"Aigües encantades suposa un esforç per a comprendre amb tota la seva complexitat una realitat social, i en darrera instància, inclou una condemna d'aquesta realitat i una demostració de la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home dels lligams atàvics entre els quals està atrapat."

(Xavier Fàbregas: Teatre català d'agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969, p. 229-230)

* * *

...Aigües encantades és, en resum, un al·legat político-social i individualista [...] d'una innegable eficàcia i teatralitat, en una obra compromesa a la qual la desaparició de les circumstàncies immediates denunciades -desaparició relativa- no treu força ni validesa. Hem insinuat un altre punt bàsic: l'individu en oposició oberta, en conflicte, amb la societat." [...] Ningú ha assenyalat, però, el que ens sembla model evident i directe d'Aigües encantades. Ens referim a Un enemic del poble. Les semblances, fins i tot identitats, entre ambdues obres, passen de la simple influència o inspiració. No volem dir amb això que Puig plagiés l'obra d'Ibsen, ni que en fes una adaptació casolana, comprensible i manipulada. Ens sembla que la paraula "model" és prou justa i definitòria."

(Guillem-Jordi Graells: pròleg a Aigües encantades. Barcelona: Edicions 62, 1973)

* * *

Aigües encantades respon perfectament a les problemàtiques suscitades pel nostre modernisme.
En efecte, ja a partir del títol tenim un element de la natura -les aigües mortes, mitificades per la llegenda religiosa-, enfront del qual dos grups de persones ben definits aniran prenent actituds ben diferents: la visió científica o positivista d'un fenomen natural, que podria salvar per sempre les sequeres que pateixen els habitants d'un poble muntanyenc, serà obcecadament contrariada per la visió tradicional, ingènua i obscurantista. [...] L'oposició del coneixement racional enfront de la tel·luritat cega esdevé de nou un conflicte entre un grup d'individus que representen el progrés -i en l'obra, els intel·lectuals es donen la mà amb els marginats- i la massa social inamovible, guiada, aquí, emperò, pels interessos de l'oligarquia que la mena (el batlle, el cacic i el rector, secundats pels rics propietaris o per la minsa burocràcia local). Entremig d'aquests dos grups de personatges, uns altres que bascularan negativament d'una banda a l'altra, a causa de la prepotència de les creences tradicionals (el mestre); però, també d'altres que ho faran positivament, empesos a començar a veure-hi clar gràcies al sacrifici dels herois.

(Lluís Busquets i Grabulosa: Literatura Catalana. Agramunt: Editorial Urgell, 1983, p. 90-99)