"La festa major, per Sant Esteve, era a mas Fraginals el gran esdeveniment de l'anyada. Totes les coses, passades, presents i futures, les referien a aquella data solemne, com a fita posada en el temps per situar en el curs dels anys els fets de la vida quotidiana.

Vuit dies abans ja començava l'enrenou. De primer eren els mestres de cases que entraven en dansa a fi de donar a les parets l'anyal emblanquinada. Després pujava del poble un exèrcit de dones a jornal per aconduir la casa i disposar-la a rebre la munió dels hostes. Tota la setmana era un tràfec seguit de formiguer, que la vigilant diligència de la Marianna dirigia. Mentre una part de les jornaleres netejaven els enrajolats amb fregues de sorra i gran abundor d'aigua, altres enllustraven a força de punys, fregant-los enèrgicament amb una baieta humida d'oli, els venerables mobles de noguera; i en el safareig de l'horta no paraven un moment de picar, passant bugada de la roba blanca, i a la cuina polien amb cendra i llimona el reguitzell de llums i llumeneres i totes les altres eines d'aram i de llautó que hi havia a la casa.

Quan el gros d'aquesta neteja estava llest, i tot feia goig de polit i endreçat, venien les feines delicades: les obres de planxa a càrrec del servei; el penjar a les alcoves i finestres les cortines enterques de midó; el guarnir tauletes i calaixeres amb les fines tovalles de randes i puntes; l'estendre les vànoves de ganxet i domàs en els llits de cerimònia; el cobrir els canapès amb les blanques fundes afarbalanades; i sobretot, feina la més principal i compromesa, el muntar en el cap de la sala, amb les posts i els capitells i els caixons que ja hi havia expressos, l'altar del gloriós sant Esteve, tret de la capella oberta en el gruix de la paret, on passava la resta de l'anyada, per fer-li presidir els àpats abundosos, que eren la part més important de la festa.

Mentrestant el carret no parava de fer viatges a la vila, a fi de portar-ne el que mancava per a major lluïment de la diada: ara la pisa i el vidram del serviment, romput durant l'any per les minyones, ara les enormes garrafes de vi ranci i de garnatxa, ara les llepolies del refresc i de les postres, ara tot allò de vianda i condiment que no donaven els galliners i els corrals i els camps de la hisenda. Cada vespre la Marianna i el servei tenien llargues conferències per a establir la llista de les provisions que havien d'ésser dutes l'endemà. I, en anar-se'n al llit, marit i muller discutien inacabablement la solució d'un problema que no en tenia: la manera de disposar els dormitoris per acomodar-hi la multitud dels parents i convidats, sense que ningú hagués d'anar a la pallissa.

Cada any es trobaven en conflicte igual, i eren inútils tots els esforços que feien per resoldre'l. Per molt que esmolessin l'enginy en la forma d'aprofitar la immensa grandària dels llits patriarcals, per més matalassos que estenguessin a terra i n'engruixissin la quantitat cada anyada, sempre era major la multitud dels qui acudien a festa, i sempre en quedava una colla sense acomodar, obligats a dormir amb un llençol a la palla.

Tota la nombrosa parentela, tant els qui eren de la pròpia sang dels Fraginals, com els entrats a la família pels casaments de les distintes branques, tots es reunien a la casa pairal, atrets pels àpats suculents i l'alegre gatzara. I, a la llista inacabable dels parents, s'hi ajuntava la multitud dels convidats, sia per raó d'amistosos lligams, sia per comunitat d'idees o coneixença de negoci.

Els de més lluny ja hi compareixien la vigília. De mitja tarda enllà, la costa que duia a mas Fraginals semblava talment el camí d'un aplec, de la llarga corrua de carros i tartanes que en pujava seguidament les giragonses. I els mossos no paraven d'aconduir els animals a la quadra, d'acomodar vehicles de tota mena sota del porxo.

De bon matí que ja havia arribat la cuinera. I tot seguit començava la matança, delmadora de corrals i galliners. La cuinera prenia sinistre semblant d'espoliari. Pertot arreu imatges de mort, sagnants despulles. Aquí un ànec, horrible i grotesc, que corria llevada la testa. Allà la sagnosa nuesa d'un conill, que, amb el ganivet entre les dents, acabava d'escorxar una de les mosses. D'altra banda l'escaïnar d'un pollastre, al qual passaven el ganivet pel coll. I pertot munts de plomes, entranyes encara calentes, pilots d'aviram amb els ventres oberts i les testes caigudes, esteses de pells que estrafeien en macabra forma la figura del cos que ja no cobrien. I damunt dels fogons, arborats d'un foc de fornal, les enormes cassoles i paelles roncaven i xiulaven follament, himne esbojarrat en celebració d'aquell carnatge.

Mentrestant el pastor, baixat expressament de la jaça per aquell menester, sacrificava al mig de l'era l'anyell més gras de la ramada, ofrena a la divinitat protectora de la golafreria.

A entrada de fosc arribava la cobla. Era vell costum, a mas Fraginals, de tenir músics llogats per a exclusiu divertiment dels hostes. Així tota la festa es passava en família, sense la molèstia d'haver de baixar al poble per a les balles.

