Només llegint podem arribar a imaginar. Només amb la imaginació podem escriure. Només escrivint algú podrà llegir i tornar a imaginar. Això és el que han fet Miquel Obiols a la ploma, Joan Cruspinera amb els seus encertats dibuixos i l'editorial Columna, que ha posat tapes dures a un llibre líquid i refrescant, que obliga a ser llegit i rellegit per lectors novells o veterans i que ens obre els ulls d'una nova forma de coneixement sobre el món que ens envolta. Podrien ser contes, però són més que això. Són fotografies polaroid mogudes i precises d'un món amb el qual ja no podem marxar al mateix pas. Les coses podrien ser com les expliquen als diaris, però també poden ser com les veiem en aquest 55 taques & gargots. Tantes lletres perdudes en tants papers per ara trobar la destil·lació més intensa de l'escriptura.

(Joan Barril. "Un llibre que en lloc de llegir-se es beu", presentació a la Casa del Llibre de Barcelona, desembre de 2002)

"Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m'impedia de veure-hi bé, però sabia que l'escola estava acorralada. L'artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d'arrels. Eren els peus de la meva escola que s'arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l'edifici era vell i ple d'esquerdes –sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà– s'inclinava i es redreçava en un astut equilibri.

Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l'escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l'escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L'escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.

Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l'escola amb el cotxe a tota pastilla.
La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l'escola!», va exclamar la mare. Les mestres, els mestres, i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l'escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m'entenien gens.

Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d'escoles. Era molt trist. Edificis sencers d'escoles mig enrunades s'apilotaven entre si.

Vam ensopegar l'arribada d'una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d'un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s'hi podia llegir "Escola pública".

("Matar l'escola", conte de 55 taques & gargots)