Malgrat els esforços dels rabins, ningú en el barri jueu respirava tranquil. Totes les hores prèvies a l'encontre entre jueus i cristians esdevenien feixugues, males d'empassar, com si hagués arribat el dia del Judici. Almenys així s'ho sentien tots els qui feien part d'aquella comunitat. A cops de treball, disciplina i molta modèstia, els jueus d'aquest call de la corona havien prosperat i gaudien d'unes bones fonts d'ingressos. Això els havia convertit en una de les aljames més riques del regne. Ara, per mor d'una colla d'eixelebrats predicadors de l'orde de Santo Domingo, perillava tot. Sabien, des del més ignorant fins al més savi, que no era la primera vegada que una d'aquestes confrontacions teològiques, on es mesuren les forces intel·lectuals els sacerdots d'una i altra religió, acabava malament.

En el passat, en més d'una ocasió, després d'aferrissades discussions on cap bàndol cedia, els cristians, enfurismats, prenien carrera envers el call. Les paraules s'acabaven i començaven els disbarats. Només una raó s'imposava llavors, la raó del més fort. Les sinagogues cremades i els batejos sota una pluja d'insults esdevenien, després d'aquests llargs dies de conversa, l'únic argument de la fe. Per això, tothom es tancava a casa quan, en acabar el dia, els més savis es reunien en consell a preparar les eines de la disputa. Mentrestant, l'oficial sequier obria el pas de l'aigua amb la seva clau rovellada; silent i inabastable, el doll brollava envers les fonts que alimenten el call. Les dones, lleugeres com ombres, sortien de llurs cases a prendre l'aigua que necessitaven per l'endemà. Sols els més rics disposaven d'un dipòsit propi i no havien d'anar a cercar-la pels carrers. El sol, afeblit, allargava les ombres de les dones, que s'afanyaven per les vies estretes entre heures entorcillades i caires retallats. Totes elles, donzelles o casades, portaven als ulls la por de l'endemà.

(Fragment del llibre Abraham Savasorda. Palma: Lleonard Muntaner, 2001, p. 23-24)