"'I si ara dic neu, neva sobre les macades, i enyore el murmuri d'aquell rieró i la mística ametlla que tot ho genera'. O 'carbonet i paper i un rierol que el travessa'. O també, 'darrere del pensament, el blanc obert i les cal·ligrafies emboscades, betum i llapis de plom'. Són tres fragments significatius de l'immens arxipèlag connectat, l'empresa dedica a 'imaginar un llenguatge', que traça Joan Navarro en el darrer llibre, A deslloc. Integrat per poemes en prosa –marca de la casa Navarro–, l'autor s'interroga i ens interpel·la sobre els límits i els viaranys del llenguatge. Un exercici que genera tensions, que tensa al màxim la llengua mateixa per oferir-nos un espectacular catàleg d'imatges.

En referència a Magrana, que va significar el celebrat retorn poètic de Navarro, just abans que A deslloc, Pep Paré va dir que el llibre havia de ser 'llegit, també, amb els ulls, parpelles endins', com si es tractés d'una pintura. Aquesta afirmació s'ha de redoblar per aplicar-la a aquest darrer volum de poesia de Navarro, que és un dels més destacats representants de la generació dels setanta al País Valencià i que aporta, junt amb altres poetes de la mateixa lleva, una profunda renovació a la poesia escrita al País Valencià Navarro, que tragina una vasta obra poètica, és un especialista afinat a crear –i fins i tot disparar, atenent al ritme que sap donar-li– imatges sorprenents, que ens remeten a un univers molt singular i personalíssim, que transcorre per rails onírics i imaginaris. Els poemes en prosa que ofereix són d'una condensació extrema, d'una formada depurada, amb referències literàries constants. Com davant d'una pintura, el lector és cridat a interpretar, a intuir, a jugar i a fer-se seves unes imatges que poden prendre's com a artefactes aïllats, però que formen part d'un tot orquestrat. L'exercici no és fàcil i el lector ha d'estar disposat a avançar sovint a les palpentes. També és cert que l'adjectivació recargolada de determinats moments pot enfarfegarlo i en alguns passatges, fins i tot, portar-lo a la desconnexió del fil que hi havia establert. Les frases curtes, l'enumeració, la desaparició del verb o la conversió d'aquest en nom, i el reguitzell de dos punts per diverses vegades consecutius poden sorprendre el lector, és cert. Però també és cert que, a pesar d'alguns vaivens, es troba davant d'una aposta contundent i sincera, un simbolisme sense embuts que obté resultats punyents, pels quals dóna gust tombar-hi els ulls, rabejar-s'hi i tornar-hi a passar."

(Anna Ballbona. "Llegir més que mai amb els ulls", Avui Cultura, 28 d'octubre de 2010, p. 15)
 

* * *
 

"El bon lector de poesia ha hagut d'esperar més de deu anys per poder gaudir d'un nou i excel·lent llibre del poeta i traductor Joan Navarro. I sense més preàmbuls cal dir que aquest és, sense cap mena de dubte, un dels millors llibres de poesia de la literatura catalana de l'any 2004. Certament, ha valgut la pena esperar, tant per la saó vital i la saviesa estilística com per la cura estètica amb què ha estat escrit. Esperem que haver estat publicat per una editorial petita –que fa, això sí, una ingent i remarcable tasca d'edició– no siga impediment per ser ben rebuda i llegida a Barcelona o a Palma, per exemple.

Repetesc: l'excel·lència d'aquest llibre rau absolutament en tot, tant pel corpus de poemes armat, com per la força imatgística, tant per les constants referències a la literatura alemanya i anglosaxona, de les quals se'ns mostra com un gran coneixedor, com pel cabal i el flux dels poemes en prosa, construïts sempre com un tot, alhora individualitzats –com els grans d'una sucosa magrana– i a la vegada incardinats i units a la saba i la pell d'aquest fruit que té tot un seguit de connotacions sensuals i llegendàries. […]

