Anàrem a la recerca de Clara Campoamor, Ia Sílvia Pankhurst d'Espanya, paladina del vot femení a la nostra República. De pressa, com sempre; menuda, primeta i nerviosa, amb la seva melena turbulenta que, pel damunt, ja comencen a refredar els cabells blancs. L'espera una comissió, i, mentre esperem, veiem com Clara parla, parla, parla; viva, segura, fluent, amb la seva veu una mica forta i el seu dur accent castellà. A nosaltres que l'hem vista tantes vegades al Congrés, dreta davant del seu escó vermell, mestressa, en uns moments solemnes, de l'atenció de tres-cents diputats, aquesta dona petita i extraordinàriament ardida, ens fa sempre un efecte gairebé heroic. La comissió, afortunadament, no es fa gaire pesada, i a nosaltres ens arriba de seguida el torn.

—Vostès diran... —fa Clara, amb un somriure que li descobreix les dents agudes i fines.
—Oh, és vostè que ha de dir-nos, Clarita..., si encara defensa amb el mateix entusiasme de fa tres mesos el vot de les dones espanyoles...

Clara ens mira amb les celles plegades, astorada.

—I és clar! Doncs no faltava més! Amb igual entusiasme i amb més i tot, si cal!
—¿Vostè no creu, doncs, en els perills que s'ha dit que pot tenir el vot de les dones?
—¿Perills? ¿Quins? ¿El de què el vot de les dones sigui contrari a la República?
—Precisament...
—Naturalment que no hi crec! És una cosa de lògica senzilla pensar que les dones no es posaran a anar tot justament contra el règim que les ha reivindicat; no es pot creure de cap manera que totes les dones d'Espanya, en pes, paguin un favor amb una cosa...
—Però el vot és lliure, Clara...
—És clar! Però, i bé! Encara que fos així; així com diuen; ¿és que no s'ha de fer res de bo si es pensa que es pot reportar algun perjudici? ¿L'actitud de la República, estant-se de concedir el vot a les dones, privant-se de col·locar l'altra meitat de la població d'Espanya en les condicions de justícia i de progrés que la marxa de la civilització exigeix, només per la preocupació de que aquesta obra generosa pogués produir-li una molèstia, no hauria estat ben trista?

I després —afegeix Clara Campoamor, serena i contundent, com sempre—. Jo crec que hi ha el mateix perill de què votin els capellans, els homes, com les dones...

(Fragment de l'article "Clara Campoamor i el vot de les dones", La Humanitat [12-I-1932], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 71-72)
 

* * *
 

Pío Baroja ens diu que és un enamorat de les Rambles barcelonines, que el seu ideal seria escriure arguments de pel·lícula, i que el sistema del vot sembla un joc de loteria de fira.

Pío Baroja, l'autor de les Memòries d'un home d'acció, ens diu per telèfon que a un quart de nou se n'anirà a sopar, i que ens espera a l'Ateneu. Des que ha arribat a Barcelona, fa cinc o sis dies, Pío Baroja no es mou de l'Ateneu Barceloní, buscant, entre els seus folis, els ossos dispersos d'uns fets morts, amb els quals pensa bastir la figura d'una nova obra. D'una altra de les seves obres —tan vives i càlides —històrico-polítiques. Aquesta, sobre els darrers fets de Vera del Bidasoa.

—I bé, vaja, senyor Baroja— li diem així que en Josep Maria de Sagarra, que li estava fent companyia, ens l'ha presentat—, ¿com trobeu Barcelona, després de tres anys de no haver-hi estat? L'il·lustre escriptor castellà somriu jovialment entre la blancor de la seva barbeta.
—Divinament. Barcelona està sempre bé; és tan viva, tan meridional, tan simpàtica! Sobretot aquestes Rambles, que són el que podríem dir-ne la cara genial de Barcelona, una cara que dona gust de mirar. S'han fet tants elogis d'aquest punt de Barcelona, que sembla vulgar o ociós tornar-ne a parlar; però què voleu que us digui: de tot Barcelona, el que m'agrada més són les Rambles, i no tinc més remei que lloar, una vegada més, els seus cèlebres ocells i les seves cantadíssimes flors. Ja no vindrà d'un cant més o menys.

