—D'ençà que érem col·legues, d'ençà que treballàvem en l'ensenyament, al COU Jaume Bofill, que no ens vèiem. Llavors —era pel 1973— acabava de publicar-se el seu Oferiu flors... Era el seu darrer curs a l'Autònoma i compartia el seu cau amb la seva companya, que ara és ja l'esposa, primer a La Floresta, després a Gràcia... Ara viu prop de Vilanova i la Geltrú —la Neàpolis de les seves novel·les—, al mas els Salzes.
—No. No m'agradava viure a Barcelona, la ciutat histèrica. L'arrelament hi era impossible, la vida artificial, poc saludable.

—Quan vas deixar la capital per anar als teus orígens et devien dir prou que t'enterraves viu...
—Sí, alguns es pensaven que, tururut, en el món literari ja no se'n cantaria mai més ni gall ni gallina, de mi...

Una nissaga amb rampell artístic

—Véns d'aristòcrates...
—Ho dius pel «de»?... L'empro perquè és més eufònic entre els meus cognoms que no pas la simple conjunció copulativa. Els cognoms, si de cas, han d'anar de bracet, no pas copular!... [...]
La meva família paterna és més típicament burgesa. Em refereixo a la burgesia del segle XIX, que feia circular els diners i ampliava propietats. Tot comença quan hi ha algú que no mira prim a fer negoci. Els néts, però, prou que es poleixen el que els pares han conservat d'allò que els avis arrencaren a la natura!... Rusiñol ho exemplifica perfectament a L'auca del senyor Esteve... Primer el comerciant, de vetes-i-fils, de bótes de vi o de negres, tant se val... Després l'artista que no vol ser esclau del calaix ni del rellotge, o ben pitjor, l'abúlic, el desarmat per la lluita on impera la llei de la selva...

La feina

—I voldries poder viure del que escrius?
—Home... Hi ha qui s'hi entesta sense contemplar l'anomalia ambiental on ens movem. Veuràs... Jo m'estimo més fer classes. Per guanyar-te la vida has de sotmetre't, escrivint contra rellotge, fer articles aquí i allí, mal fets i en castellà, per cobrar, al capdavall, misèries. És allò que deia en Gabriel Ferrater: per ser un bon novel·lista s'han de tenir calés o el país n'ha de tenir i subvencionar-te, o bé vendre molt i poder-ne viure dignament. D'un article, ho saps, oi?, te'n paguen no més de dues mil pessetes. Ja planyo en Joan Fuster, jo, que per molt que li paguin mai no li pagaran la seguretat d'una vida intel·lectual sense problemes econòmics. El país és escarransit i no està per aquestes filigranes. Escrivim per a dues o tres mil persones, només... Els anys de trepitjament cultural han accentuat la migradesa ancestral, demogràfica i tot el que vulguis. Sí, llavors no és d'estranyar que caiguem en el perill del refistolament per als quatre gats, ja que no tenim ni la temptació de viure decentment amb els rèdits de la novel·la de quiosc... Els qui vulguin provar la sort de fer un Chacal o un Papillon en català, ja em diràs... ¿La Roig ho busca? En Pedrolo? Jo no, i mal m'està dir-ho, però crec que és molt i molt important que tinguem un Pedrolo disposat a trencar-s'hi, heroicament, les banyes.

—Llegeixes molt, diuen.
—Sort en tinc! I ho faig menys del que voldria. De tot, llegeixo. Quant de temps?... Home, quan només ho puc fer un parell d'hores al dia ja estic negre. Gustos? Si et dic que ara m'agraden els romàntics típics: Scott, Dumas, Hugo, ¿què em diries?... D'aquí? Com a novel·listes la Rodoreda i el Villalonga. I en Sagarra, encara que per a segons qui sigui de la veta descordada. De poesia? En llegeixo poca, val a dir-ho. Qui vols que et digui? Foix? Espriu? Carner? Brossa? Doncs sí, i a més a més, Ferrater i Vinyoli, encara que algú n'ha dit que no sap escriure, i en Martí i Pol, encara que algú en digui que és massa fàcil. En Riba, per descomptat, m'embafa. Sud-americans?... Caldria que n'hagués llegits més i millor. Borges m'agrada de Foix. I, inevitablement, els Camins de França, de Puig i Ferrater. I la Primera història d'Esther, d'Espriu. I La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. I...

