La historiografia catalana medieval compta amb quatre textos fonamentals, les cròniques de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, els quals, a part de llur extraordinari valor com a document d'informació de fets —valor que ací només ens interessa marginalment—, són quatre veres meravelles des del punt de vista literari i idiomàtic. Redactades totes quatre a la fi del segle XIII i al llarg del XIV —atenint-nos al text conservat de la de Jaume I—, constitueixen, dins la història de la nostra prosa, una etapa que es caracteritza pel seu art narratiu, que supleix amb escreix la manca d'una novel·lística catalana en prosa durant aquella centúria i que en una certa manera omple amb gran dignitat i vigor la distància que separa els escrits lul·lians de la prosa de tipus renaixentista. Són aquestes quatre grans cròniques molt diverses l'una de les altres i proclamen el tan diferent tarannà de llurs quatre autors. Si per una banda, superficialment, hom podria agermanar la de Desclot amb la de Muntaner, una més pausada atenció ens farà veure que entre la impersonal actitud del primer, robust escriptor que se'ns cobreix de boires, i el personalíssim art del cronista de Peralada hi ha una enorme distància; com també entre el bel·licós i afable Jaume I i el polític i ferreny Pere el Cerimoniós. Malgrat això darrer, cal posar de relleu un fet curiós i que podríem qualificar d'insòlit: la llengua catalana és l'única en la qual dos reis han escrit llurs memòries. Altres literatures tenen reis historiadors —com la castellana amb Alfons X—, però són historiadors del passat, no de llurs propis regnats.

(Martí de Riquer. Història de la literatura catalana [Part antiga. Primer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 394)

* * *

La literatura cavalleresca, doncs, és la que més influeix sobre Ramon Muntaner, el qual redacta la seva crònica amb un estil i uns recursos que tot sovint recorden la novel·la artúrica. Val a dir que aquesta, al seu torn, també exercia grossa influència sobre la vida mateixa i que els cavallers del segle XIII es complaïen a reviure, o representar, episodis de clar origen literari. [...]

Muntaner és un excel·lent narrador d'escenes, tant pel que fa a les guerreres o bel·licistes com a les íntimes o plaents. [...]
Muntaner, home just i lleial, no s'està de relatar ni d'admirar les heroïcitats dels enemics [...]. Les escenes plaents i cortesanes són descrites també amb gran propietat i de vegades amb un detallisme que recorda episodis de novel·la, com s'esdevé en els capítols referents a la coronació d'Alfons el Benigne, dels quals ja hem recordat els recitals poètics, i on no manca, en un camp tapiat prop de l'Aljaferia, una correguda de toros, descrita en breus pinzellades.

Les exageracions de Muntaner són molt característiques. De vegades es tracta de fórmules familiars del llenguatge col·loquial, que fan viu i pintoresc l'estil [...]. Però les més notables són les que apareixen en les lloances que Muntaner fa dels prínceps de la casa d'Aragó o dels seus herois preferits. En aquests casos tota ponderació desapareix per donar pas a una simpàtica i de vegades infantil desmesura.

(Martí de Riquer. Història de la literatura catalana [Part antiga. Primer volum]. Barcelona: Ariel, 1964, p. 466-468)

* * *

Servidor fidelíssim de la dinastia catalano-aragonesa en les seves tres branques de Catalunya-Aragó, Mallorca i Sicília, Ramon Muntaner ha estat un dels homes que ha sabut definir millor els catalans i la seva llengua. També ha dit amb paraules lluminoses com era la forma de govern de la monarquia catalano-aragonesa.
Ha estat Ramon Muntaner un dels homes que, ja en l'Edat Mitjana, més ens ha quedat a precisar el concepte de nacionalitat catalana. [...]