(Fragment de la "Conversa amb Pío Baroja", La Rambla [2-XI-31], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 77)
 

* * *
 

Matí clar i fi de diumenge. El gel llambrega al sol. La guàrdia civil vigila pels carrers, amb els màusers a la mà i els capots tirats a la boca.

A totes les tertúlies del poble no es parla més que del mateix: «la revolució». Els comentaris dels fets de fa vuit dies encara no s'han acabat. Els uns diuen que si la guàrdia civil va fer foc, quan va entrar al Sindicat, després que els revoltosos havien tret bandera blanca i van disparar un altre cop a l'acostar-se la força; que els tenia d'haver matat a tots, aquests maleïts revolucionaris... Els altres protesten que la guàrdia civil, en entrar al Sindicat, fes posar en fila tots els presoners i els fes una descàrrega... Els altres es queixen que s'hagi tractat tan bé els detinguts, als quals es va servir un magnífic sopar a Manresa... Els altres desmenteixen s'hagi pegat als complicats... Altres parlen de les dues dones agafades al Sindicat, entre els revolucionaris: l'una tenia només dinou anys, castellana, però veïna de Sallent des de molts anys: era la núvia del que va morir; l'altra era malaguenya, més gran, i feia dos dies que havia arribat...

Ningú sap, però, com s'ho van armar els revolucionaris per a preparar tot allò; els uns diuen que al carrer del Cos, «El Jardín»; els altres que a la Cerveseria Suissa, de la plaça Gran; els altres que al cabaret nou, de la carretera... Tothom coincideix absolutament, però, en una cosa: en creure que el lío no s'ha acabat pas, encara. Quan pugem a l'autobús que ha de portar-nos a Manresa, per tornar, un grup de parroquians del bar de la fonda surt a acomiadar-nos.

—Apa! —ens diuen amb un mig somriure de malastrugança—. Que si ha de venir cada vegada que hi hagi soroll, ja es pot comprar un auto!

(Fragment de l'article "Sallent, el cau de l'angúnia", La Rambla [16-I-1933], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 128-129)

* * *
 

Mai no m'he fixat en si als altres països la gent també té el costum d'exclamar-se a cada moment: «Quin país!», com nosaltres. Aquesta exclamació, tan repetida aquí, és un dels planys més amargs que es poden proferir. No sé si ningú més té motius per a queixar-se d'una manera tan contínua i tan desesperada; només sé que nosaltres no exagerem gens.

Som un país que fa plorar. Vós ho sabeu massa bé, senyora. Som una gent fanàtica, plena d'enveges i de la més gran capacitat per a intrigar; som ignorants i poca-soltes, buits i depravats, dropos...

Ja ho veieu: no han parat fins que us han tret del Teatre Español i fins que us han foragitat d'Espanya. Us han acusat d'ésser filla de Badalona, amiga d'un il·lustre escriptor que ha fet política d'esquerra, i protectora de la nova vida del teatre castellà. Uns crims dignes de La Linterna, no es pot negar...

Però us han fet un favor, cregueu-ho, obligant-vos a portar el vostre art a l'estranger. Allí el sabran agrair; allí saben com cal tractar una de les actrius més grans que hi ha al món en aquests moments. I estigueu segura que qualsevol país, per dolent que sigui, serà més persona que aquest. I, per tant, més habitable.

De bona gana us seguiríem, admirable Margarita Xirgu. I penseu que només una sola cosa ens aconsola i ens reté: pensar que aquest país tan olla i lamentable, us ha produït a vós: és encara capaç de donar coses tan bones com vós; això demostra que encara no està tan, tan deixat de la mà de Déu com es podria arribar a creure...

(Fragment dels “Apunts. A Margarita Xirgu”, L'instant [10-IX-1935], dins La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 291-292)