Plaute va que "l'home és un llop per a l'home". Una de tantes mostres són els camps de concentració en temps de guerra. La facilitat amb què passem de torturats a torturadors i viceversa. Els nazis van ser cruels, i després els russos amb ells, tal com ens mostra La cançó dels deportats.

Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956) sap escoltar; una actitud no gaire usual, i ha publicat llibres de converses amb diferents personalitats, a més d'assajos de divulgació mèdica. Fruit d'una d'aquestes entrevistes —la que el 1999 va mantenir amb Rodolf Berthold, un català de pare alemany reclutat al Tercer Reich— ha nascut La cançó dels deportats, el seu primer llibre de ficció. La novel·la inclou anècdotes i dades reals (la documentació és exhaustiva, tot i que gens exhibicionista), però és una recreació de la manera en què Pous s'imaginaria una sèrie de fets, una sèrie de sensacions i sentiments que ens fan sentenciar: si non è vero è ben trovato, hi afegeixo: molto ben trovato. La credibilitat de les estrofes de la cançó és comparable a la d'Anotaciones de Jakob Littner desde un agujero bajo tierra, atribuïdes a Wolfang Koeppen, i Una mujer en Birkenau, de Seweryna Szmaglewska.

La història és senzilla, els matisos, complexos. Alfred Gerhardt és un jove cirurgià de Barcelona reclutat per l'exèrcit nazi. Miraculosament, durant tota l'obra està acompanyat de Rodolf Hausmann, des de novembre del 1942, quan coincideixen a l'estació de França amb rumb desconegut. Passen per diferents localitats d'Alemanya, una temporada a París i, un cop acabada la guerra, són presoners en un camp de concentració rus en què sobreviuran quatre anys abans de ser deportats a Sibèria.

A més dels potents llaços de l'amistat amb Rodolf, també són testimonis de l'amor d'Alfred amb Béatrice, com la de Dante, un dels molts referents culturals convocats: música, poesia, cinema, pensament i una de les especialitats de l'autora: textos de medicina llegits en clau filosòfica. L'Alfred du dos llibres: un assaig sobre medicina experimental, el percentatge de racionalitat, i L'odissea, símbol del llarg recorregut que l'espera i que estarà marcat per fases de desconcert i indignació, de repulsió i por, de lluita per la supervivència en circumstàncies extremes i una acceptació pacient que fins i tot li permet trobar un bri de bellesa en el camp immens de l'horror.

El ritme és mantingut, gens completatiu. La narració mostra un equilibri, una mesura justa entre totes les parts, que afavoreix la lectura continuada, sense entrebancs. A més de l'angoixa existencial del protagonista, assistim als retalls de vida carregats de sensualitat. El mateix Alfred ens diu: "Del meu pare havia heretat l'interès per la música i la poesia, i de la mare el gust pels colors, les olors i les formes".

Si més estrenes fossin com aquesta novel·la, la creació en català seria imprescindible a les fires de llibres i no una convidada.

(Lluís Llort. "El cirurgià sensual", Avui, 1 de novembre de 2006)

* * *

Una visión de la Segunda Guerra Mundial desde una perspectiva distinta: la de un catalán que se ve obligado a luchar en el ejército nazi y después es deportado a un campo de concentración ruso. Ésa es la materia argumental de la novela La cançó dels deportats (Empúries), con que la filósofa y escritora Maria Teresa Pous debuta en la narrativa. Ganadora del premio Marià Vayreda del Ayuntamiento de Olot, la obra es una mezcla de ficción y experiencias reales.

"El libro nace de una conversación que mantuve con Rodolf Berthold, un catalán de padre alemán que vivió personalmente la tragedia que novelo —explica Maria Teresa Pous—. Toda la brutalidad de los campos rusos y los horrores vividos en el ejército nazi están transcritos como él me los contó, porque no tenía sentido inventar nada".

El protagonista de la novela es en cambio ficticio: se trata de Alfred Gerhardt, un cirujano catalán de padre alemán "que se ve obligado, a causa de su apellido, a luchar en el ejército nazi y luego es hecho prisionero por los rusos". La escritora, que ha publicado diversos libros de conversaciones (uno de ellos dedicado a Josep Maria Ballarín), se dio cuenta de que la historia que la había contado Berthold "requería un tratamiento literario distinto" y optó por recrearla en forma de novela.

