Amb Joana Raspall ens deixa l'últim representant d'una generació extraordinària que, havent-se preparat a consciència per civilitzar i modernitzar aquest país de manera definitiva, es va veure escapçada bàrbarament per la inveterada estupidesa hispànica i condemnada a exercir clandestinament la seva generositat en una societat devastada. De Joana Raspall es pot dir, com d'altres companys seus, que ha viscut intensament per salvar-nos els mots del desastre.

Desconeixedora d'aquella vanitat tan habitual entre escriptors, ha escrit durant bona part de la seva vida per servir de manera desinteressada la seva comunitat: quan es va adonar, en temps difícils, que calien diccionaris especialitzats per facilitar l'ensenyament de la llengua, es va posar a compilar i redactar diccionaris; quan va comprendre que calien materials per fer reviure el teatre a les escoles, es va posar a escriure teatre per a infants; quan va creure que calia deixar testimoni del daltabaix de la guerra, va escriure novel·la; quan va poder comprovar que a les aules s'havia perdut l'ús habitual de la poesia, va començar a escriure poesies per a infants per fer escaleta entre Plou i fa sol i Sol, i de dol. I en tots aquests casos se'n va sortir d'una manera admirable, amb professionalitat i bon gust, com a bona deixebla de mestres tan excepcionals com Carles Riba, Jordi Rubió o Ferran Soldevila.

Tot i que no havia deixat mai de fer-ho, no va ser fins a les velleses, amb tantes missions complertes, que es va dedicar de ple a la poesia lírica, la seva producció més íntima, on ens ha llegat una obra d'allò més personal sobre l'experiència, concedida a molts pocs poetes, de l'extrema vellesa, recollida fa ben poc al volum Batec de paraules. Que la terra li sigui tan lleu com ella ho ha estat damunt la terra.

(Miquel Desclot. "Una escriptora generosa", Ara, 5 de desembre de 2013, p. 35)

* * *

Certament és una singularitat ben curiosa que es puguin commemorar els 100 anys del naixement de Raspall en vida d'ella. I per molts anys! Ara bé, la justificació del seu centenari no té com a punt de partida un atzar de la biologia sinó el pes específic de l'obra i l'actuació de la nostra autora. Raspall ho diu ben clar en un vers seu relativament recent: "No vull durar com una pedra. Viure!".

I el millor que podem fer per festejar l'efemèride, més enllà de les mostres d'estima pública i col·lectiva que tenen el seu sentit i la seva gràcia, és visibilitzar l'obra poètica de l'autora, una obra gairebé secreta pel gran públic lector de poesia. Només hem de recordar l'antecedent del canvi en la percepció general de la poesia de Montserrat Abelló gràcies a la publicació del nodrit volum d'obra completa El cor de les paraules, el 2002. No va trigar pas gaire a rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

No es fa gens estrany que la seva poesia hagi passat tan de puntetes. Hi han confluït dos factors. En primer lloc, els condicionants històrics. Raspall, com molts de la seva generació, davant el truncament de la joventut que va provocar la Guerra Civil, va girar els ulls cap endins i, a través de la seva obra, va crear un espai interior de llibertat i lluita personal. Després, hi ha la qüestió de caràcter, la seva extraordinària modèstia i discreció. […]

A banda de confeti, l'Any Joana Raspall ha de deixar una obra completa perquè l'autora sigui més visible i ocupi el lloc que veritablement li correspon dins el panorama de la poesia catalana del segle XX. No es tracta d'una tasca impossible reunir tota la producció lírica de l'autora per a infants, joves i adults, que ha anat publicant al llarg dels anys entre Petits poemes per a nois i noies (1981) i Jardí vivent (2010). És només una qüestió de fermesa de voluntat i de compromís.

A més, ara és un moment molt significatiu per llegir l'obra poètica de Joana Raspall, que es caracteritza pel seu callat rigor formal i per la seva subtil riquesa lingüística, i destaca, sobretot, per la seva distintiva càrrega d'humanitat, alteritat, sensibilitat, vitalitat, originalitat, coratge, revolta i llibertat personal.

