Bel Olid es mou amb destresa en el gènere de relat, que ella anomena el seu "medi natural" i que se li presenta com a manera de processar, pensar i assumir allò que l'envolta, la preocupa i l'incomoda. Escrits durant els últims quatre anys, els setze relats [de Vents més salvatges] queden recollits tancant una etapa. Olid hi explora moments de crisi individual i col·lectiva. Pel llibre desfilen les diferents etapes vitals: l'adolescència i la seva descoberta de la sexualitat, la troba d'un mateix a partir de l'altre; l'entrada a la maduresa i la seva crisi de sentit, el (re)buscar-se i (re)imaginar-se, el mirar enrere; la vellesa i la (re)definició, l'afirmació del seguir existint. Però també aquelles accions individuals que, plenes de sentit, emergeixen entre revolucions històriques; aquelles realitats habitades però sovint invisibles. Olid busca desenterrar la potència que batega sota aquells personatges que sovint no són enlluernadors a primera vista. Personatges –la majoria dones i de múltiples localitats i edats– que no solen tenir un espai en la ficció. L'autora considera que "la vida des del marge és més interessant literàriament."

(Júlia Sentís. "Bel Olid, contra els vents més salvatges", Núvol. El digital de cultura, 20 d'abril de 2016)

* * *

Gairebé tots els registres literaris i tota la visceralitat de la vida humana s'ajunten en els tretze contes de La mala reputació. No hi ha cap línia comuna entre aquests, són històries ben diferenciades en el temps, els llocs i els protagonistes. Tenen en comú una força narrativa revulsiva i una sorprenent agressivitat en el tractament de les relacions humanes.

Són històries de vida i mort, sexe a dojo i amors i odis; amb trames recargolades, detalls fantasiosos i desenllaços sense gaire lògica, però adequats als temps convulsos que vivim. I explicades amb murrieria, amb una melodia que enllaça plenament amb els personatges i l'escenari. No crec que m'equivoqui si dic que la joventut de Bel Olid ha estat ben madurada amb literatura de totes les èpoques i cultures. Alguns contes respiren l'atmosfera literària de Trabal i Calders, amb algunes ressonàncies kafkianes. Una veu directa, crua, sorprenent i prou sòlida per a creacions més ambicioses.

(Carles Capdevila. "L'instint bàsic humà", El Punt Avui. Cultura, 16 de novembre de 2012)

* * *

Els contes de Bel Olid, tan ben escrits que no es nota, et deixen un forat a dins. Parlo del recull La mala reputació (Proa), que es va presentar dijous a la Documenta coincidint amb el 35è aniversari de l'autora. Encara no m'he refet de l'últim relat, curt com un xarrup. La Gemma perd l'esperança de trobar la filla robada, i es revolta per haver perdut l'esperança, i el llibre s'acaba però el buit se t'incrusta a l'ànima i a l'estómac i et fa venir nàusees. Aleshores ve quan recordes, però voldries no recordar-ho, que l'autora dels contes et va explicar que coneixia de primera mà el cas d'una nena de dos anys robada en un parc d'atraccions. I et dius que no pot ser, que és una llegenda urbana i que la Bel té molta imaginació. T'entestes a pensar que la veritat no és veritat: la mentida fa de més bon passar.

(Eva Piquer. "Som esclaus de l'esperança", Ara. Ara llegim, 2 d'octubre de 2012)

* * *

[…] la intel·ligència narrativa de l'autora fa que La terra solitària sigui una eficaç combinació de tres veus que sembla seguir al peu de la lletra la reflexió de la novel·lista Jeanette Winterson que posa com a epígraf: "Sempre hi ha un nou començament i un final diferent. Puc canviar la història. Sóc la història". La història de Maria, doncs, es desdobla: d'una banda, hi ha Maria des del present recordant-se, mirant fotos, evocant escenes de la seva infantesa. No només familiar, també literatura, fatalment estabilitzada i "domesticada" en un casa sense crits després de tanta revolta influïda per Maria Mercè Marçal, però vivint una crisi de relació amb Monika, la seva parella. Són pàgines breus i adolorides, plenes d'incertesa, resoltes amb un necessari viatge a les arrels i tocades per una banda sonora que va de Kitsch a Roger Mas, d'Eduard Canimas a Mishima, fins a Anna Roig i Clara Andrés.

I, finalment, un tercer relat que comença amb aires de faula i acaba gairebé en forma de telenovel·la: la història de la seva família, dels seus avis i tietes, de dones valentes, "fills de la postguerra, fills de la gana, fills desarrelats". Vénen de l'Andalusia rural, emigren a una Catalunya que no pot o no sap o no vol integrar-los, treballen dotze hores seguides a les fàbriques. És un duríssim relat de filiació, un relat justificatiu que fa una funció consoladora i de reconciliació amb la mare. Maria ha sabut trobar paraules per explicar-se. La seva mare, en canvi, no va tenir mai l'oportunitat de posar paraules a la seva vida: "No m'ho ha dit mai, però diria que m'estima, a la seva manera particular. I que, si conegués prou paraules, em diria que li sap greu no haver-ne sabut més, no haver-me cuidat millor, no haver estat a l'altura en tantes ocasions. Tot i que l'Amaranta sigui la seva preferida i tal".

(Xavier Pla. "Una casa sense crits", El Punt Avui. Cultura, 28 d'abril de 2011)