«El nostre Roissy»

I aleshores els astres van dictar la sort.

Roissy en Brie era i és encara un poble molt petit a vint-i-cinc quilòmetres de París. El poble en si només té dos carrers, la resta són grups adjacents de casetes per a vacances en un dels quals s'ha convertit el nostre meravellós parc. Aleshores les casetes d'estiuejants eren de fusta i del conjunt en deien el lotissement; pertanyien a parisencs de la classe mitjana, molt d'ells jueus. No és el Roissy on ara hi ha un aeroport. Crec que existeixen més de dos llocs anomenats Roissy. El nostre és el de la plana de Brie, la regió on es fa el famós formatge. En fèiem molt al proper Ladjny, un poble més gran on hi havia la policia que ens controlava i on, acabats d'arribar, haguérem d'anar tots, en tren, per regalmentar la nostra situació i obtenir el laissez-passez, un papier que significava no poder passar d'un cert límit territorial reduït. En tornàrem amb trossos d'aquell brie que empestaren el vagó del tren. El feien en forma com d'enormes coques rodones, planes, i en venien trossos. És molt pudent però deliciós. El nostre Roissy podria ser el que utilitzà l'autor d'Histoire d'Ho --un autor diuen que és, malgrat el pseudònim femení.

El château no tenia massa valor arquitectònic, però sí una sòbria i modesta elegància. Els que el van fer construir no devien ser uns molt grans senyors, Tampoc no era opulent de dimensions: tenia una planta baixa amb tres salons –un d'ells era al nostre menjador– i un parell de saletes, amb amples vidrieres que donaven al parc, la cuina molt espaiosa, a l'entrada una tribuna amb vidres de colors i un vestíbul des del qual es pujava al primer pis, on hi havia moltes cambres per a ús dels aubergistes (els socis d'Auberges de la Jeunesse). D'allí, per una escaleta amagada, s'anava al pis de dalt o mansarda, on teníem la cambra nosaltres dues [Mercè Rodoreda i Anna Murià], la família Trabal, Obiols i alguns més. Fora de l'edifici principal hi havia algunes construccions que devien haver estat destinades a dependències on alguns s'allotjaren, com la família Jordana, en un petit pavelló. La més notable d'aquelles construccions era la que s'anomenava château d'eau perquè sostenia el dipòsit de l'aigua que es distribuïa per tota la propietat; al dessota hi havia tres o quatre estances, una de les quals era la cambra de Guansé, Gasch i, posteriorment, Bartra, i una altra, la de Calders i "Nyerra".

El parc, sí, tot i una mica descurat, era sumptuós. Se'l suposava obra de Le Nôtre, el creador dels jardins de Versalles. En petit, els imitava: tenia com aquells el tapis verd central, ample, llarg fins al final del clos --mig quilòmetre-- on la gespa que ningú no tallava, barrejada amb herbes i flors boscanes, violetes, margarides, havia crescut dos o tres pams; el vorejaven uns arbres altíssims vestits fins a terra d'un fullatge que la boira i el plugim feiem vaporós. Bosc a banda i banda, el de la dreta més espès, amb avellaners salvatges, travessat per senderols, el de l'esquerra, més solemne amb la seva romàntica allée cavalière, encara que al començ deixava espai per a les pistes de tenis i de voleibol i el joc de botxes. Al començament del tapis verd hi havia una piscina en què a l'estiu nedàvem, més enllà, en l'estesa de gespa, damunt d'un pedestral, una petita còpia del discòbol clàssic.

(Anna Murià, Introducció a Cartes a l'Anna Murià (pàg. 23). Recull de cartes escrites per l'escriptora Mercè Rodoreda a Anna Murià des del 1939 al 1956. Col.lecció Espai de Dones. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1991.)

NOTA: La residència d'exili a la qual fa referència l'escriptora és un edifici del segle XVIII, actualment rehabilitat per a les dependències de l'Ajuntament, tal com es veu a les fotos superiors. Es troba a: 9, rue Pasteur. Le Château de Roissy. Hotel de la Ville. Île de France. Departament Seine-et-Marne. Roissy en Brie. Al cor del Sena, a 25 quilòmetres de París. El passeig és anomenat «L'allée cavalière».