Els núvols de cotó s'havien menjat la llum del sol, de tan enfadats com estaven, i havien començat a arruixar-nos d'aigua, i en els vidres de les finestres regalimaven gotes fent curses precipitades que es perdien cap a l'ampit de la finestra.

La mare havia encés la llar de la casa perquè afirmava que la minyona tenia mans de manobre i encenia el foc de tal manera que la casa s'omplia de fum. Jo, quan ho vaig sentir dir a ma mare, vaig estar molt de temps que no volia que la minyona em servís el dinar, i jo no sabia què significava que ella tenia les mans de manobre, però se m'afigurava que les mans se li havien tornat molt grans i que les duia plenes d'una pasta roja, i això devia ser perquè les portava sempre escaldades de tant de rentar la nostra roba a mà.

A mi m'encisava molt que la meua mare em deixàs anar posant les branques de llenya de garrofer eixuta sobre el foc, perquè eren lletges i tortes i no m'agradaven. De vegades en feia una pilera tan gran que apagava el foc que hi havia a sota i ma mare m'estirava les orelles. Jo, però, no n'escarmentava mai i sempre ho tornava a fer. Després m'ajupia a terra a la vora de la llar i guaitava com aquelles branques anaven abrivant-se i cremant-se a poc a poc i de vegades espetegaven amb forts esclafits que m'esglaiaven. Mon pare deia que eren bales que s'havien encastat a dins les branques en temps de guerra, i aleshores jo no comprenia com unes bales que no feien esclatar tot el munt de llenya pels aires eren capaces de matar ningú. Les galtes em cremaven i semblava que les flames eixien dels meus ulls, fins que d'un pessic algú m'apartava de la vora de la llar.

(Fragment del llibre Mor una vida, es trenca un amor. Alzira: Bromera: 1990, p. 43)

* * *

Ningú no hauria imaginat mai que aquell estiu tindríem una aventura tan emocionant. Més encara, jo diria que apassionant, plena de suspens, arriscada i perillosa. Massa, per a uns xicots com nosaltres que només havíem viscut barrabassadetes sense importància.

—Si dura més, aquesta aventura, no ho passe —va dir la Raquel, que encara tremolava d'emoció.

Però vull començar a contar-vos-ho pel principi, quan vam acabar el campionat de lliga entre els equips del col·legi. Aquella vesprada de principi de juny ens enfrontàvem l'equip Camacuc, de setè curs, contra Els Daurats, de vuitè. Era la semifinal, els ànims dels col·legiats estaven fortament dividits entre tots dos equips i molt exaltats.

—Avui en passaran, de grosses —va dir-me Ripoll, brandant el puny en alt.

Jo el vaig mirar rient i també vaig fer un gest de guerra amb els dos braços enlaire.

Els nostres rivals, els de vuitè, se sentien guanyadors segurs i quan ens els trobàvem pels passadissos del col·legi o al pati, asseguraven que no hi hauria prou números al marcador per a poder comptar-hi els gols.

(Fragment inicial del llibre La màquina infernal. Alzira: Bromera, 1990, p. 7-8)

* * *

Ferran quedà de nou sol. Deu minuts més tard observà que Imma es va alçar i es dirigí cap a l'eixida de la sala. En passar per davant de Berta, que en aquell moment també seia sola, li féu una ganyota. Ferran, amb aquella excusa, féu l'acció d'alçar-se per anar on era Berta. Féu unes passes i reculà, indecís. Va seure de nou. Aquell soroll l'atabalava. Tancà uns minuts els ulls. Després mirà de localitzar Berta, però ja no era al lloc d'abans. Passà la vista entre les parelles que estaven abraçades. Entre els amics o amigues que ballaven o xarraven en algun racó de la sala. No hi era. Mirà l'hora. Eren les vuit i vint.

—No és tan tard —mormolà—. ¿On pot estar?

No sabia si tant Berta com Imma se n'havien anat a casa o eren als lavabos. Agafà el got de beguda, visiblement nerviós. Bevia i jugava amb el got entre les mans. Van passar uns minuts. De sobte va veure, a través de la finestra posterior de la sala, que algú saltava la tanca de dins del xalet a fora. A la llum dels fanals, va creure que es tractava de Berta.

—Berta... —va mormolar Ferran. Perquè Berta duia una camisa beix i tenia els cabells llargs. ¿Per què fuig saltant la tanca? —pensà.

Deixà el got al centret i dissimuladament va eixir de la sala. Es dirigí als lavabos que hi havia en la part posterior del xalet.

Quan hi va entrar, es quedà espantat. No creia que el poc alcohol que havia begut li fera veure visions. ¡Aquell cos estés a terra era el de Berta! Inerme. S'hi acostà lentament. Imprudentment, digué temps més tard a la policia. Berta tenia els ulls oberts. Ferran no observà sang en el cos de Berta.

—¡Quina merla que porta! —mormolà mentre recordava com havia begut, ella.

Però aquell cos era estranyament immòbil. Ferran li agafà la mà dreta. Va fer un esforç per a sobreposar-se i decidí prendre-li el pols. El seu braç encara era tebi. No li'l trobava. Ni mostrava senyal de respirar.

—¡És morta! —exclamà horroritzat.

Li entrà tal angoixa i tal espant, que caigué sobre el cos de Berta. Tremolava com una fulla, ell. Plorava com un nen. Aquell cos que li havia donat unes hores de felicitat, aquells llavis que l'havien besat a pler, ara eren lívids, havien deixat de ser res...

(Fragment del llibre L'estranya mort de Berta. Alzira: Bromera, 1996, p. 8-9)

* * *

No vull avançar-me sobre el resultat de la lluita que vaig mantindre als carrers de París, en dues ocasions, a imatge de la de l’any seixanta-vuit. Sí que vull fer constar per endavant que allà em vaig trobar, a la Place du Tertre, a Montmartre, després de la primera revolta, amb Céline, una virtuosa del violí. Seia en un banc de la placeta, feia sonar el violí com els àngels i, en acabar, amb la seua mirada dolça, de cabells rossos i ulls verd jade, demanava als oients la seua voluntat, que agraïa profusament. Recorde no solament la melodia que tocava, en aquell moment, que ha esdevingut la meua melodia per antonomàsia, sinó l’harmonia del seu cos, asseguda al banc, el cap lleugerament tombat sobre el violí, amb els cabells recollits amb un llaç vermell, els ulls mig tancats, concentrats en la melodia, el tronc estilitzat, estirat com si el volguera desprendre del seient, les cames fines plegades i recollides cap arrere. És així com la guarde en el meu record, dibuixada en un dels múltiples esbossos que li vaig fer unes setmanes després de trobar-me-la per primera volta a la placeta. En contacte amb Céline, vaig comprendre que la vida era com la mar, que té els seus moments de forta tempesta, el seu temps de mar arrissada, i el seu temps de mar encalmada. Que tots els estats de la mar són necessaris per a la seua estabilitat, que desprenen la seua bellesa, però és quan està calma que invita a contemplar-la plàcidament, a entrar a prendre el bany i facilita que els vaixells puguen navegar sense perill.

(Fragment de La violinista de París. Alzira: Bromera, 2010, p. 8-9)