(D. Sam Abrams. "Encara tot està per dir", El Punt Avui, 5 de març de 2013)

* * *

Una de les característiques principals de tota la poètica de Raspall és, doncs, la plenitud vital que desprenen. En ella tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment… és motiu per a un poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador i estimulant. Molts no sols tenen una musicalitat molt atractiva sinó que conformen imatges molt descriptives.

Les activitats de parlar, de narrar, de contar són les preferides per l'autora. Però de parlar bé i clar ja que si no: …No dient paraules clares / parlar per parlar, fa ruc! Al llibre Degotall de poemes (La Galera, 1997) hi ha una introducció molt delicada: Estimo les lletres / que formen els mots, / els llavis que els diuen, / i el cor que els entén… / perquè als mots hi ha l'ànima / de tota la gent!

La major part dels poemes porten un missatge ben explícit a favor de tots aquells valors que eduquen en la solidaritat, en la igualtat i en la diversitat. Per a ella, els seus poemes són un mitjà d'expressió i de comunicació: l'autora aprofita qualsevol moment per parlar d'amistat, de pau, de tolerància i fins i tot de les noves tecnologies, com la petita venjança de l'ordinador davant l'abús que en fan alguns joves i que podem llegir al poema "L'estudiant" (dins Versos amics, P.A.M., 1998): L'ordinador es venjarà / de qui fingeix que estudia: / qui l'utilitza amb engany, / com per art de bruixeria / es trobarà al cap de l'any / que s'haurà d'examinar, / també de ganduleria.

Tant aviat juga amb les paraules, amb tocs d'humor divertit com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant sempre els desitjos més intensos a favor d'uns valors inqüestionables. La fantasia, la imaginació, els somnis… són protagonistes habituals però alhora es tracta d'una poesia que esdevé sempre un cant al sentit comú i on no desaprofita l'ocasió per criticar els humans i alguns dels seus molts defectes i actituds. Qualsevol anècdota dóna peu a un poema, com el fet que el sol un dia no surti i després que tothom l'hagi buscat, un núvol digui que s'ha quedat amb ell, convidat a una festa amb llamps i trons… En una altra ocasió el mateix sol no té inconvenient a confessar que s'havia adormit… En molts d'aquests poemes l'humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un somriure al lector.

Per a Joana Raspall escriure poesia és no sols comunicar-se amb els lectors sinó també expressar-los amb naturalitat els seus pensaments i els seus sentiments com fa a "Els pensaments", l'últim poema del llibre Versos amics (P.A.M., 1998): …si els meus pensaments / poguessin florir / diria les coses / que amb veus no sé dir…

Però de tots els temes, l'autora en prioritza un: l'amistat. Però sobretot l'amistat per compartir paraules i sentiments, amb uns desitjos i unes invitacions molt precises com les que podem llegir a Font de versos (Baula, 2003): fugim del soroll / i busquem la calma / on compartirem / les nostres paraules.

La veterana poetessa no s'atura aquí i expressa que el valor últim de l'amistat i de l’amor no és altre que la il·lusió i l'estímul per viure feliços. En el poema "Només…" del llibre Font de versos (Baula, 2003), un poema tan vibrant com ingenu, Raspall torna a deixar clar què li dóna vida: Només amb un somriure / que em facis, tot passant, / ja m'omplo d'alegria / i veig el món més gran…

El desig d'escriure poemes, de poder explicar tot allò que somia, de compartir paraules… es troba també clarament expressat al poema "Somnis", de Font de versos: Si sabés explicar / tot allò que somio, / en faria un bon llibre / per poder-te'l donar…

I és que la importància de les paraules és un tema recurrent, permanent i indefugible en tota la seva obra. Joana Raspall ha dit en alguna ocasió que sempre ha volgut fer del cor i del pensament, paraula. De fet, només cal llegir el poema "La paraula bonica", de Font de versos: Una paraula bonica / viu desitjant ser trobada / per qui cerqui un gran tresor, / i amorosament l'aprengui, / i se l'emporti gravada / al diccionari del cor.