L'obligació de divertir aquell públic reduït no resultava per això cap canongia. Els pobres músics no paraven de rascar i de bufar seguidament. Tot just arribats, així que saltaven de la tartana, ja havien de desembeinar els instruments a corre-cuita per anunciar, de cara a la vall, el començament de la festa. De baix del poble hi responia el trillejar de les campanes, l'espinguet de la cobla llogada pels pavordes, que seguia els carrers camí de l'església. I per tota la vall s'escampaven ressons de triomfal alegria.

Després, amos i mossos, amics i parentela, tota la gent d'aplegava a la sala, davant de l'altar improvisat, cobert de flors i de ciris encesos, a fi de saludar el gloriós sant Esteve, cantant-li els goigs dedicats a la lloança de les seves virtuts, amb acompanyament de la música. Tothom s'hi feia amb tant delit, que s'oïa de molt lluny el terratrèmol. I els crits pujaven encara de punt en venir la tornada, on l'ànima pagesa dels presents demanava al sant allò que més la feia glatir, l'abundor dels fruits de la terra:

'Sant Esteve gloriós:
vós, que sou nostre advocat.
Donau-nos bona collita
de fajol, trumfes i blat.'

Quan finien els goigs, ballaven al ras dues sardanes, a la claror de la gran foguera, encesa en honor del sant, que bratlava alegrement el caire del pendís, voltada del joiós enrenou de les criatures. I després de sopar abundosament dels menuts de les bèsties de pèl i de ploma sacrificades durant el dia, tothom es retirava als dormitoris: la gent madura a prendre forces per a les fatigues dels àpats copiosos dels dies vinents; els joves i mosses a riure i a fer gresca fins a altes hores de la nit, en llurs cambres respectives, preludi de tota la gatzara que veien venir, quan fossin arribats els parents i amics que encara mancaven.

D'ençà que en Jordi havia entrat al seminari, la festa major li era una tortura. Les rialles, els jocs, les ballades, els espinguets de la cobla, els cants del jovent, eren altres tants suplicis afegits a la seva pena. Encara de dia li quedava el remei de vagar pels boscos, on no arribés la remor de la festa. Però de nit no tenia ni aquesta fugida. I havia d'estar contemplant les ballades a l'era, espectador torturat de l'alegria dels altres.

Ni marxant a dormir no es podia escapar d'aquell suplici. Ajagut en l'últim matalàs de la gran estesa que omplia la cambra destinada al dormitori del jovent, tot l'alegre enrenou de la festa el perseguia, botxinejant-li les entranyes. Era en va que es tapés les orelles, que posés el cap sota el coixí per provar d'agafar el son. L'esclat sorollós de les rialles, l'agut espinguet de tiples i tenores, filtrant-se per la seva carn enfebrosida, li martellejaven el cervell amb maligna insistència. I esclatava en un gran plor desesperat, mossegant amb ràbia el llençol, per ofegar el tumult dels sanglots que el sotragaven, premuda entre els punys la testa en follia.

Acabades les balles, excitats de la finida gresca, pujaven els companys de dormitori, amb gran terratrèmol de crits i de rialles. Ara s'empaitaven a cops de coixins, ara ballaven en camisa una dansa grotesca, ara inquietaven a crits les noies, que en la cambra veïna també reien i xisclaven. Si algun, més prudent, reclamava silenci per consideració a en Jordi, que, tombat en el caire del seu matalàs, feia semblant d'estar dormint, tota l'esbojarrada colla esclatava en cor d'acudits i de burles.

–No en passis ànsia, del mossèn; dorm com una marmota.
–¿Qui sap si somia que és al cel, menjant confitura de cabell d'àngel?
–Mireu quin posat. Té ben bé una retirança amb el gos del sant Roc que hi ha a l'església.
–No ho trobo pas. Més aviat es retira al xai de sant Joan Baptista.
–O al porc de sant Antoni.
–Pareu compte, minyons! Si s'adona del vostre poc respecte, després no us voldrà absoldre els pecats, sense una penitència de les grosses.
–Demanem-li perdó tots plegats, ara mateix.
–Ja està dit.

I s'agenollaven tots al seu voltant, i repetien a grans crits, prosternant-se a compàs de les paraules, fins a tocar els matalassos amb el front:
–Mossèn Jordi benaurat, apiadeu's-e d'aquests pobres pecadors, que són sang de la vostra sang. Obriu-nos les portes del cel, com nosaltres vos obrirem les del nostre rebost, sempre que us convingui.

Malgrat la desaforada cridadissa, en Jordi no es movia de cara a la paret, com si no oís aquelles burles, que aixecaven dintre seu irades revoltes. Tot ell en tremolava interiorment, i sentia un rabiós desig de saltar damunt els qui li feien befa. Si hagués estat en un altre lloc, ja els hauria fet veure com dintre el futur capellà hi havia un home; un home capaç de fer-se tenir respecte fos com fos, batent-los a tants com eren, d'un a un o tots plegats a la vegada. El temor a l'escàndol el feia contenir. I estrenyia les dents i cloïa els punys, i s'endinsava les ungles en la carn per dominar la ira que li sollejava les entranyes. Però era tan fort el trasbals d'aquella lluita, que, hores després, quan ja tota la colla del jovent dormia d'estona, encara ell no havia pogut agafar el son i llàgrimes roents escaldaven els seus ulls sagnosos."

(Del llibre La vida i la mort d'en Jordi Fraginals)