Una obra que, bastida al llarg de més de trenta anys amb total solvència i sempre fidel al seu model estilístic i imatgísitc, ens ofereix un nou, sucós i excel·lent fruit. I això és així perquè Magrana ens mostra, a l'obrir-la i desmanegar-la i després condimentar-la amb el licor de mots saborosos o amb l'exilir de la mirada esmolada, una poètica del tot depurada, en què cada poema en prosa és un petit, o gran, microcosmos que, unit amb la resta, crea tot un univers. No és gratuït, doncs, que el llibre, dividit en cinc parts, s'inicie amb el poema titulat Der Untertag der Titanic i acabe amb el Valltorta i amb el titulat Mireu aquests senyals, perquè tots dos extrems són els extrems de l'ésser humà i, en definitiva, de la història que aquest ha anat bastint dia a dia durant el segle XX: un, perquè la vanaglòria i la pompositat es van veure vençudes per una força de la natura en forma d'iceberg, i els dos darrers, perquè simbolitzen el dia a dia, les llums i les ombres amb què el poeta combat, com un veritable resistent en temps difícils, l'enigma de ser alhora illa i arxipèlag, gra i crosta de la magrana personal. Entre un i els altres, poemes d'un encís cruel, com ara aquells –com per exemple els magnífics Magatzem d'estels, Com un llamp, Mantra, La llum i Allee der Kosmonauten, per citar-ne alguns– des dels quals –o a través dels quals– el jo líric observa, amatent i crític, encisador i profund, com 'per damunt del pont uns bombarders s'arrumben cap a Bagdad, cap als manglars del Tigris i de l'Eufrates, cap a Bàssora'.

Un llibre, per tant, culte i pròxim, dur i tendre, colpidor i vital, en el qual podem trobar reflexions, mai pessimistes o paralitzants, sobre l'existència fugissera –en què s'entreveu la figura de la mort– o la solitud, poemes aforístics i amb una gran càrrega de profunditat moral, poetització d'escenes tendres i alhora crues i, això sempre, les constants intertextualitats –explicades a les Notes finals– de la literatura europea, les quals ens permeten entreveure tant Enzensberger, Wittgestein, Rilke, Grünbein, V. Wolf, Plath, Trakl, Rivas, Helder, Erber i Sterzi, com ara Estellés, Sosan, Bertolucci, Valente i Borges. Un excel·lent llibre, ras i clar, que ens recorda que la bona poesia sempre ens ha de fer gaudir de la saviesa i del món amb el combat i la saó de l'espera. I, com els he dit abans, ha valgut sincerament la pena."

(Manel Garcia i Grau. "L'excel·lència de l’espera", Avui. "Cultura" (Barcelona), 7 d'abril de 2005)
 

* * *
 

"La aparición, en 1970, de la antología Nueve novísimos de Josep M.Castellet quizá no marcara, como se pretendió, un antes y un después en la poesía española, pero sí que significó una renovación del horizonte y una ambiciosa apuesta por una poesía formalmente innovadora, cultista, exuberante y con cierta tendencia al preciosismo selecto. Por los mismos años, en catalán se dio un equivalente muy cercano, conocido, en general, con el nombre de Generación de los 70. En Valencia, la nueva poesía irrumpió un poco más tarde, en 1974, con un libro de título enigmático, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro. Dentro de la poesía valenciana, aquel título significó un antes y un después.

Grills... no sólo era un libro innovador; era poderoso, onírico y fascinante; su lenguaje oscuro y torrencial deslumbró a toda una generación de lectores. El autor había asimilado con brillantez la lección de las vanguardias, pero a la vez poseía una imaginería propia e inquietante y una gran libertad interior, cualidades que lo situaban entre los mejores poetas en catalán, y que confirmaron los siguientes libros suyos, publicados a buen ritmo desde 1975 a 1986."

(Enric Sòria. "El murmullo del ser", La Vanguardia, 25 de maig de 2005)
 

* * *
 

"Georges Bataille deia que la poesia és un sacrifici on els mots són les víctimes. Joan Navarro estableix un paral·lel: "el que cal és participar en el fang de les paraules", "l'escriptura ella mateixa és violenta" (Roland Barthes). En aquesta línia amant de l'heterogeni, Joan Navarro postula a Grills esmolen ganivets a trenc de por un concepte de l'escriptura entès com a acte descobridor de monstruositats, de brutalitats estilitzades fins a la follia, de follia i paroxisme. La materialitat eròtica sens mostra sense idealismes, amb una desacralització total de l'amor ideal romàntic. El poeta, amb la mirada carregada d'ira i un xic excèptica, revisa el món de la infància i tot el que aquesta suposa de repressió. En contra d'una realitat usual, legislativa, normativa, Navarro oposa un sentit destructor i anàrquic."

(Joaquim Marco i Jaume Pont. "Joan Navarro", dins La nova poesia catalana. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 113)