Carles Riba i Bracons neix a Barcelona el 23 de setembre de 1893. Humanista i professional de les lletres, rep sempre el suport familiar en el desenvolupament de la seva carrera literària, que comença de ben jove. Així, el 1911, just després d'acabar el batxillerat, publica una traducció de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare. Guanya, amb una Ègloga, la Flor Natural als Jocs Florals de Girona, ciutat on l'any següent coneix la seva futura esposa: la poeta Clementina Arderiu. Pel que fa a l'àmbit acadèmic, estudia la carrera de Filosofia i Lletres, juntament amb la de Dret per imposició familiar. Es doctora el 1938, amb una tesi sobre Nausica de Joan Maragall.

Residu de "La paraula a lloure" (1912-1919), el seu primer recull poètic, queda inèdit. Tal com suggereix el títol, l'estructura dels poemes és lliure i, per tant, oposada a la de les Estances, publicades el 1919, però escrites durant els mateixos anys. En el recull s'hi observa la influència de diversos escriptors entre els quals destaquen Leopardi i Joan Maragall.

A partir de 1916, data del seu casament amb Clementina Arderiu, comença a exercir de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries (1916) on, entre d'altres, tindrà com a alumna la poeta Rosa Leveroni. A més, sota la protecció de Josep Carner, treballa de traductor per a l'Editorial Catalana i col·labora amb altres editorials i revistes com ara La Veu de Catalunya i La Revista —en aquesta darrera, assíduament des de la seva fundació fins al 1919. Porta a terme tasques molt diverses a les editorials, essencialment traduccions, entre les quals destaquen Històries extraordinàries (1915) i Els assassins de la Morgue (1916), totes dues d'Edgar Allan Poe. Amb tot, les traduccions que han estat una autèntica contribució cultural són, el 1919, l'Odissea d'Homer (el 1948 en va publicar la versió definitiva) i, el 1920, Electra i Antígona de Sòfocles.

El primer llibre d'Estances (1919) significa una novetat en l'ambient literari d'aquells anys. De tota manera, aquestes primeres passes com a poeta queden en un segon pla a causa del renom de Carles Riba com a traductor i professor, i la seva producció lírica no és reconeguda i admirada fins més endavant. A diferència del primer recull de poemes inèdits, al primer llibre d'Estances ja hi trobem un poeta sense les vacil·lacions pròpies del principiant. En aquests inicis és considerat com a poeta obscur amb un cercle de lectors molt restringit fins als anys trenta, en què joves autors consideren la seva obra com un model que cal seguir.

Després d'un període de crisi entre el seu viatge a Itàlia (1920) i el viatge a Alemanya (1922-23), on estudia estilística amb Karl Vossler, Carles Riba és nomenat cap de la secció grega de la recentment constituïda Fundació Bernat Metge (1922). L'any 1923 entra a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·labora fins al 1932 en la fase preparatòria de l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana, sota les ordres directes de Pompeu Fabra, de l'obra del qual Riba és un continuador en l'Institut d'Estudis Catalans, fins al 1939.

Després d'un viatge a París per tractar qüestions sobre metodologia d'ensenyament, Francesc Cambó li atorga la càtedra de grec de la Fundació Bernat Metge, el 1925, amb la qual cosa Riba obté l'oportunitat de dedicar-se professionalment a la traducció dels clàssics. El 1927, viatja amb Clementina Arderiu, la seva dona, a Grècia, cosa que significa per al poeta, talment com els viatges a Itàlia i Alemanya, una fita molt important. Aquest mateix any, comença a exercir de professor auxiliar de grec a la Universitat de Barcelona, però és a partir de la creació de la Universitat Autònoma, el 1934, que, ja com a professor agregat, la seva activitat docent adquireix una importància indiscutible.

D'aquest període de consolidació cal esmentar, pel que fa a la crítica, Escolis i altres articles (1922), sota la influència ideològica d'Eugeni d'Ors, i Els marges (1927), en què es veu el mestratge de Karl Vossler. L'evolució continua amb Per comprendre (1937), seguint Valéry, Thibaudet o Eliot, i ...Més els poemes (1957), on analitza les obres a partir de la sensibilitat del creador. Són escrits breus, però que han esdevingut una referència erudita per als autors que hi són tractats. Riba també aplica la "crítica intuïtiva" a autors de segona fila, intentant explicar què és l'obra i allò que no és vàlid; el seu sistema consisteix en l'autodescobriment del crític mentre aquest llegeix el text, és a dir, en la implicació en l'obra a fi de poder analitzar-la i valorar-la rigorosament.

