume Roig juga a l'equívoc, en no donar-li nom, i en fer-lo narrar en primera persona, i amb entretingudes digressions, les desgràcies patides al llarg de la seua vida, per culpa (naturalment) de les dones. Com a obra narrativa, aquest és un text molt entretingut, que reuneix moltes més històries que no el Decameró o els Contes de Canterbury."

(Rosanna Cantavella: "L'«Espill», per fi a l'abast en una edició feliç", Serra d'or, juny de 2008, núm. 582, p. 73)

* * *

"Cap a l'any 1460, aparegueren, en terres catalanes, tres prodigioses narracions que, en molts d'aspectes, constituïren un canvi radical en l'ús literari de la realitat: el Tirant lo Blanc, el Curial e Güelfa i l'Espill. De fet, el Tirant i el Curial eren, són, dues novel·les cavalleresques que ampliaren amb autèntica llibertat els límits del gènere. Altrament, l'Espill continua una tradició, la misògina, que arranca de l'Adversus lovinianum, de sant Jeroni, i que, entre d'altres, compta amb algunes obres brillants que li són més o menys'pròximes: el Matheolus, de Jean Le Fèvre, el Corbaccio, de Boccaccio, Les quinze joyes de mariage, atribuïdes a Antoine de la Sale, i l'Arcipreste de Talavera. Una tradició, tanmateix, que amplià i aprofundí amb una colla de materials trets del flux de la vida real: quotidiana. Així, "no és difícil", diu Miquel dels Sants Oliver, "destriar-hi una doble corrent que a voltes se confon, que a voltes se separa amb tota precisió i netedat: corrent popular i realista, l'una, d'observació directa de la vida anecdòtica, sensual, rica de color, picant, en què els grans de pebre cruixen i esclaten entre les dents i a voltes bofeguen el paladar; corrent erudita i docta l'altra, filla de lectures o imitacions de lletres profanes i sagrades". I afegeix: "és la persistència de les dues grans fonts de la cultura mig-eval: el mester de joglaria i el mester de clerecia, que reapareixen i corren en la sàtira del metge valencià, unes vegades separats i
antagònics, i altres, confonent i combinant les seves aigües, i fins i tot arrastrant amb elles una gran riuada de la corrent nova, d'aquella nova i violenta pubertat de la terra que coneixem ara per Renaixament"."

(Joaquim Bergés: del "Pròleg" a l'Espill o llibre de les dones. Barcelona: MOLC, 1978, p. 9-10)