D'UN TEMPS, D'UN PAÍS

D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:

per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.

No creguem en la misèria,

la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d'antics tambors.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent.

(Del llibre Les paraules del meu cant)

* * *

VELES E VENTS
Ausiàs March

Veles e vents han mos desigs complir
facent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar:
xaloc, llevant, los deuen subvenir,
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tremuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor, de vos, jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

Jo tem la mort per no ser-nos absent,
perquè amor, per mort, és a nul·lat;
mas jo no creu que mon voler sobrats
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en bolit.
Sol est pesnsar me tol del món delit,
car, nos vivint, no creu se pusca fer:

après ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
a joc de daus vos acompararé.

(Del llibre Les paraules del meu cant)

* * *

"9 de juliol 1981.

Possiblement quan vaig escriure el «Diguem no», jo tenia viva encara la lectura de L'homme revolté, d'Albert Camus, un llibre que vaig llegir moltes voltes entre finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Un llibre que comença amb aquestes frases: «Qu'est ce qu'un homme revolté? Un homme qui dit non.» Tindria viva aquesta lectura i també tenia viu l'efecte que em féu la detenció d'uns amics de la universitat acusats de comunistes, que havien llançat uns pamflets demanant la solidaritat amb els miners asturians que feien vaga. Era l'any mil nou-cents seixanta-dos. I possiblement tenia viu el record de les primeres cançons de Ray Charles, escoltades a casa d'algun amic o company de la Universitat de València. I quantes coses més estaven vives en mi, combinant-se, per llançar aquell crit cantat, «Diguem no». I l'aclaparadora misèria quotidiana i la meva llengua perseguida i la derrota històrica de les capes populars del meu país i la resignada subalternitat assumida de la meva gent. No era prou «jo dic no». Havíem de dir «Diguem no». Havíem de ser molts a posar límits a l'opressió. No en fórem tants, ni en som tants avui, com jo hauria volgut i com era necessari, i és necessari, per fer realitat totes les possibles llibertats."

(Del llibre Les hores guanyades)

* * *

TREBALLARÉ EL TEU COS

Treballaré el teu cos
com treballa a terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperadament.
Ens farem, serem junts.

En l'únic camí nostre
—font i mar, terra i arbre—,
l'únic camí cert,
el camí de l'amor,
el difícil camí de l'amor
on som junts tu i jo.

Treballaré el teu cos...

(Del disc Les cançons d'amor)

* * *

COM UN PUNY

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquell carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa sol immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a Déu que mon pensar fos mort
e que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan ja fa cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses;
a poc a poc ens clourem com un puny.

(Del disc Cançons d'amor)