"Deixant de banda les inexactituds o deformacions de detall, el llibre [Camins de França] és una crònica puntual i simptomàtica de determinats ambients i tendències del gran moviment cultural que caracteritza la darrera dècada del segle XIX i la primera del nostre segle i que anomenem Modernisme amb una etiqueta que, sovint, no reflecteix la diversitat ni les tensions dels fenòmens que l'integren. Puig i Ferreter, que fou un personatge característic del moment i que es mantingué fidel fins a la seva mort als postulats essencials del moment, descriu aquest món i a ell mateix, amb una certa distància i ironia, que mai no arriba, però, a l'abjuració. [...] El domini que demostra Puig a les planes d'aquesta obra és el resultat de la seva intensa activitat narrativa dels anys 1924-1930, al llarg de la qual aconsegueix un estil directe, contundent, amb una intuïció lingüística excepcional, ben allunyada del preciosisme dels "estilistes" més característics del Noucentisme. Tot i l'allunyament d'aquestes elucubracions literàries, la prosa puig-i-ferreteriana és un exemple encara avui de la plenitud assolida pel català després dels anys de consolidació de la seva normativització."

(Guillem-Jordi Graells. Pròleg a Camins de França, Barcelona: Edicions 62, 1982)