Ell escriu amb la consciència que el seu llibre ha d'ésser recitat i escoltat —escoltat sobretot pels reis i prínceps del casal de Catalunya-Aragó per tal que en puguin treure profitoses lliçons en bé del seu govern i dels pobles que tenen sotmesos. Per aquest motiu procura acostar-se constantment al lector o oïdor tot adreçant-se-li contínuament i proposant possibles interpel·lacions que li pugui fer. Aquest diàleg, encara que imaginat, és d'una sorprenent eficàcia. El fet és que, per la gràcia del seu estil i per les coses que diu, encara dialoga amb nosaltres, lectors del segle XX. En aquesta conversa, que és el seu llibre, l'autor empra molts recursos, però el que surt amb més freqüència és la famosa interrogació "Què us diré?", que és originàriament una fórmula joglaresca, i que ell utilitza com un recordatori a fi que el lector no s'oblidi mai que està parlant amb ell. Com que el que explica Muntaner no és una acció rectilínia, sinó un mosaic de fets i d'esdeveniments, té molta cura a marcar les transicions d'un tema a l'altre.
Ramon Muntaner té el do de la narració, com el tingué Ramon Llull i com el tindran després l'autor del Curial e Güelfa i Joanot Martorell. Poques vegades una obra ha estat escrita amb tant d'entusiasme com Muntaner escriví la seva Crònica. Aquest entusiasme el fa cure sovint en hipèrboles, especialment quan parla dels reis i prínceps de la casa d'Aragó. És també cert, però, que si els seus enemics tenen qualitats no les silencia pas. La Crònica té, podríem dir, una cordialitat i una vibració humana que no té cap més altra obra de la literatura catalana.

(Antoni Comas. "Ramon Muntaner", dins de Antologia de la literatura catalana. Barcelona: Fundació Mediterrània, 1980, p. 62-62)

* * *

Ja és pega que aquest any es celebri el vuitè centenari del naixement del rei en Jaume, perquè, posats a parlar de les quatre grans cròniques històriques catalanes i tenint present les altres tres —la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós—, hom s'hauria estimat més parlar d'una altra, i molt especialment de la de Muntaner, fill de la vila empordanesa de Peralada, que també hi fa.

Potser dirà el lector: ¡Home, si el Llibre dels Feyts del rei Jaume I és un dels més grans documents que ha donat la historiografia medieval catalana! ¡Si el rei va tenir l'habilitat, ajudat pels seus escrivents i col·laboradors, de presentar-se d'una manera humana, molt humana, però sense abaixar la guàrdia per a res quan es tractava de coses bel·licoses! ¡El gran guerrer, el gran conqueridor, el nostre Rei de Reis, el pare dels Països Innombrables! Tot el que vulgueu, amics: però la Crònica de Jaume I no és la millor de les quatre si parlem en termes estrictament literaris; i, per contra, la de Muntaner és un monument gairebé tan gran com la prosa del seu contemporani Ramon Llull, pare del català literari. [...]

Està molt bé, el Llibre dels Feyts; però Ramon Muntaner —autor sol i inequívoc de la seva crònica, ell sí— va escriure una narració igualment històrica, però amb tots els elements que més tard escaurien pròpiament a la prosa catalana moderna. Aquesta és la qüestió: ser o no ser un veritable literat. Muntaner ho era; el rei Jaume, no gaire; i fins i tot és possible que sabés llegir, però no escriure. A cadascú els seus mèrits.

Més encara: la comparació entre aquests dos grans documents de l'Edat Mitjana catalana ensenya una altra lliçó, de gran importància i transcendència: les quatre cròniques estan totes més o menys impregnades de diversos i els mateixos elements: una presència mig velada d'epopeies perdudes, potser transmeses només oralment; una influència encara notable de certs elements retòrics que procedeixen de la lírica provençal; i, com ja s'ha dit, aquest balbuceig entre dos gèneres llavors encara no prou consolidats a les terres de parla catalana: la novel·la i la narració històrica pròpiament dita, autònoma en la seva pretensió d'explicar fets que s'han esdevingut i no aquells, com diu la teoria de la mímesi aristotèlica, que la gent ha de ser capaç de suposar que podrien haver-se esdevingut.

(Jordi Llovet. "De cròniques medievals", El País. Quadern, 31 de gener de 2008, p. 5)

* * *

[La Crònica de Ramon Muntaner] És gairebé més una novel·la que no una crònica. A la primera part quasi s'ho inventa tot. Els reis són els reis de la història, cert. Hi ha unes guerres que són les guerres de la història, cert. Però deixa d'explicar coses (perquè no li convé, no li agrada, ho maquilla), algunes queden amagades sota el que és políticament correcte (les enemistats entre germans no surten mai) i té una seva visió idíl·lica de la Corona d'Aragó. S'inventa situacions. Queda més ajustat a la seva visió. En canvi, la part on explica l'expedició dels almogàvers a Orient és més complicada, perquè hi ha tot d'episodis que no tenim possibilitat de contrastar. Uns quants, els pots contrastar amb fonts gregues; el problema és que Muntaner és antigrec i els grecs són anticatalans. I tothom diu el pitjor de l'altre i no és fàcil de discernir.

(Stefano Maria Cingolani. "Muntaner és l'imperi" (Entrevista), Vilaweb, 11 d'abril de 2015 [VÉS-HI])