ACTE PRIMER

"La sala menjador d'una casa de pagès. A l'esquerra, primer terme, una porta que dóna a una cambra interior. D'una mica enllà d'aquesta porta arrenca una escala amb barana de fusta i una porta en el replà superior. Sota l'escala, endinsat en el seu gruix, un armari amb les portelles superiors de vidres. Al fons esquerre una porta que dóna a la cuina i altres habitacions inferiors. Al fons dreta una porta balconera, que és la d'entrar, i dóna a una eixida, la barana de la qual guarneixen testos amb clavellines, geranis i violers. A la dreta de l'eixida, fora de la vista de l'espectador, l'escala que baixa al carrer. Entre les dues portes del fons una pastera de fusta blanca amb tapa, uns goigs enganxats a la paret al seu damunt, un calendari del pagès i un mirall a un costat i una estampa de la primera comunió, en un marc negre i daurat, a l'altre. Al costat de la pastera dos sacs de farina damunt d'una post. A primer terme del costat dret una finestra. D'aquesta banda una taula de fusta, amb calaix, pintada de verd fosc; damunt de la taula una pa, una ganiveta i un porró; de la banda de la finestra un banc de fusta blanca, sense espatller. Cadires de boga, amb barrons tornejats. Les parets són blanques, amb una faixa negra per sòcol; el sostre amb cairats i revoltons.

Són les onze del matí. El sol bat de ple a l'eixida i entra de biaix per la finestra.

ESCENA I

JOANIC I PEPA

JOANIC entra per l'eixida acalorat, suant; veient que no hi ha ningú, crida. –Pepa! Pepa!
PEPA, de dins la cambra de dalt l'escala. –Què mana?
JOANIC. –Surt. (S'eixuga la suor).
PEPA, eixint de la cambra i baixant l'escala, amb molta alegria. –Què hi ha? Ja són aquí?
JOANIC, amoïnat, recant-li. –No els he vistos en part del món.
PEPA, sobtada per la nova, posant-se a plorar. –Ai, tristes de nosaltres!
JOANIC, sense convenciment, només per consolar-la. –Per això no et desesperis. Potser encara vinguin.
PEPA. –No, Joanic; ja me'n veig el desengany. Quan ara no són aquí, és que s'han repensat de casar-se. (Passa desconsolada cap a la taula.)
JOANIC. –No cridis el mal temps! Jo diria que no és home per fer aquests papers, en Cinto.
PEPA. –El cor no m'enganya, Joanic: ens deixaran plantades! I el dia mateix del casament per més pena. (Deixant-se anar en una cadira). Senyor! En quina vergonya ens haurem de veure jo i la noia! (Plora de colzes a la taula i la cara tapada amb el davantal).
JOANIC, després d'una pausa. –I bé: què en trauràs, de tirar el cap per les parets? El que hagi de ser serà per més que facis. Jo, de tu, miraria de prendre-m'ho resignadament, vingui el que vingui.
PEPA. –Això és bo per dir! Si tu estiguessis en aquests treballs…
JOANIC. –Em sembla que bé dec sentir-me'n: tant pel parentiu com per la voluntat que us porto.
PEPA. –Ai, Joanic! Que diferent de teves a meves!
JOANIC, ofès. –Pepa, això no és això! Ni a tu t'està bé que m'ho diguis ni jo m'ho mereixo. Qui t'ha fet de costat d'ençà que ets viuda? Si no t'he pogut ajudar amb diners, perquè passen alts, no compto que m'hagis trobat mai escàs ni en feina ni en passos.
PEPA, aixecant-se i eixugant-se els ulls.–Tens raó: perdona si t'he ofès. Ni sé què em dic de tan regirada. No t'ho pensis pas mai, que no et sento grat de tot el que has fet per mi i la noia. Molt i molt te'n sento.
JOANIC, una mica confós. –Bé, no n'hi ha per tant tampoc! El que surt de dins, ben sortit és i en paus.

