"En una prosa dúctil, inesperada, els mots s'encadenen en aquests contes breus i sense punts i a part a través de l'estratègia figurativa, en què assistim al domini de la descripció diamantina, passant per la prosa poètica, fins al canvi i l'intercanvi de veus narratives en un sol paràgraf. La lectura s'exerceix amb torrencialitat i a vegades cal agafar aire per no perdre de vista frases memorables, d'aquelles que han d'acompanyar-te i que l'autora deixa camuflades enmig del text com un flaix subliminar. Altres vegades, [...] la sintaxi és excessiva i gloriosa, d'una ambició plausible (un conte de dues pàgines fet amb una sola frase sense punts), d'altres l'encadenament de futileses expressades en boca dels personatges és desesperant i ens revolta, ens dibuixa la bondat d'una veu des dels seus ecos inacabables, d'altres l'ús de l'analogia és senzillament excepcional [...] i d'altres la manipulació de l'imaginari col·lectiu es perfila, al detall, en la fugaç caracterització d'un personatge [...]. Uns textos que no amaguen tampoc la crítica moral i política a la burocràcia i els eixos administratius del marxandatge sentimental i cultural d'aquest país."

(Txema Martínez. "Redempció", Caràcters, núm. 26, gener 2004. A propòsit de La inundació)

* * *
 

"És evident que l'autora fa de la llengua, de la manera de dir, el seu cavall de batalla. Bàsicament poètica, també irònica i ajustada a les característiques de cada personatge, Rafart se centra en el monòleg, més insistentment d'una sola veu, però no pas exclusiu, sobretot el conte «La inundació», en què s'insereixen distintes veus, que posen en suspens la linealitat pròpia de qualsevol història. És la segona constant del llibre. Parlant de tècniques, hi es molt remarcable l'ús de l'elisió, sovint retardada, altres voltes sols suggerida, d'aquell element argumental que hi és central. Fa dècades que l'elisió és un aspecte central en el tracte del gènere narratiu. Rafart aconsegueix obtenir el seu propi estil, d'un to inquietant, ambigu o irònic."

(Lluïsa Julià. "Tria personal", Serra d'Or, núm. 540, desembre 2004, p. 96-97)
 

* * *
 

"«Oferiràs la neu d'un devastat silenci», comença Retrat en blanc amb una delicadesa en estat de gràcia. Curiosament, com en el cas d'Imitació del foc [de Bartomeu Rosselló-Pòrcel], trobam en aquest llibre una presència del surrealisme [...]. I adesiara ens topam també amb una utilització mestrívola de la mètrica [...].
Però hi ha també passió, una passió que ens parla de «llum mai no hostatjada»; que ens confessa «espero encara el braç del trapezista, / blanc de la pols de les victòries»; ens entima: «no hauràs sospitat mai la carn secreta / del vent que esquinça el cànem de les cordes»; ens demana capciosament: ¿On aniries ara que ja saps / que tot és cosa de deixar-se prendre...?»; o ens invoca «... la carn verda i aspriva / dels arbres que imagina sota l'aigua»; per a proposar-nos finalment: «Saber morir sense infantar / massa records». Perquè, decididament, el fet que el retrat sigui en blanc no significa en absolut que el discurs sigui gens ni mica un discurs de tornada, un discurs desapassionat, un discurs nihilista. [...]
Aquesta riquesa del text no és cap obstacle perquè hi hagi moments d'hermetisme, com en el poema "Cementiri d'estiu", o fins i tot d'humorisme [...]."

(Bartomeu Fiol. "El poder de la llum", diari de Balears, 31 de desembre 2004)
 

* * *
 

"En aquest nou llibre, Susanna, retrobem la teva veu de sempre, la dels mots elegants i delicats, molt ben escollits i tallats amb precisió per al seu lloc dins el vers com les tessel·les d'un mosaic. La teva marca: sense dissonàncies ni bravates, sense xaronades ni exabruptes, tot dit amb la subtilesa i la suavitat d'un gat que acarona una mà. El to, però, és més íntim i tot sona intern i profund com la fressa llunyana de la mar dins els nacres recargolats de les conquilles. Susanna, has escrit un llibre de silencis. Cada poema és un capbussament, i des del fons del teu mar particular expliques el món exterior. Els mots són brillants i transparents com bombolles lentes que emergeixen vers el lector. Llegir-te és com veure parlar algú dessota l'aigua amb un moviment mut de llavis. A la callada dels mots, l'emoció, i sovint el regal de la sorpresa: el teu llibre dóna sense parar respostes que no tenen pregunta."

