Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt, 1952-1992). Poeta, narrador, professor, polític i activista. És una figura rellevant de la generació dels setanta i un renovador de la literatura catalana. Tot i que pateix els efectes de la poliomielitis i mor prematurament, és autor d'una obra extensa i reconeguda per la crítica.

Publica els poemaris El crit i la paraula (1973), Tricefàl·lia (1975, amb Salvador Solé i Joan Font-Foni), Doble fons (1977), Destinatari d'albes (1980), Limito al nord només amb el teu sexe (1981), La trista veu d'Orfeu i el tornaveu de Tàntal (1984, Premi Carles Riba de poesia), La xarxa del númida (1986) i Els breus estius (1989).

En el camp de la narrativa, la primera novel·la, Interruptus (1982), obté el Premi Documenta (1981) i el Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983). Publica els aplecs de relats Mantis i altres transformacions (1983), Els conys saborosos (1986) i Terra de crims (1987). El 1991, dona a conèixer la darrera novel·la, Palmira.

Fou soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va ser-ne vocal pel Principat des del 1989 fins al 1992.

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l'AELC.
Documentació i fotografies: Família Pujol Vallbona.