La flor de la ginesta

Un dia, anant de camí,
com érem temps de tardor,
vegí una flor escadussera
que en una erma ginestera
acabava de florir.
Tan de nou me va venir,
que afanyós la vaig flairar
i amb sa aroma em recordà
la gran diada de Corpus,
tan llunyana en el passat,
tan llunyana en l'avenir,
i ara, al temps de la tardor,
tota dintre d'una flor.

(Del llibre Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols. Barcelona: Tobella i Costa, 1904, p. 28)
 

* * *
 

La balada de les festes

[...] Els Reis

El dia creix
i el fred neix.
Els infants, cap al tard,
somien festa:
–¿Què ns portaran, els Reis?–
I ve la nit,
arreu arreu
blanca de neu.
Lluna de Janer,
l'amor primer.
I passen els tres Reis
pels camps nevats
vers a Ponent,
tots ells promesa
i felicitat.
Van passant, van passant;
són un somni d'infant:
són quelcom etern
que ve d'Orient
i que camina
a la llum divina. [...]

(Del llibre Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols. Barcelona: Tobella i Costa, 1904, p. 152)
 

* * *
 

El nuevo Pascual o la prostitución

He aquí un libro para los que no se lo tomen en serio. Aquel que no tenga nada que hacer, puede tomarlo y leerlo, que, aunque no aprenda nada de él, a lo menos no olvidará lo poco que sabe. No lo lean los desconsolados y afligidos, ni los hombres muy ocupados en negocios. Si el lector es un pobre estudiante que lo ha de menester, procure que el profesor no le encuentre el libro, porque podría castigarlo. Si es una dama casada, léalo cuando el marido no esté en casa. Si es una doncella amiga de conservar el recato, como es de esperar que lo serán todas, escóndalo entre las sábanas de su cama, y si es un padre de familia, procure que sus hijos no se lo encuentren, porque, hablando en plata, El nuevo Pascual, o sea la prostitución, es un libro para ser leído a escondidas. Os será presentado el hombre más inocente que se haya presentado en estas tierras, el cual se os mostrará de todas las maneras que puedan entretenernos.

(Del llibre El nuevo Pascual o la prostitución. Barcelona: Castells, 1906)
 

* * *
 

Impressió dels quadres d'en Pidelaserra exposats a l'Ateneu Barcelonès, llegida l'any 1903

Vénen ganes de cridar: En Pidelaserra ha arrencat un arbre i tot! –I tant val arrencar un arbre com una muntanya. I ell n'ha arrencat moltes, de muntanyes. Perquè el que vol un arbre tindrà grans muntanyes. Jo vaig anar al Montseny i a l'Ermita de Sant Segimon hi vaig trobar a En Pidelaserra que hi vivia. Era un dia que estava núvol. El vaig trobar esmorzant. Després vam anar al seu quarto i em va ensenyar una tela amb un paisatge d'aquells grans entorns. I vet-aquí que era un paisatge assolellat. Jo no feia sinó mirar el quadre i el paisatge tot núvol que es veia per la finestra. I pensava: –I ara, que és diferent! Però mirant mirant, veureu que la llum del quadre m'assolellava el paisatge ennuvolat. I no es pot dir que fos ben bé el quadre que me l'assolellava, perquè tot just era començat. S'ha de dir que eren aquells tres o quatre cops que hi havien donats. Me'n recordo que En Pidelaserra ens va acompanyar fins a la porta del convent i nosaltres ens en vam entornar muntanyes avall. Jo, que mai havia estat al Montseny, mentre hi vaig ser hi vaig trobar a faltar l'escalf d'haver-hi estat i vet aquí que les seves belleses me semblava que les veia de lluny. Quan vaig tornar a casa, va ser quan les vaig veure de prop, amb tot l'amor que s'han de veure les coses. I el record de que En Pidelaserra pintava aquells llocs, va ser el primer entre els meus records del Montseny. Perquè lo que més estimeu en terres que no són nostres és lo que és de la nostra terra. I ha succeït que els quadres d'En Pidelaserra i els meus records s'han trobat plegats aquí i figureu-vos quina emoció he tingut al veure l'ànima d'aquells paisatges que jo guardo en els meus records. I potser, també, és per això que jo us he parlat davant d'aquests quadres. Perquè, com podeu suposar, no és pas el meu intent fer-ne una crítica ni molt menys fer-vos-els admirar per lo que jo digui. Que de crítiques jo no en sé fer i d'admiració prou que en produeixen en qui se'ls mira. Jo només voldria que tots patíssim de no sentir com En Pidelaserra i ell ens aconsolés a tots amb el seu sentiment. Lo que d'un a un fem tots quan entrem a contemplar aquestes obres. Vet aquí lo que voldria. Aquell parlar de la nostra ànima mateixa. Aquell repòs que en ve. Aquella bondat que ens inunda. Aquella veu pura que tots tenim escoltada per les impureses i convencent-les. Perquè per a fer-nos purs l'Art ens ha estat donat.

(Del llibre Articles. Barcelona: Quaderns Crema, 1983, p. 194-195)
 

* * *
 

Hiparxiologia pragmàtica (Fragment de l'article publicat originalment a Meridià, el 18 de febrer de 1938)

La Hiparxiologia, explicant el mecanisme de la fe per mitjà de les lleis experimentals i observables de la separació entre l’esperit i la matèria, que es verifica en el món orgànic i que és la llei més general que hom coneix, fa veure clarament –clar i català, podríem dir– que aquesta veu secreta de la fe, que neix i parla més amb carícies que amb paraules –perquè ja hem dit que era muda en la humanitat, abans de tota ciència, perquè l’home creu abans de saber-, no sols no és una reminiscència o persistència de les supersticions, que van morint i podrint-se, sinó que és una conseqüència natural, lògica i necessària de les lleis més generals que hom coneix, perquè si som esperits, que som separats de la matèria, és, no sols molt natural, sinó lògic i fins i tot necessari, que abans de la llum confirmativa de la ciència, sentim en l’esperit l’impuls de la força separativa que hi exerceix la matèria, que el va separant per portar-lo d’aquesta vida a l’altra, fent-lo passar per la mort, que és la porta de la vida. Si la matèria separa l’esperit d’ella mateixa –com demostra la Hiparxiologia–, a ningú no pot estranyar que se’n senti separat abans que li diguin.

La Hiparxiologia palesa, doncs, el que la superstició havia entelat i emboirat en les seves entranyes fecundades, pel contuberni de la ignorància i la fantasia, aquest sentiment de la fe, més o menys pronunciat en cada home, en cada poble i en cada època, perquè depèn que la pressió separativa sigui més o menys intensa, tant en l’individu com en la col·lectivitat, passa del món de la ignorància, al món de la ciència, de la fosca a la llum, donant així al que estudia, aquell consol que dèiem, veient la fe salvada victoriosament per la Hiparxiologia o ciència universal catalana, quan aquesta ciència, fundada per Ramon Llull, ha pogut realitzar l’ideal del fundador, que era el de recolzar la fe en la ciència.

(Del llibre Articles. Barcelona: Quaderns Crema, 1983, p. 155-159)