"Puig i Ferreter era una mena d'estranger a casa seva (i sigui dit en lloança seva). Havia corregut molt per terres de França i portava en l'esperit no sé quina mena de ferides que traspuaven en cert isolament, en certa aspror que el retreia, com enyoradís d'aventurismes dels quals no va aconseguir consolar-lo el terrer pairal ni les escalfors de la llar a la qual tenia dret. Presentada amb tota dignitat, La dama enamorada va constituir un triomf per a Puig i Ferreter tant com per als seus intèrprets, que tots varen esmerçar-hi un esforç meritíssim i encertat. El seu sosteniment en els nostres cartells durant un bon nombre de dies va significar de part nostra un esforç i un gran combatiment intern, perquè l'obra fou refusada pels puristes aburgesats i, demés, el públic, sempre distret i mal guiat per la crítica, no va respondre a les seves qualitats. Però, així i tot, vàrem defensar-la fins on fou materialment possible."

(Adrià Gual. Mitja vida de teatre. Memòries. Barcelona: Aedos, 1960, p. 229-230)