L'agitadíssim segle XVIII de Menorca ha estat objecte de nombrosos estudis històrics però crec que no havia estat mai tema d'una novel·la realista que el travessés des de 1753 fins a la segona dècada del segle XIX. Josep Maria Quintana (Alaior, 1950) s'ha atrevit amb aquest repte i ha escrit una ambiciosa i reeixida novel·la, Els Nikolaidis, en la que el protagonisme principal recau en una família de pare grec i mare italiana que arriba a l'illa per aprofitar-se de les oportunitats comercials obertes gràcies a la primera dominació britànica.

[...]

El gran encert de Quintana és que tot aquest gran cabal d'informació no l'aporta gairebé mai el narrador sinó que són els personatges o el mateix curs de l'acció els qui ens il·lustren sobre els esdeveniments del segle i les lluites entre les diferents potències estrangeres.

Al final del llibre, l'autor assenyala que es va documentar sobre la història de la família Ladico, que s'establí a Maó durant la primera meitat del segle XVIII, i que li serví d'inspiració per crear amb absoluta llibertat creativa els Nikolaidis.

Tot i que els protagonistes són els Nikolaidis, la novel·la està farcida de personatges. Alguns són històrics, entre ells, per exemple, alguns governadors britànics, el rector Panedes o Joan Ramis i Ramis; i d'altres són imaginaris. Fins i tot ens trobem una vegada amb un personatge molt secundari escapat d'una novel·la d'un gran clàssic de les lletres universals.

[...]

Els Nikolaidis és una novel·la important en la que els personatges, plens de passions, respiren. Quintana ha aconseguit plenament que la Menorca del segle XVIII torni a viure als ulls del lector.

(Lluís Vergés. "L'illa dels prodigis", Menorca, 5 de febrer del 2006)

* * *

Durant gairebé tot el segle XVIII Menorca va formar part de la corona britànica. La presència anglesa a l'illa mediterrània no fou pròpiament una colonització sinó una possessió estratègica destinada a assegurar la navegació britànica a la Mediterrània. Tot plegat formava part dels equilibris polítics de tres potències: Gran Bretanya, França i Espanya.

La novel·la de Josep M. Quintana (Alaior, 1950) es desenvolupa en aquest context. Els Nikolaidis són una família grega instal·lada a Maó a partir de 1753. La família de Iorgos Nikolaidis són navegants i comerciants a l'engròs, activitat que continua Iorgos a Menorca malgrat les dificultats de ser estranger i de professar una fe minoritària.

[...]

Els Nikolaidis relata la vida de dues famílies integrades a la vida menorquina i que foren a la base de la burgesia moderna. En la novel·la destaca la tasca de documentació exhaustiva que ha dut a terme l'autor. Res no s'escapa a l'aguda mirada de Josep M. Quintana: des del parament, els mobles i la roba d'una casa, la cuina que menja la burgesia, els vestits masculins i femenins que porta una determinada classe social, els gustos culturals d'una minoria. Tot és registrat tal com un notari ho hauria pogut fer. Al costat de les formes de vida descrites, l'autor no negligeix els entramats de la política local internacional. La novel·la es pot considerar dins la narrativa històrica, encara que la vida dels Nikolaidis sigui inventada.

(Joan Agut: "En la Menorca britànica", Avui Cultura, 8 de març del 2006, p. 14)

* * *

Una novel·la és quasi sempre una història. Per contar-la, l'autor ha d'optar per un o uns quants punts de vista. Llavors l'autor s'arriba a confondre amb la veu narradora fins al punt que podria dir "jo pens que...". En fer la tria de la persona narrativa, l'autor, no omniscient, sols escriurà sobre allò que coneix, veu o ha vist. Aquesta és, doncs, una perspectiva parcial: no ho comprèn tot, ni ho sap tot, ni ho veu tot, perquè té zones fosques tant en si mateix com en el món sencer. Tanmateix, sigui quin sigui el punt de vista narratiu adoptat, hom pot dir que tota bona novel·la està escrita en primera persona, fins i tot quan el "jo" hi és absent. Tant si tracta d'un tema que afecta de prop el seu autor com si li és totalment extern o aliè, l'autor s'hi ha de ficar del tot.

Un personatge neix dins el cervell de l'autor, hi pren consistència, s'imposa, insisteix per fer-se entenent. Així, els personatges que focalitzen narrativament la història d'Els herois de la nit, de Josep M. Quintana (Columna, Barcelona, 2011), permeten al novel·lista d'expressar més directament allò que ell mateix sent interiorment. El novel·lista entra dins la pell dels seus narradors per exposar els revolts dels pensaments propis i dels sentiments més íntims. Llurs narracions semblaran més autèntiques com més permetin al lector identificar-se amb els personatges.

[...]