Un petit detall, que demostra la precisió de l'escriptora, és el llistat de títols que es desprèn del conjunt de les seves obres. Amb una ullada hom s'adona que només a partir dels títols tenim una idea bastant clara d'allò que entén ella per poesia: degotall de poemes, pinzellades en vers, versos amics, serpentines de versos, escaleta al vent, a compàs dels versos, degotall de poemes, font de versos i concert de poesia… No es pot demanar més precisió.

(Josep M. Aloy. "La poeta Joana Raspall a punt de fer 100 anys, obre compte a Twitter" Núvol [enllaç], 9 de gener de 2013)

* * *

Un altre apartat de la producció de Joana Raspall és la poesia que recullen els llibres Ales i camins (1991) i Llum i gira-sols (1994), publicats per Editorial Columna. El primer és un llibre que sorprèn, d'entrada, pel seu domini de la forma, per una riquesa lèxica i una fluïdesa verbal que ve, sens dubte, de Carner i d'altres poetes noucentistes i contemporanis de l'autora, com el primer Joan Vinyoli i l'obra que va bastir Rosa Leveroni durant la seva etapa creativa. Al darrere hi ha també el mestre Carles Riba. És una poesia vital i alhora introspectiva, feta des d'una solitud on pesen els records i l'anhel de supervivència. 'Tots sentim amb horror que els morts no callen. / Només els vius, callem, per poder viure.' Dins Ales i camins trobem també vint-i-una tankas, una altra forma poètica japonesa prou conreada pels poetes que he citat i que reprèn la mateixa Joana Raspall amb els seus haikús.

Idèntiques qualitats posseeix el llibre Llum i gira-sols. Poesia jove, on l'autora se serveix de la seva capacitat versificadora per adreçar-se als joves i preludia així una producció posterior de poesia per a infants, adolescents joves, que considero exemplar. Llum i gira-sols tracta de la iniciació a l'amor en la joventut, amb els seus components de goig, gelosia i de vegades ruptura i recança, tot servint-se sovint d'un llenguatge molt quotidià, que busca un apropament al públic destinatari del llibre.

I de l'abundant producció de poesia per a infants de Joana Raspall, amb títols com Petits poemes per a nois i noies, Bon dia, poesia, Degotall de poemes, Serpentines de versos, A compàs dels versos, Font de versos i Escaleta al vent, en remarcaria una capacitat d'observació i una riquesa temàtica considerables. I a més, una imaginació verbal sense concessions a la facilitat que transcendeix la finalitat inicial d'aquesta poesia i l'apropa a certes cançons de Clementina Arderiu, per posar un exemple entre d'altres possibles; un rigor i una diversitat formals que permet als joves lectors l'accés a allò que caracteritza tota gran poesia i que retrobaran en els grans mestres, i finalment, una coherència i una qualitat mantingudes sense defalliment i amb un bon gust admirable.

Finalment, en rebre els cent seixanta haikús que componen el present llibre, comprovo que, dins una tradició poètica on Joana Raspall s'insereix, l'autora santfeliuenca mereix un reconeixement que potser fins ara no ha tingut.

(F. Formosa. Pròleg a RASPALL, J.: Arpegis. Haikús. Saldes: Abadia Editors, 2004)

* * *

Els camins que s'ha proposat Joana Raspall no han estat fàcils: escriure poesia per a nens i obres de teatre en un període molt crític de la nostra història. Tal com assenyala Feliu Formosa en el pròleg, ens trobem davant d'una obra "esforçada i honesta". Esforçada perquè l'autora arriba als noranta-un anys amb un rigor i un exercici que provenen d'un digne mestratge, el de Carles Riba. Honesta perquè ha exigit a la seva obra allò que ha buscat en la lectura dels altres. Dels cent seixanta haikus en destaquen aquells que tracten el tema de la vellesa sense concessions ('Ales feixugues / dibuixen la desgana / de la volada') i, per la seva renovació, el cicle de la segona part, amb un tercer vers sempre interrogatiu. Joana Raspall ens ofereix una veu que encara és sortosament una "íntima revolta".