Narrada en primera persona en forma de monólogo, y alternando las vivencias pasadas con las presentes, la obra quiere contribuir "a entender el papel de la memoria" y a mostrar "que la historia se escribe sobre todo en minúsculas, está formada por un colectivo de destinos individuales".

(Rosa Maria Piñol. "Maria Teresa Pous novela la tragedia de los catalanes deportados a los campos rusos", La Vanguardia, 19 d'octubre de 2006)

* * *

En tot acte creatiu és imprescindible el talent, però posseir talent és només tenir la "potencialitat de crear". Si el talent no és reconduït, és a dir, no s'hi afegeix un treball de fons, difícilment podrem aconseguir que allò que s'obté en l'expressió artística sigui realment creatiu i singular. Crec que aquestes consideracions vénen a tomb pel que fa als resultats finals que Teresa Pous ha aconseguit a La cançó dels deportats, la seva primera novel·la. Al talent, hi ha afegit tots els ingredients necessaris, com són la sensibilitat, la intuïció, la raó, però, sobretot, Pous ha esmerçat molta dedicació per obtenir un treball estilístic impecable. En aquesta prosa són evidents la ductilitat i la depuració del llenguatge, que fan que la lectura flueixi amb tota nitidesa, així com la condensació extrema, el recurs de les el·lipsis, sense perdre mai el fil narratiu ni el domini d'un ritme sempre vibràtil, i sense caure mai en cap estridència, ni en cap efectisme. A partir d'aquestes premisses estilístiques, l'autora ens ofereix un text que esdevé un mosaic polièdric, en què, a part de la història colpidora que ens conta, amb la màxima destresa, hi ha múltiples recorreguts que incideixen sobre diversos punts sorprenents, com són les percepcions, les observacions, els sentiments, els pensaments, les reflexions que experimenten els personatges i que fan que tots aquests elements, tan subtils com importants, s'agombolin al nucli central de la trama i vagin prenent un pes literari del tot específic. Un dels aspectes més rellevants és, sens dubte, com l'autora ha sabut donar vida als personatges, amb unes personalitats molt definides i contrastades. En una magnífica immersió, Teresa Pous s'ha posat a la pell del protagonista masculí, conferint-li una veu pròpia, en què la intel·ligència, la sensibilitat i la humanitat són els trets més característics, que el converteixen en un ésser real, sense cap mena d'artifici, que ens resulta molt pròxim i amb una personalitat summament atractiva. Com tots sabem, assolir que els personatges prenguin vida pròpia i siguin del tot creïbles és un dels reptes més difícils que exigeix la bona literatura.

Tal com explica l'autora a la nota del final del llibre, la gènesi d'aquesta novel·la va sorgir d'una conversa mantinguda amb Joaquim Capdevila, orfebre i joier, que va confiar a l'autora la història de Rodolf Berthold, i de la trobada posterior que va tenir Teresa Pous amb el mateix Rodolf. A partir de l'experiència que va viure Rodolf Berthold, a conseqüència del nazisme, Pous ha confegit aquesta història de ficció en la qual hi ha sabut transmetre tota l'essència dels horrors viscuts i de la lluita constant per sobreviure.

Aquesta novel·la, perfectament documentada i estructurada, dóna vida al protagonista, Alfred Gerhardt, cirurgià català, de pare alemany, que és allistat des del consolat d'Alemanya a Barcelona, per incorporar-se a l'exèrcit del Tercer Reich. Narrada en primera persona, l'Alfred escriu un quadern des del seu últim destí, al camp de càstig d'Orlovorosa. I des d'aquest quadern ens farà reviure vuit anys de la seva vida, que l'atzar o el destí han traçat.

El llibre s'obre amb una citació de L'odissea d'Homer que diu: "No, jo no et puc deixar abandonat a la teva misèria, car ets gentil i tens un ull perspicaç i prudència".

