L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme entre aquells que van marxar del país per respirar aires de major llibertat i aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Palau i Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a instal•lar definitivament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència necessària a la tirania que s’ha instal·lat a la pàtria.

Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat amb una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana Electra, que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es consumarà una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a l’acompliment de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és un crit d’alerta de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar una cultura escindida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un projecte comú.

Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura contemporània com a espai crític excepcional.

(Sinopsi)