(Susanna Rafart. Avui. Cultura, 3 de febrer de 2005)

* * *

Joana Raspall, a noranta-tres anys, se'ns presenta com un bloc compacte on és difícil separar l'escriptora de la persona; aquest recull d'haikus que ha publicat Abadia en són la prova ja que al costat d'una forma poètica rigorosa i literàriament impecable, hi trobem els pensaments i els sentiments, la lucidesa i la saviesa d'una dona que ha tingut una enorme capacitat per fer del cor i del pensament, paraula, i que pot esdevenir un bon model d'admiració i d'identificació per a un bon grapat de joves lectors.

(Josep M. Aloy. Arpegis. Haikús, a Escola Catalana, núm. 432, juliol-agost-setembre 2006, p. 58)

* * *

Els escriptors han començat a interessar-se pel gènere i els editors han anat perdent la por de publicar poesia per a infants. Algun autor poc menys que clàssic, com la veterana Joana Raspall, s'ha vist esperonada a reprendre la producció i ho ha fet magníficament, amb una il·lusió i una traça memorables.

(M. Desclot. Pròleg a DD. AA.: Poesies amb suc. Antologia de poesia per a infants. Barcelona: La Galera, 2007)

* * *

[...] l'autora, a l'edat de setanta-vuit anys, es veu amb cor de revelar públicament la seva activitat poètica, fins ara inèdita. I no s'hi val a pensar que aquest és un acte de vel·leïtat: l'abast de la seva experiència és prou ample –cal fer el compte que l'assaig poètic de l'autora abraça la seva adolescència i arriba, d'una faisó esporàdica i indisciplinada, fins avui– i ric com per a replicar qualsevol controvèrsia frívola.

En aquest sentit, Ales i camins mostra una coherència que diu molt de la concepció que, de les poesia, té Joana Raspall. Precisament, una de les característiques del llibre és la pertinàcia al voltant de la idea que l'exercici poètic permet de posicionar-se respecte a la pròpia consciència. A través dels poemes, que sintetitzen una sèrie de vivències i, en definitiva, una complexa experiència sentimental, es replanteja un i altre cop la qüestió de la personalitat i de la circumstància que l'envolta. Fent servir una imatge que proposa la mateixa autora, en Ales i camins s'han disposat, com en una vitrina, un reguitzell de petits estris i objectes entranyables, l'estimació simbòlica dels quals només la sap ella.

(Antoni Torres Torres. "Joana Raspall: Ales i camins", a Revista de Catalunya, núm. 57, novembre de 1991, p. 147-148)

* * *

Crec que val la pena de remarcar aquest fet perquè de l'íntima col·laboració haguda entre Joana Raspall, els actors de Sant Feliu de Llobregat i Josep Anton Codina, una col·laboració posada al servei de l'espectacle i de la qual ha estat bandejada qualsevol qüestió de divisme, n'ha sortit la magnífica versió d'El pou que vam poder veure al Teatre Romea. Joana Raspall ha escrit un text elemental, però ric; cada personatge hi és descrit amb una psicologia ben definida que l'insereix al món dels egoistes o dels altruistes, o sigui dels bons o dels dolents. Al bell mig, Miquelot i Rat-Penat representen l'element passiu i dòcil capaç d'ésser manejat per les forces malèvoles sense adonar-se'n; llur badoqueria és usada per l'autora com un recurs còmic que li forneix alguns dels episodis més afortunats de l'obra.

(Xavier Fàbregas. "El cicle de Cavall Fort", a Serra d'Or, núm. 127, abril 1970, p. 90-91)