Conjunt de dotze poemes escrits per Carles Riba a l'exili i publicats per primera vegada a Barcelona, amb data de Buenos Aires, el 1942.

En l'aspecte formal Riba adapta al sistema sil·làbic i accentual català el ritme de l'elegia clàssica, distribuïda la composició en dístics formats per dos hexàmetres dactílics. El contingut combina l'humanisme clàssic amb una presa de posició cívica després de la tragèdia col·lectiva del seu país. I alhora és un exponent de l'exploració religiosa de la pròpia personalitat.

Aquestes elegies són molt més que una temptativa reeixida d'adaptar la mètrica clàssica al geni d'una llengua moderna: les elegies de Carles Riba, com ha dit Joan Ferraté "ens conten una única història: la del despullament metafísic de l'home, la de la seva transcendència". En efecte, essent "poesia d'exili i d'allunyament físic, [...] són paradoxalment la narració d'un retorn."

Vegeu una pàgina de Lletra específica sobre les Elegies.