D'altra banda, Carles Riba conrea també la literatura infantil. Els seus dots de narrador queden palesos en tres contes: Les aventures d'en Perot Marrasquí (1923), L'ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928).

La publicació del segon poemari Estances (1930) marca la pauta creativa de l'autor. Carles Riba hi mostra un gran domini lingüístic, on la frase esdevé musical. Pel que fa a les influències, si en el primer llibre d'Estances els models eren els clàssics grecs, Dante i Petrarca, Ausiàs March i alguns poetes catalans moderns com ara Josep Carner, en aquest segon, els models són Rilke, Hölderlin, Guillén, Valéry i sobretot Mallarmé. Justament aquests dos darrers autors són la base sobre la qual escriu, entre 1930 i 1935, Tres suites, poemari més proper al concepte de "poesia pura" respecte de les seves obres anteriors i en què la preocupació formal dona com a resultat una lírica hermètica que deixa enrere l'emotivitat mostrada a les Estances. Malauradament, el llibre és publicat en plena Guerra Civil espanyola, el 1937, i no aconsegueix gaire ressò.

Aquell mateix any es funda la Institució de les Lletres Catalanes i Carles Riba n'és nomenat vicepresident. A més, rep el Premi Maragall pel seu tercer llibre de crítica: Per comprendre. Conscient i responsable, com pocs en l'època, del paper de l'intel·lectual, es compromet decididament amb la causa catalana i republicana i continua treballant en els seus càrrecs en ple període de guerra. L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939 fa que es decideixi a fugir i s'exilia a França.

Durant l'exili, condicionat per l'ocupació nazi, viu successivament a Bierville, Isle d'Adam, Bordeus i Montpeller. L'abril de 1943 torna a Barcelona després d'haver desestimat la possibilitat d'emigrar a Mèxic. Un cop aquí, per causa de les circumstàncies adverses, es veu forçat a viure allunyat de l'activitat pública i la seva funció, fonamental, esdevé la de guiatge per a les noves generacions de joves, més enllà de la literatura. És portaveu dels intel·lectuals catalans arreu d'allà on va i aconsegueix desvetllar l'interès d'alguns intel·lectuals castellans envers la cultura catalana. A més, organitza tertúlies a casa seva, els diumenges, reservades principalment als seus amics.

D'altra banda, la seva obra progressivament guanya popularitat, admiració i es va engrandint. Publica en edicions clandestines les Versions de Hölderlin (1944) i, un any abans, el recull de poemes Elegies de Bierville. Aquesta obra, escrita en part a la població francesa on ha estat exiliat durant un temps, determina un abans i un després en la seva pròpia poesia i, fins i tot, en la lírica catalana. S'hi fonen tres realitats bàsiques: el jo personal del poeta, el del seu poble i Grècia entesa com a pàtria comuna.

Després, des del moment en què es permet l'edició en llengua catalana, Carles Riba dona a conèixer Del joc i del foc (1946), on el poeta adopta la forma japonesa anomenada tanka; Salvatge cor (1952), format per sonets on reflexiona sobre l'experiència personal, i Esbós de tres oratoris (1957), on l'autor exposa les seves preocupacions espirituals mitjançant una poesia dramàtica i narrativa que s'apropa més al gran públic.

Quan compleix 60 anys, el 1953, un grup d'amics l'obsequien amb una casa a Cadaqués i, poc temps després, a la Casa del Libro (l'antiga Catalònia), se li dedica una sessió acadèmica on intervenen intel·lectuals rellevants. Aquests actes culminen amb la publicació del volum Homenatge a Carles Riba (1954).

Abans, però, fruit de la millora política, s'organitza un congrés de poesia a Segòvia (juny de 1952), al qual assisteixen Carles Riba, J. V. Foix i Marià Manent. L'èxit d'aquest primer acte provoca que se n'organitzin uns altres a Salamanca (juliol de 1953) i a Santiago (juliol de 1954), en els quals s'estableixen contactes significatius amb intel·lectuals espanyols. En sorgeixen algunes antologies d'autors catalans i alguns números de revistes dedicades a la literatura catalana. Malauradament, els entrebancs que hi posa el règim franquista fan que aquests intercanvis s'acabin.

Fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1959, Carles Riba continua portant a terme la funció de divulgar i defensar la cultura catalana arreu, mitjançant nombroses lliçons i conferències que dicta a Catalunya i a l'estranger. El darrer càrrec important de la seva vida és el de director de la Fundació Bernat Metge, el 1958, des d'on continua amb rigor la seva feina de traductor.

Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.