[...]
No, l'idioma no determina la nació ni tan sols n'és un aglutinant indefectible; però acompanya i aferma l'aptitud d'un poble per a prendre cos en la història, quan hi ha aquesta aptitud; i sens dubte mor de l'afebliment d'ella.

Mor? Que és equívoc, que és relatiu aquest mot en ésser dit de les llengües! Hi ha moments de llur vida en què una idea de llur perfecció té vigència per a una societat, per a uns creadors de literatura, per a uns homes de ciència. Se'n deriven normes, opera un gust col·lectiu, el sistema de convencions és ferm i reconegut, el desgast propi de tota cosa humana és compensat de font viva, contínuament i abundantment; i això a la ciutat i al camp, a l'escola i entre els indoctes, en una misteriosa col·laboració d'amor. Si aquesta ventura es perllonga, tot és esdevenir i canvi pur, no hi ha mort pròpiament dita. Quan, però, aquella divina idea no hi és, o simplement llangueix, tot resta a l'atzar de la inèrcia o de la inventiva individuals, tot s'acomoda al concret i pràctic, tota ambició monumental desapareixen. L'idioma degenera en parla; i aquesta parla està a punt perquè un idioma estrany amb la seva pròpia idea de perfecció la penetri i engendri en ella una filla lenta a venir, llargament incerta del que és, que de la mare tindrà tons, habituds, trossos imperiosos de forma interna, però que l'oblidarà, atenta només a imitar el pare violent o insinuant a qui sol creurà deure la vida.

Tot això és molt complex, succeeix molt variadament; i les metàfores, passat un cert punt, esgarrien més que no pas expliquen. Jo no diré que el nostre català mil·lenari hagués anat gaire enllà en un tal procés de desistiment; però no hi ha dubte que l'havia iniciat. Fa més de cent anys tothom en tenia consciència; uns pocs homes de fe conegueren que el procés podia ésser aturat per orgull col·lectiu i es constituïren en minoria restauradora. No sé si en la història del modern Occident europeu s'ha emprès contra el temps i contra tot allò que és extern i material una aventura més folla. Dono a aquest mot el ple valor lul·lià: el que vigeix en la vida superior de l'esperit, per a la qual el seny no té altre paper que conèixer on i quan cal que s'engegui la follia. I on i quan cal que cessi, afegirà la gent de seny. Em guardaré de contradir-la: sí, és el seny que ha d'organitzar els béns que la follia ha conquerit i crear-los defenses. Però, ¿descansa mai, ha de descansar mai la follia? Una altra pregunta, tanmateix, té la meva preferència; comprometedora fins a l'angoixa, però necessària: ¿la conjura de perills davant la qual es troba avui el nostre idioma, sol·licita la follia o el seny? Que responguin l'amor, l'orgull acumulat, el sentiment del que vol dir ésser amb ànim i amb estil. Jo insisteixo: ¿és que en rigor, durant aquest segle i quart, s'ha adormit mai beatament en els catalans el deler de l'impossible que volen per a llur idioma? ¿O se n'han distret, ni que fos en la feina de la ressenya i de l'endreç? És, per exemple, de les mateixes promocions d'homes de realitats i de govern que intervingueren estudis i fundaren acadèmies per a assegurar la vida d'un català escrit comú —obra de tanta calma i de tant de seny!— que sorgiren totalistes de l'idioma —vocació de tant de sacrifici i de tanta follia! L'idioma per a la totalitat d'una cultura, tot l'escriptor per a l'idioma i tot l'idioma per a l'expressió de valors universals! Sens dubte la massa enamorada del parlar que li era més natural i més íntim, es desconcertà quan la invitaren a seguir tant d'impuls i tingué una impressió de dificultat i d'artifici —estic gairebé per dir que de traïció. Aquells folls homes de lletres o de pensament, que oferien més que no pas els demanaven, de moment es van quedar sense públic. Ells que justament aspiraven a una literatura amb plenitud de vigència social; una literatura que fos summa de l'ànima i alhora espill i crítica de la mentalitat i del fer d'un grup humà coherent segons signes, jerarquia i maneres! D'una societat, en un mot, ja no merament d'una pàtria.
[...]