Pablo Picasso (1881-1973) és, sens dubte, l'artista més prolífic i influent del recent clausurat segle XX. Les diverses etapes que la crítica i els historiadors han volgut veure en la seva dilatada trajectòria han ajudat més a la classificació que l'anàlisi ia la interpretació de la seva obra. Abandonant l'ús tradicional de la matèria com a subjecte per obtenir varietat i significat, Picasso la va reduir gradualment a un grapat de motius estandarditzats i va usar un ampli ventall de diferents estils com a principals mitjans per comunicar idees i sentiments. En definitiva, en Picasso, estil és significat, la seva proteica i canviant naturalesa es reflectia en la varietat estilística i en la constant experimentació. A llarg del seu extens assaig, Josep Palau Fabre va desgranant les claus d'un període (1926 - 1939) i d'un artista plenament conscient de la complexitat del seu temps i de la atemporalitat del veritable art: "Repetidament em pregunta sobre l'evolució de la meva pintura. Per a mi no hi ha passat i futur en l'art. Si una obra d'art no pot viure sempre en el present, no s'ha de considerar com a tal. L'art dels grecs, dels egipcis, dels grans pintors que van viure en altres temps, no és un art del passat, potser està més viu avui del que va estar mai."