El millor Quintana, polifacètic, ara com a literat, ens dóna en Els herois de la nit una ficció que beu les seues fonts d'una història —per temps amagada darrere els mites locals de cartró pedra i ara descoberta per historiadors com Miquel A. Casasnovas, Josep Pallicer o Florenci Sastre—, la d'aquells "que van decidir que construirien el futur sobre l'oblit i van negar als perdedors el dret a la memòria, que és l'únic bé que l'home conserva quan ho ha perdut tot". Un episodi lamentable per molts motius, que reclama, a desgrat que la nostra nació no tingui per ara indústries culturals poderoses, una versió cinematogràfica. Desgràcia de corrupcions a la ciutat de Pregonda (lligi's Ciutadella) ahir com avui!

(Joan F. López Casanovas. "Els herois de la nit, de Josep M. Quintana", Diari de Balears, 4 d'abril del 2011)

* * *

Algú va dir que una vida no és del tot vida si no és reflexionada. Doncs en Ningú no pot enganyar els morts tenim el relat d'una vida feta paraules, que és la millor manera de reflexionar. Una novel·la, en definitiva, com va dir Mercè Rodoreda, són paraules. I com el mateix Quintana va dir en boca d'un personatge de Les revolucions perdudes, potser canalitzant l'opinió del propi autor: "De fet, si el novel·lista és un bon escriptor, amb qualsevol matèria pot construir una novel·la. En literatura, el que importa no és el què, és el com. [...] El que compta en una narració és el fet de contar, el tremolor d'aquest moviment [...] allò que fascina d'un text és l'art de disposar-les en la pàgina; en definitiva, la sumptuositat de l'engany". La "sumptuositat de l'engany", heus aquí de forma sintètica el sentit de la literatura. La història del pintor més gran que Menorca ha donat al món és un engany, és un engany preciós, una gran mentida que ens fa gaudir i reflexionar alhora.

Crec que amb aquesta novel·la, Quintana s'ha desprès del pes d'historiador i ha construït un relat més atent al teixit verbal i a la trama interna, amb personatges que presenten una gran densitat psicològica i són gairebé tots humanament atractius. Mentre avança la lectura es va detallant, de forma retroactiva, els fets i es van ampliant els diversos matisos d'una vida complexa: la relació conflictiva amb l'entorn i amb un mateix, el matrimoni malavingut entre l'ètica i l'estètica, la sublimació de l'experiència en obra artística, el pes de la consciència i la soledat, l'atzar que tot ho trava sense sentit, la veritat última de la infància, l'amor i l'ajuda, els moments de follia... L'argument és interessant, l'estructura és estimulant, el llenguatge és net i precís. La novel·la, amb episodis apassionants i episodis reflexius, fent salts en el temps tot reconstruint les peces d'un encaix, ens dóna allò que demanam a una bona novel·la: que ens delecti de forma intel·ligent.

(Francesc Florit Nin. "Sumptuós engany", Menorca. Culturàlia, 24 de juny del 2012, p. 3)

* * *

És molt possible que els lectors atents de la novel·la Els Nikolaidis haguessin desitjat, després de llegir-la, saber la continuació d'aquella família que havia muntat un imperi econòmic en la Menorca del segle XVIII i que s'havia d'enfrontar posteriorment als canvis profunds i a les crisis que patiria l'illa durant el segle següent.

No debades els personatges de les històries que ens interessen i emocionen passen a formar part del nostre imaginari i ens deixen amb l'anhel de saber-ne més, de seguir encara la seva peripècia literària. Amb Els Clark Josep Maria Quintana reprèn la història dels Nikolaidis i la tanca amb la nova generació representada per Daniel Clark, besnét de l'iniciador de la saga Iorgos Nikolaidis, el grec.

[...]

La novel·la s'estructura en cinc capítols que duen, tots, noms de dona. Quintana aconsegueix un dibuix penetrant d'aquests personatges femenins, en què brilla especialment el de Bruna Nikolaidis, la dona forta, intel·ligent, inflexible, que des de jove es veu obligada a agafar les regnes del negoci familiar i a qui no li importa enfrontar-se, amb orgull i decisió, als costums socials i religiosos de la Menorca del seu temps, un caràcter que contrasta amb el de la seva nora, una dona submisa i tradicional a qui arriba a tenir, però, una gran estimació.

Amb una prosa àgil i una llengua impecable que dóna gust de llegir, Josep M. Quintana ens narra una història molt ben travada, de personatges complexos i ben construïts, que enganxa el lector fins al final gràcies a una estudiada intriga, i ens dibuixa amb precisió el rerefons del convuls segle XIX a Menorca a partir d'una sòlida documentació, com ha estat habitual en les altres novel·les de l'autor, a través de les quals, i com a suport de la ficció literària, se'ns fa present la història de l'illa en diferents èpoques i moments transcendents.

(Pere Gomila. "Els Clark, la nova novel·la de Josep M. Quintana", Menorca, 8 d'abril del 2014, p. 19)