—Com treballes?
—Mira: penso el tema i em vaig situant en òrbita, tot informant-me sobre allò que em motiva a escriure, sobre un clima que vaig creant quan llegeixo, camino o vaig al cinema. Escric a tothora si les preocupacions d'altres coses no me'n distreuen, vull dir. Llavors escric, a vegades a màquina, a vegades en una capsa de llumins, si convé: paraules, temes, frases. A vegades no em puc estar de confegir unes quantes pàgines a màquina, si convé fins i tot sense lligar. Després, quan en tinc el temps i la calma, plaf!, em poso a la màquina dos o tres mesos seguits, com un ermità de l'escriptura, escoltant música, passejant, llegint... Sol ser a l'estiu, sí, inevitable. M'hi llanço com un obsés i sovint qualsevol excusa és bona per evitar el suplici de la lluita per l'ordre en el paper en blanc. No, no me la passo gens bé. Si de cas, experimento una gran satisfacció, a vegades, davant l'obra acabada. Si faig poesia? No, no... O si de cas la faig en prosa. Un dia voldria demostrar quins llargs poemes no he escrit amb l'artifici de regular l'ordenació dels mots trencant la línia habitual del discurs narratiu. Algú m'ha fet observar que a També les formigues... hi ha un ritme, una música interna, i és això el que més m'interessa de la prosa, que digui coses, però que sigui també eufònica, que soni, que hi hagi un dring, una sonoritat. Escriure bé suposo que ha de ser això, fonamentalment, i costa, ja ho crec que costa!...

Lluís Busquets i Grabulosa: "Oriol Pi de Cabanyes, de Neàpolis estant", dins del llibre Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: Edicions del Mall, 1980, p. 191-193
 

* * *
 

El jove Oriol Pi de Cabanyes és vell, vellíssim, en arrels. [...] Els cinc segles de l'Oriol els trobo en la seva paraula —plena de ressò tel·lúric—, en la seva increïble maduresa, en l'afinat sentit autocrític, en el profund lligam amb el passat. Fort, intens lligam, que fa que present i passat es tornin una sola cosa:
—No hi ha cap literatura específicament renovadora. Escrivim, podem fer-nos la il·lusió de trencar motlles, però solament som continuadors d'un pretèrit multisecular. Tothom que hagi creat alguna cosa, a qualsevol època, ha estat renovador d'una manera o altra. Renovaven Narcís Oller i la Víctor Català, l'Alexandre Plana i Josep Roig i Raventós. Com més tard ho va fer en Francesc Trabal i ara ho fa en Joan Brossa. [...]

—La nostra conversa, a poc a poc, s'ha convertit en una estranya corrua. Ara ens interrompem —més sovint interrompo jo— i, sense adonar-nos-en, hem aconseguit un bell rodar de sínia. Altra vegada som en la literatura renovadora i li retrec, com exponent de llibre innovador (hem proscrit renovador) el seu Oferiu flors als rebels que fracassaren. Quatre edicions exhaurides i hom imprimeix la cinquena. Admet a repèl que potser n'era quan el va escriure i observo que en parla com si fos un passat remotíssim. Ara jutja el llibre severament i, diríeu, com si se n'avergonyís. No el rellegeix, convençut que avui el refaria de cap a peus:
—Vivim avui i les nostres coordenades mentals no són pas les d'ahir. Evidentment, les d'avui són millors que les anteriors. [...]

—Què és, segons tu, la política?
—És una actitud vital indefugible, tant com la pròpia ciència de governar, que és la interpretació més usual del mot. Comparteixo el parer de Gramsci: la literatura és un fenomen cultural i s'insereix en la història i en la seva dinàmica. Com a factor supraestructural. També, doncs, és política. En una societat oprimida, la literatura només pot ser política. Cal que sigui una actitud d'alliberament nacional. Nacional-popular, vull dir.

Avel·lí Artís-Gener ,"Tísner": "Oriol Pi de Cabanyes, o la maduresa primerenca", Tele/expres, 9 de febrer de 1977, p. 17