"Raimon és "un clàssic", ha esdevingut un "clàssic". L'adjectiu sembla exagerat? Personalment, no crec que ho sigui. Un clàssic "viu", afortunadament. Les cançons de Raimon són vives, penetrants, alhora candoroses i potents. Ell els ha donat unes lletres on hi ha tota l'apassionada palpitació de l'adolescència, erigida en clam, afirmació o interrogant. Les músiques són d'una simplicitat i d'una agudesa ben suggestives: sovint una mica patètiques, violentes en ocasions. I Raimon les canta com només ell podria cantar-les: fent-les qüestió de sinceritat. Raimon és un comediant com una catedral, i quan canta fa comèdia; aquelles cares patètiques, violentes, crispades, que posa, són pura comèdia. No ens hem d'escandalitzar: tot art és comèdia."

(Joan Fuster. Raimon. Barcelona: La Magrana, 1988)

* * *

"No sabria ni podria fer talls per dividir un tot en, per exemple, un Raimon creatiu —creació pròpia de lletres o poemes—, un altre de divulgador de poesia aliena —d'Ausiàs March a Espriu—, un altre de polític —de "Diguem no" a "País Basc"—, etc. En el cas de Raimon la "creació" passa per la paraula, per la música i per la interpretació. Serà més reexida una cançó que una altra, però l'obra és un conjunt, el qual es desenvolupa a través de vint-i-cinc anys, i aquests ni són tots de Dictadura ni tots de crispació ambiental. És més, Raimon ha estat, al meu entendre, un cas paradigmàtic de formació de personalitat "diferent" —no vull dir ni pitjor que la dels altres— en un món competitiu en el qual, segurament, per sobre de tot es valora l'èxit del consum. Imposar, en aquest context, una dimensió peculiar d'un abast cultural d'arrels profundes és la garantia de la permanència."

(Josep M. Castellet. Pròleg a Raimon de Joan Fuster. Barcelona: La Magrana, 1988)

* * *

"Raimon diu que, amb les seves cançons, intenta de donar "el gruix de tot el meu viure". I afegeix que el cant, "impregnat de soledat", "vol ser plural" i, més en concret, "amb perfum del món dels altres". El cançoner raimonià, que gira al voltant de dos eixos, un d'actiu, el jo, i un de receptiu, el vosaltres, revela una evolució molt determinada, abraça, ja des del primer moment, però, sobretot, amb el pas dels anys, un camp d'interessos molt ampli i, a més, modula els materials posats en joc amb una gran varietat de registres."

(Joaquim Molas. Pròleg a Les paraules del meu cant de Raimon. Barcelona: Empúries, 1993)

* * *

"L'altre dia passejava per València. Per la zona del Marqués del Túria. Eren cap a les set del vespre. Per damunt dels quatre grans ficus que ombregen el monument a Teodor Llorente, aquella falla modernista de pedra i bronze que els anys es mengen de mica en mica, milers i milers d'estornells adornaven el cel amb les seues evolucions i per damunt dels sorolls del trànsit la seua cridadissa enfollida omplia l'aire de sentors camperoles. Quin espectacle! La seua contemplació em va portar de seguida la cançó de Raimon 'Et farà guanyar la vida'. Aquella que comença: «Estornells fan i desfan dibuixos insospitats mentre volen sobre els arbres, ara junts i atapeïts, ara solts i ben espaiats. Dins del blau del cel, per damunt de la ciutat, enllà de la roba estesa. Lluny de teulats i terrats, fines taques del capvespre».

Raimon, el poeta, el cantant, sempre ens fa companyia, en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, amb els seus missatges d'amor i d'urgència. Amb la seua visió de primer jove i revoltada, després més tranquil·la, però no per això menys intensa, de la vida de cada dia. De la nostra vida personal i col·lectiva. «Et farà guanyar la vida el que la vida s'emporta.» Raimon és un cronista del temps que ens ha tocat viure. La crònica de la segona meitat del segle XX, almenys en aquest tros de mapa, no es podrà escriure sense els seus textos i les seues músiques. Sense els seus crits i les seues reflexions."

(Toni Mestre. "Estornells fan i desfan...", Levante, 20.X.2000)

* * *

"Hace un año, Raimon regresó a Salvador Espriu recuperando todos los poemas suyos que había cantado a lo largo de las últimas cuatro décadas. Un espectáculo magnífico convertido después en un disco también magnífico. Ahora lo ha recuperado prácticamente sin modificaciones, también magnífico. Y debería recuperarlo el próximo año y el siguiente y seguir con él mientras las fuerzas aguanten, porque dejarlo de lado sería imperdonable ya que no anda nuestra cultura contemporánea tan sobrada de pequeñas joyas como ésta."

(El País, 2004)