(Manuel Forcano. "Carta a Susanna Rafart des de París", pròleg a Retrat en blanc. Palma de Mallorca: Moll, 2004)
 

* * *
 

"S. R. acarona els pensaments amb paraules exactes com el matemàtic que inventa un teorema inexistent. No hi ha tecnologies per mesurar els efectes del vers en el lector que es nodreix amb solcs de paraules. Potser algun dia un inventor amant de les músiques verbals ens podrà dir la marca biològica que deixa la ditada dels vers quan penetra en la venècia sanguínia, en l'ordinador neuronal o en l'epidermis més fonda. S. R., en puc donar testimoni de càrrec, produeix efectes d'impregnació lenta en relectures llargues que t'obren d'ampit en ample les portes de l'inconegut quotidià."

(Biel Mesquida. "Susanna Rafart: una poètica de les llibertats", Suplement "Literatura" del Diario de Mallorca, 4 de febrer 2005)
 

* * *
 

"La majoria dels poemes estan construïts per un moviment de les imatges que dóna una sensació de volum expressiu que pot semblar d'espessor selvàtica però que és un bombeig constant de sentit. La utilització dels vers i la sintaxi es correspon amb tota pulcritud, i en alguns poemes les al·literacions i l'anàfora [...] expressen allò que el jo poètic vol deixar clar amb tota contundència.
El temps pel qual discorre el contingut del llibre i la utilització dels temps verbals s'entrecreuen i es disposen sempre entre un present i un futur que moltes vegades té valor de present. Quasi no existeix el temps passat, no vol deixar lloc al record [...].
En canvi, el valor del present i la utilització del present d'indicatiu en primera persona o en forma de tu que ens remet al jo líric és un dels valors més substancials del llibre [...] on es dóna tota aquella integritat afirmativa de la consciència de ser poeta que té Susanna Rafart."

(Margarita Ballester. "Paraules per a un retrat", Caràcters, núm. 33, octubre 2005. A propòsit de Retrat en blanc)
 

* * *
 

"Aquest nou recull, Baies, és, precisament, un llibre destinat a les petites coses, als petits moments, on la paraula es manifesta; i l'emblema són els fruits petits del saüquer, el seu color verd i negre, la llavor insignificant i dura, la inflor enlluernadora, l'acolliment per als visitants, la flor blanca i embriagadora. Potser fa de mal proposar, però el lector que no conegui el llibre, que l'obri, sisplau, pel final, per l'assaig "Els fruits amargs de la poesia". És un dels textos més bells —tot ell envejable— de creació, de crítica, i de sensibilitat: un aperçu de com una planta ha arrelat en la poesia; una demostració exacta d'aquell vers final del llibre anterior de Rafart ["Tot podrà ésser encara, mentre la neu endoli / un punt de cada essència, i a dintre el cor s'escalfi / de les petites coses d'on la paraula exsuda"]: una cosa petita on, de la mà de poetes molt diversos, tots podem emmirallar-nos en l'emoció i en la saviesa. I, un cop llegida aquesta bella introducció, [...] podem rabejar-nos en els textos breus de Baies: poemes en prosa on l'estampa instantània ha passat per un alambí que mesura delicadament el lirisme i l'essència de la realitat petita."

(Francesc Parcerisas. "Saüquer i xanguet", Suplement "Quadern", El País, 20 d'abril 2006)
 

* * *
 

"En una via creativa alternativa, és a dir, des del subgènere poètic del poema en prosa, també s'han fet importants contribucions a la revifalla del poema llarg. Naturalment em refereixo a Baies (Barcelona: Proa) de Susanna Rafart, un excel·lent recull, íntegrament dedicat al poema en prosa, que ha traslladat el model d'Ashbery esmentat abans al món del poema en prosa. Baies està estructurat en dues parts: 33 poemes en prosa breus i independents que serveixen per introduir "Si t'ofegava l'herba", un únic poema articulat en 8 fragments continus. Baies, amb el seu harmoniós equilibri entre un lirisme intens i una voluntat conceptual de primera magnitud, constitueix una contribució molt valuosa a la magnífica tradició del poema en prosa en català, perquè Susanna Rafart ha volgut que el poema en prosa assolís graus més alts d'exigència intel·lectual."

(Sam Abrams. Resum de l'any poètic 2006. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006)