ESCENA II

JOANIC, PEPA i CAMPANER

CAMPANER, en la porta de l'eixida. –Amb llicència.
JOANIC. –Bo! Ja tornes?
CAMPANER, entrant. –I doncs, què hem de fer? Encara no arriben aquests nuvis?
PEPA. –Espereu-vos una mica, home de Déu!
CAMPANER. –Tant s'esperessin les llebres, vatua el món! De les set que m'estic assegut a la porta de missa i ja són ben a prop de les onze. Gairebé se m'han fet arrels a les anques.
JOANIC. –També la paga serà bona, tingues paciència.
CAMPANER. –Oh! Per mi rai! Mossèn Pere és el que frisa. La majordoma ja li ha rescalfat no sé quantes vegades la xocolata.
PEPA. –Ai, pobre senyor rector! Per nosaltres que no estigui d'esmorzar. Ja la prendrem una altra hora, si de cas, la missa.
CAMPANER. –Així mateix li serà dit, quedeu descansada. (Fa acció d'anar-se'n, però es repensa). Ah, Pepa! Si voleu un bon consell, tot seguit que us caigui a tomb, compreu un parell d'esquelles.
JOANIC, –I què vols dir amb això?
CAMPANER. –Res home, res!
(Pepa, girada d'esquena, té treballs per aguantar-se les llàgrimes.)
JOANIC. –Avall, doncs, i cuida't de tu. No fos cas que t'ho digués d'altra manera.
CAMPANER, tot anant-se'n. –No t'has pas d'enfadar. Quin geni! Jo ho deia a fi de bé.
JOANIC. –Sigui com sigui.
CAMPANER. –Amb salut, noi, amb salut. (Desapareix per la dreta de l'eixida).

ESCENA III

JOANIC i PEPA

PEPA, esclatant en plor, tot passant a l'esquerra. –Reina santa dels Dolors! No me n'aixecaré d'aquesta vergonya.
JOANIC. –Pepa, no ploris, que em regires les potències.
PEPA. –Que no has sentit com tirava el campaner? Pensa, doncs, què serà, quan la nova s'escampi pel poble. Ens veurem privades de sortir en forat ni en finestra.
JOANIC. –I per què, veiam? Quina culpa hi teniu si un poca-pena us trenca la paraula? Això si la trenca: perquè encara potser compareixeran. I si no compareixen pitjor per ells. Què tanta música! Senyal que no eren mereixedors de tenir dues mares de Déu com tu i la Roseta.
PEPA. –No em vulguis consolar, Joanic. És un afront que no podré aixecar-me'n. (Plora de cap a la barana de l'escala).
JOANIC. –Maleïda siga la pobresa i qui la va inventar! Ves si no podria jo trobar-me com el teu cunyat, en Xibeques, que no li ve d'una dotzena d'unces. Ni avui estaries en perill de veure't afrontada, ni hauries de passar més mals-de-cap. Sinó que sembla fet exprés: ell, que li sobren els possibles, té el cor més eixut que una pedra foguera.
PEPA. –No en diguis mal, Joanic. Bona sort n'he tingut, encara.
JOANIC. –Com hi ha món! Li'n pots ben estar agraïda d'haver-te endogalat.
PEPA. –Bé pla hauria estat pitjor que no m'hagués anat deixant el que em feia menester.
JOANIC. –Sí, sí: al corn del sac trobaràs les engrunes. No sé pas com penseu les dones.
PEPA. –Què valga'm Déu volies, doncs, que fes? Malament on manca l'home per aconduir la vianda. Les terres, mal treballades, no lleven; paga contribucions, paga jornals… Si he hagut d'anar a manlleu, no en tinc jo la culpa.
JOANIC. –La tens d'haver-te deixat embolicar per aquest ganso d'en Xibeques. Que no ho sabies, que era un mal soldat? Que no ho veies, que t'anava xuclant de viu en viu, amb les pensions que t'exigia? Avui et trobes lligada de peus i mans a les seves urpes. Així que vulgui t'ho pot prendre tot.
PEPA. –No tindrà tan mala ànima.
JOANIC. –Qui? El teu cunyat? Recorda-te'n. Casada que fores amb el seu germà, estigué més de tres anys sense mirar-vos la cara. Tenia coll avall l'heretat, cregut que el noi gran no es casaria. I ara, no en fa poc de temps que la cova, esperant l'ocasió de tirar-s'hi damunt com un esparver.
PEPA. –Què vols que et digui! Em sembla que no hauria fet tants passos per buscar-nos una bona proporció, si fos aquest el seu intent.
JOANIC. –Al contrari! Ell el que vol veure-us ben establertes, tu i la noia, perquè la gent no el bescanti d'haver-vos tirat a la misèria.
PEPA. –Digues, doncs, que si es desfà aquest casament…?
JOANIC. –Te'n pots témer qualsevol disbarat.
PEPA. –Ai, pobres de nosaltres!
XIBEQUES, a l'escala de l'eixida. –Ave Maria…
JOANIC, a la Pepa, en veu baixa. –Calla, que tenim el llop aquí. (Passa cap a la finestra).

