"El Glosari és la conseqüència directa de la imperiosa necessitat de professionalització per part del seu autor; però aquesta alhora esdevé factible en el marc de les possibilitats fornides per un periodisme en vies de consolidació, mogut pel propòsit no ja únicament d'informar, sinó també de crear estats d'opinió entre un públic cada cop més culturalitzat. I, ja en un altre ordre interpretatiu, per bé que igualment referible en part a les exigències i disponibilitats de difusió que presentaven els media periodístics, sembla evident també que cal adscriure el Glosari a la tradició de pensament fragmentat i d'exposició asistemàtica que, per mitjà d'aforismes, articles i assaigs breus, arrenca sobretot de Nietzsche i perdura fins als nostres dies [...].

El Glosari, doncs, com a mostra arquetípica de l'anomenat periodisme d'idees. D'un periodisme no pas anecdòtic —subjecte a la mera relació d'esdeveniments immediats i puntuals—, sinó categòric —amatent a fer lectures ideològiques, en la línia de l'essencialisme consubstancial amb la poètica arbitrària, de fets, personatges, situacions. Aquesta dimensió eminentment periodística del seu quefer quotidià és obvi que no se li escapava al mateix Ors; d'aquí potser que, ja en els primers mesos del Glosari, s'afanyés a fer l'elogi de l'ofici de periodista, en el qual veia el millor camí per exercir de filòsof en el temps present i per copsar, alhora, les tan ponderades "palpitacions del temps".

El Glosari, altrament, es constitueix alhora en continent i en resultat d'un nou gènere: la glosa. Què és una glosa? Podríem definir-la en principi com un assaig breu, d'extensió gairebé mai no superior a una pàgina, on amb un estil llampant que cerca la persuasió, i a partir de símils i d'avinenteses vàries que depara l'actualitat nacional i estrangera, s'emeten judicis valoratius o s'invita a la reflexió sobre tot de temes i de circumstàncies d'ordre divers, concernents tant a individualitats destacables per una o altra raó, com sobretot a qüestions rellevants en un o altre sentit de la vida col·lectiva.

(Josep Murgades. "Eugeni d'Ors", dins Historia de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 9, 1987)

* * *

Als inicis de la seva carrera literària escriví versos però aviat s'adonà que no seria un bon poeta, baldament mai no renunciés a compondre versos d'ocasió. Tampoc no pretengué esdevenir novel·lista. La novel·la era un gènere literari que no l'atreia pel que tenia d'estrictament narratiu, de mer anecdotisme [...].

No poden qualificar-se pròpiament de novel·les o de contes llargs ni La Ben Plantada ni Gualba ni altres treballs literaris seus com Oceanografia del Tedi, El Pobre Ramon, etc., en les quals, ultra presentant-nos un joc d'idees, l'autor descriu un enfilall d'esdeveniments. De fet, llur exposició ordenada queda reduïda al mínim indispensable, per a poder desenrotllar sobre ella l'especulació mental cara a Eugeni d'Ors i que constitueix l'element que, en realitat, l'ha determinat a emprendre l'obra. El que hi conta és secundari. [...]

Qui vulgui definir la personalitat literària d'Eugeni d'Ors en funció del conreu exclusiu o preferent d'un gènere toparà amb tants esculls que no tindrà altra solució que atorgar-li una classificació a part. No és un mer periodista, ni un novel·lista ni un dramaturg; és quelcom més que el conreador d'algunes d'aqueixes especialitats, sense que ho sigui ben bé del tot. Essencialment fou un gran escriptor ideològic afiliable al gènere dels afeccionats a contrastar i relacionar els conceptes i a suscitar les inquietuds mentals dels lectors; el que els francesos en diuen "brasseurs d'idées". Aquesta fou la seva vocació i hom ha d'admetre que l'acomplí amb èxit, puix que dintre del tipus de literats que —com a ell li agradava d'adscriure's— poden considerar-se "especialistes en idees generals" la seva obra ha esdevingut modèlica.

(Enric Jardí. Eugeni d'Ors. Barcelona: Aymà, 1967)