Són molts i seran més. Retines compulsives sobre la carn del mar, mans altes de sequoies de boscos on arrela la saba que fa créixer soledats persistents.

Cada paraula porta un mite travessat per bancs de peixos-arbre en un brèvol descens: el fermall que bombeja en el cor de l'únic home que encara sap que és viu.

* * *

Arrel rompuda, encara t'incendies, després que a tu hem vingut. Cremall de la impaciència, inventes estructures fusibles de la nit, i fons la trencadissa d'ocells que ara ens depassa. Nosaltres, com estrelles, també estem fets de miques, però no brillem. Eventuals, les nostres veus són la flotilla que s'atura al flanc de l'alba.

* * *

Com un talaiot, t'espero al final de la platja. Jugues amb sorres terbolenques molt lluny de mi. Penso en les tines amollides d'olis antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo, hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d'engrunes.

* * *

Finestra cega

Era el paratge, fins allà on la llum el concedia: la font d'aigua pudosa, els plàtans absoluts de la retina en tardes escolars, i els radis de les nostres bicicletes en el fang, urpant secrets d'una fortuna mai no expandida. Ignoràvem qui ens mirava darrera la finestra, i era la culpa la saba que ens traïa. No hi ha ocultacion més grans quan els anys ens depassen: he tornat per creure que tota aigua és benèfica. Cos antic que perpetues la teva putrefacció sense sentit. La casa abandonada ha estat tancada. Cegues, les finestres, fusellen l'esperit. Sense nord cercaré més estranyes belleses, trepitjo fulles seques, se m'ha fet nit.

* * *

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d'una terra innoble. Qui en resisteix l'expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d'erms abandonats? Arreu i enlloc instal·la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d'un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum.

* * *

Cementiri hebreu de Ferrara

Ignoren com de lluny hem entrevist la boscúria que assetja aquestes tombes, després d'una llarga pedalada en bicicleta, perquè volíem arribar-hi tal com ells, en dies més joiosos, ho haurien fet. Però de sobte, apressats per la percutora d'uns operaris, hem corregut fins al final del camí amagat per herbes altes. Enfosquits amb la pobresa que ens atorgava l'hora, hem caigut sobre la llosa encara per posar i el llimoner novell que no ens donava ombra. Murs laberíntics s'han aixecat invisibles per tancar el recer. Ja en silenci, hem tornat fins al primer cancell, evitant-los. Ara eren ells les discretes estàtues de la mort, menjant-se el pa sobre les làpides, sense gens ni mica de tristesa. Ens han mirat només, cobejosos d'un dinar escalfat en cuines massa obscures.

* * *

Fira al Passeig

La boira damna avui la llum del jorn a la badia, com el grafit d'un llapis, la pàgina d'un llibre. Els banyistes, sense direcció, mandregen pel passeig. Inútil, la sorra humida s'enganxa als peus alats dels nens que salten i capgirellen als matalassos d'una modesta fira d'estiueig. El tres, el divuit, el quatre. Alguns infants han deixat de jugar i fan dringar les monedes a les butxaques. La vida sempre es bifurca al mateix punt, en la frontera perpetuada d'una desolada cursa de camells.