Valerià Pujol i Bosch neix el 28 de febrer de 1952 a Premià de Dalt, a la masia familiar, Can Vallerià. És fill de Joan Pujol i Carme Bosch i té una germana petita, Adriana. Als tres anys pateix la poliomielitis, a l'epidèmia de 1955. La malaltia l'afecta físicament i li comporta una llarga hospitalització, fet pel qual comença tard l'escola. Això, però, no li impedeix ser un alumne destacat. Assisteix a l'Institut de Mataró i després estudia Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona.

Influït per l’existencialisme i el simbolisme, deixa enrere el realisme de la postguerra i inicia una literatura d'experimentació, que suposa una renovació en la literatura catalana. És, de fet, un membre destacat de la generació dels setanta. 

El reconeixement de la crítica li arriba aviat, amb el seu primer llibre de poemes, El crit i la paraula (1973, Miquel Arimany), que és seguit per altres poemaris: Tricefàl·lia (1975, Rafael Dalmau Editor, amb Salvador Solé i Joan Font-Foni), Doble fons (1977, La Magrana), Destinatari d'albes (1980, Edicions del Mall) i Limito al nord només amb el teu sexe (1981, Oikos Tau / Quaderns de la Font del Cargol). La primera novel·la, Interruptus (1982, Edicions 62), guanya el Premi Documenta (1981) i el Premi de la Crítica de narrativa catalana (1983). El 1983, rep el Premi Carles Riba de poesia per La trista veu d'Orfeu i el tornaveu de Tàntal (Proa). Publica dos poemaris més: La xarxa del númida (1986, Edicions del Mall) i Els breus estius (1989, Edicions Tres i Quatre). També es dedica a la narrativa breu amb la composició de Mantis i altres transformacions (1983, Llibres del Mall), Els conys saborosos (1986, Empúries) i Terra de crims (1987, Editorial Laia). El 1991, veu la llum la segona i darrera novel·la, Palmira (Eumo), arran de l'experiència d'un viatge a Síria.

Pujol és una figura transgressora, tant en l'àmbit literari i cultural com en el social. Crea el Grup de la Font del Cargol –que pren el nom del brollador que hi havia al Camí Ral de Premià de Mar fins a la dècada dels seixanta–, integrat per ell, Martí Rosselló, Rafael Vallbona, Maria Antònia Grau, Pep Bras, Jaume Llenas i Imma Balaguer. Entre el 1970 i el 1984 organitzen jornades poètiques i recitals al Maresme. A més, impulsen la col·lecció Quaderns de la Font del Cargol, amb la idea ferma de difondre els poetes de la seva generació.

Així mateix, l'autor dirigeix la col·lecció de literatura eròtica La Piga, de l’editorial Pòrtic. També forma un grup de música, l'Abissal, que adapta poemes amb nous mitjans d'expressió musical. A més, publica articles al Diari de Barcelona, l’Avui, El País o El Periódico de Catalunya. 

D'altra banda, s'implica en política i als anys setanta forma part de l'entorn del PSUC i participa en la producció clandestina d'octavetes a Can Vallerià. És un dels fundadors de Comissions Obreres a l'ensenyament, regidor per Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Premià de Dalt, candidat al Senat i membre de la Comissió Política Nacional d'Iniciativa. A més, és professor de l'Institut Jaume Almera, de Vilassar de Dalt, que obre les portes el 1976, sent-ne ell un dels impulsors. 

Pujol mor prematurament el 29 de març de 1992.

El 2022, se celebra l'Any Valerià Pujol, un projecte de l'associació Can Vallerià –entitat situada a la masia on ha viscut l'escriptor– amb el suport de l'Ajuntament de Premià de Dalt, que commemora els setanta anys del naixement i els trenta de la seva mort.