Aquesta citació conté explícites i implícites moltes connotacions al llarg de la novel·la. No en va, L'odissea serà el llibre de lectura preferit del protagonista, ja des de bon començament, i al llarg d'aquest periple en què la idea d'un possible retorn serà sempre incerta. Referint-se a L'odissea, l'Alfred reflexionarà, en un moment àlgid, sobre el poder d'aquesta obra per dir-nos "que la seva força ve del fet de ser una paràbola sobre el camí de la vida". Aquest camí, que no ha triat l'Alfred, l'obligarà a lluitar al front de l'exèrcit alemany. Aquest fet el farà viure les conseqüències del nazisme des del si del mateix nazisme. El novembre de 1942, l'Alfred deixarà Barcelona i serà conduït a diverses localitats alemanyes i franceses, sense saber ben bé el lloc final de la seva destinació, fins que l'abril del 1943 arribarà al front de Vincennes a París, per formar part de les tropes d'ocupació. Més tard, el 17 d'abril de 1944 els soldats russos el faran presoner. I el 1945, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el confinaran, durant quatre anys, al camp de concentració de Magnitogorsk. Aquest no serà, però, l'últim destí de l'Alfred, que encara haurà de resistir el camp de càstig siberià d'Orlovorosa.

En el decurs d'aquesta trama en què els horrors, les monstruositats, la misèria, els drames personals i les situacions límit posen a prova l'ésser humà, Teresa Pous explora, amb gran subtilesa, els camins interiors dels personatges. Als sentiments de solitud, d'impotència, de desesperança, d'instint de fuga… s'hi contraposen d'altres, com són l'amistat –sobretot la del protagonista amb Rodolf Hausmann, que la podem considerar com l’eix vertebrador de supervivència, tant física com moral, d'aquests dos homes, en els moments més extrems-; l'amor cap a Béatrice i Marina; les petites estones compartides amb els companys de camp; les converses, la filosofia, les reflexions sobre medicina, la literatura, la música… En aquestes circumstàncies –i en d'altres, fins i tot, aplicables a les nostres vides-, aquests elements es tornen summament importants i, fins i tot, poden tenir efectes guaridors, tant pel que fa al cos, com a l'ànima… En un paràgraf inquietant i de gran bellesa, Alfred Gerhardt, escriu al seu quadern: "L'amistat i la música ens enfortien les cèl·lules del cos. Un company sovint repetia una pregària dels Vedes a la fi de les nostres vetllades que deia: "Hi ha moltes aurores que no han brillat encara… Feu que les vegem algun dia."" Tots aquests sentiments i percepcions internes i externes s'aniran alternant, i configuraran un paisatge contraposat, que actuarà com una mena d'antídot.

En cada paràgraf del llibre trobem nombrosos motius per aturar-nos i reflexionar, per tornar-hi més d'una vegada, per redescobrir i redescobrir-nos, perquè Teresa Pous ens acosta, en aquestes pàgines, a la recerca de l'essencialitat com a l'únic camí de reconciliació amb les constants adversitats en què hom és sotmès. És com si sempre hi hagués una força especial que apareix, just en el llindar de l'abisme, i ens fes més forts i rics internament, capaç de transformar-nos. Així, l'autora ens dirà, en veu de l'Alfred: "Captiu i sense futur, en alguns escassos moments de gràcia viscuts, he fet descobertes importants, he experimentat sensacions desconegudes, sentiments que modifiquen la meva relació amb el món…". Personalment, goso a opinar, que potser aquesta modificació en la visió i en la relació amb el món, que ens proposa la narradora, serà, en definitiva, el que haurà trobat de cert i de benefactor, aquest cirurgià "gentil, d'ull perspicaç i prudent" al retorn del seu llarg i incert periple. I que Homer ja va vaticinar sobre el camí de la vida.

Cal esmentar que l'autora clou el llibre amb la transcripció d'una cançó, "La cançó d'un presoner", que ens ha deixat de llegat Jupp Sthoer, personatge real que va viure avatars de la història i que, com a homenatge, apareix en alguns fragments d'aquesta narració acompanyat sempre per la seva cítara.

Teresa Pous a La cançó dels deportats ha aprofundit en un episodi de la història, des d'un angle diferent, des de la complexitat de les ideologies però, sobretot, des del coneixement de l'ànima humana i del pensament filosòfic, aportant-hi tots els matisos, que només la paraula intel·ligent i lúcida és capaç de reflectir. I a nosaltres, als lectors, ens queda només saber reconèixer-la.

Gràcies, Teresa, per aquesta esplèndida novel·la.

(Montserrat Rodés. "El camí de la paraula", text llegit el 30 de novembre de 2006 a la llibreria ONA, amb motiu de la presentació del llibre)