ESCENA IV

JOANIC, PEPA i XIBEQUES

XIBEQUES, entrant per l'eixida. –I doncs, encara no han vingut?
PEPA. –Ja ho veus: encara no.
XIBEQUES. –Aquest parell són molt capaços de deixar-nos amb la canya sense peix.
PEPA. –Déu nos en guard! M'estimaria més morir-me. (Plora silenciosament, repenjada a l'escala).
XIBEQUES. –Sí, és clar, seria una vergonya per tu i per la noia.
JOANIC, esclatant rabiós. –Tu en tindràs la culpa si l'han de passar.
XIBEQUES. –Jo?
JOANIC. –Qui, doncs, si no tu, l'ha concertat, aquest casament?
XIBEQUES. –Veuràs, noi: jo hi era per bon fi.
JOANIC. –Vols callar? Massa que t'entenc. Qui no et conegui que et compri.
XIBEQUES. –Jo també t'entenc a tu. (Sorneguer). Et dol que hagi anat a buscar-lo tan lluny, el nuvi per la Pepa. Te l'hauries estimada més per un del poble que tots dos coneixem.
JOANIC. –Potser li hauria anat millor.
XIBEQUES. –Fugiu! El marquès de les calces apedaçades!
JOANIC. –Més val ser pobre que fer servir els diners per escanyar els de la pròpia sang.
XIBEQUES. –Ah, vaja! A tu et deu venir de tan desprès, que et mires de bon ull les viudes que fan cara de tenir quatre terrosses?
JOANIC. –Xibeques, no te'n vagis de la llengua!
PEPA, girant-se, plorosa. –I ara, què teniu?
XIBEQUES. –Il·lusions que aquest s'havia fet. I avui que se'n veu el desengany, els dimonis se l'enduen.
JOANIC, envestint-lo. –Maleït siga!
PEPA, interposant-s'hi. –Joanic! No passo prou pena encara, que m'hàgiu d'atabalar amb les vostres raons?
JOANIC. –És veritat: perdona. (A Xibeques). Però tu, vés amb compte a garlar massa, perquè algun dia te'n pots penedir.
XIBEQUES. –En lloc de buscar tanta fressa més valdria que anessis a mirar si aquesta gent arriba.
JOANIC. –Ja hi he anat.
PEPA. –Potser que hi tornessis, Joanic.
XIBEQUES. –I puja fins a dalt del coll, que veuràs més tros de carretera.
JOANIC. –Tu no has de dir-m'ho, el que he de fer.
XIBEQUES. –Dispensa, noi! Sembles un eriçó. Només troba punxes qui et toca.
PEPA. –Vés, vés, Joanic. I si els veiessis, torna corrents a dir-ho, que ens arreglarem.
JOANIC, anant cap al fons. –Deixa-ho per mi.
PEPA. –Si bé que no compto pas tenir aquest treball. (S'asseu prop de la taula).
JOANIC. –Anem, no et donis angúnia. Una murriada com aquesta no la gosa fer ningú.
XIBEQUES. –És clar que no. Això de trigar tant deu venir d'haver tingut algun encontre. Segur que seran aquí abans de migdia.
PEPA. –Si Déu fa aquest miracle, prometo anar descalça a la Mare de Déu del Mont.
JOANIC. –I li durem un ciri com un braç de carro. (Desapareix per la dreta de l'eixida).
PEPA. –Que en té, de bon cor, pobre Joanic!"

(De l'obra L'endemà de bodes)