En nom de Nostre Senyor ver Déus Jesucrist e de la sua beneita mare, madona Santa Maria, e de tots los seus beneits sants e santes, amén.
Per ço com deute és que cascun deja retre gràcies e mercès a Déu e a la sua beneita Mare, de la gràcia e mercè que li fa e, encara que no la deja tenir cel·lada, ans ho deu manifestar per ço que cascun ne prenga bon eiximpli è s'esforç de bé a fer e a dir, car segurament pot tenir cascun per veritat que qui bé fa ne pensa ne tracta, Déus li en ret bon mèrit, e si fa lo contrari, esper que contrari li vendrà, si doncs no se n'esmena enaixí que el mal, aitant con pusca, faça tornar en bé, con a Déu res no pot ésser amagat. E plau-me d'una paraula qui notòriament se diu en lo regne de Sicília que diu, con la u se contrasta ab l'altre: Or laixa anda a fide, que Deus te vide [deixa, vés a fe, que Déu et veu]. E així cascun farà que savi que vaja a fe, que Déus lo veu; que a Déu no pot ésser res amagat.
E per ço com, entre els altres hòmens del món, jo Ramon Muntaner, nadiu de la vila de Peralada e ciutadan de València, és raó que faça moltes gràcies a nostre senyor ver Déu e a la Verge madona santa Maria e a tota la cort celestial, de la gràcia e de la mercè que m'ha feita: de molts perills que m'ha gitats he escapat: així, de trenta-dues batalles entre de mar e de tera en què són estat, e de moltes presons e turments qui en ma persona són estats donats en les guerres on jo són estat, e per moltes persecucions que he haüdes, així en riquees com en altres maneres, segons que avant porets entendre en los fets qui en mon temps són estats.
E segurament que jo m'estegra volenters de recontar aquestes coses, mas covén-me a fer que ho deja recontar, e assenyaladament per ço que cascun entena que en tants perills negú no poria escapar sens l'ajuda e la gràcia de Déu e de la sua beneita Mare. Per què, vull que sapiats que con jo isquí del dit lloc de Peralada, que no havia encara onze anys complits, e con fiu aquest llibre e el comencé era en temps (la Déu mercè) de seixanta anys. Lo qual llibre jo comencé el quinzè dia de mais de l'any de l'encarnació de nostre senyor Déu Jesucrist mil e tres-cents vint-e-cinc.

(Pròleg de la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta, 1983, p. 667)

* * *

E per ço començ al fet del dit senyor rei En Jacme com jo el viu, e senyaladament lo viu que jo era fadrí. Dit senyor rei anà a la dita vila de Peralada, on jo nasquí, e posà en l'alberg de mon pare, En Joan Muntaner, qui era dels majors albergs d'aquell lloc e era al cap de la plaça.
E per ço reconte aquestes coses que cascun sàpia que jo viu lo dit senyor rei e que puse dir ço que d'ell viu e aconseguí, que d'àls jo no em vull entremetre sinó de ço que en mon temps s'es fet.

[...]

E açò sé jo per ço com era fadrí, e el dit senyor rei de Castella e la reina jagueren aquella nit en la cambra de l'alberg de mon pare, on ja vos he contat que damunt dit senyor rei en Jacme d'Aragon havia posat; sí que, per ço com lo rei de Castella e la reina ensems foren, aquella nit féu hom un portal de l'alberg d'En Bernat Rossinyol, qui es tenia ab l'alberg de mon pare, on lo rei passàs en la cambra de la reina; e així per vista, no per oïda, vos pusc dir açò per cert.

(De la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selectam, 1983, capítols, II i XXIII, p. 668-687)

* * *

E con açò fo fet, host, feta, anaven lla on franceses havia, enaixí que per tota Sicília anà la veu, e aitant con la veu anà aitants ne mataren. Què us diré? Que tota Sicília se rebel·là contra lo rei Carles a colp, e mataren tots quants franceses pogueren trobar així que anc un que fos en Sicília no escapà. E açò esdevenc per sentència de Déu, que nostre senyor ver Déus sofer lo pecador, e con veu que no es vol esmenar dels mals , tantost tramet sobre aquells l'espaa de justícia; e així la tramès sobre aquells malvats superbioses qui així devoraven lo poble de Sicília, qui eren obedients e bons a tot ço que fer devien envers Déu e envers llur senyor, e així ho són vui en aquest dia, que no creu que pus lleials gents ne mellors haja e'l món con són estats e són e seran als senyors que puis han haüts, e han encara, segons que per avant entendrets. [...]
Què us diré? Aital resposta li féu com a son frare lo rei de Mallorca, salvant que li dix que li comanaria tota sa terra així com a aquell que tenia en compte de fill. E lo dit senyor infant respòs que la dita comanda prenia ell volenters e que manàs a tots aquells que ell llixava procuradors en sos regnes que si en res l'havien ops que tantost lo requesessen, que, totes coses lleixades, tantost en persona l'haurien ab tot son poder. [...]
Què us diré? Que era tan gran aparellament, que tots los reis e senyors del món, així crestians com sarraïns, qui res haguessen en les marines, se guaitaven; e havien gran paor e gran dubte cascuns de llurs terres per ço com no era negun hom nat ne viu qui sabés ço que ell volia fer.

(De la Crònica de Ramon Muntaner, dins de Les quatre grans cròniques. Barcelona: Selecta, 1983, capítols XLIII - XLVII, p. 704-706)