Llorenç Moyà Gilabert
1916-1981
Signatura de Llorenç Moyà.
Llorenç Moyà, el 1963.
Llorenç Moyà amb Miquel Bauçà, Josep M. Llompart, Encarnació Viñas i d'altres amics.
Llorenç Moyà, amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga.
Llorenç Moyà davant del seu retrat, obra de Pau-Lluís Fornés.
Biografia
Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella neix el 6 de gener de 1916 al casal de Can Tous de Binissalem. Realitza el batxillerat a Eivissa i es matricula per fer Dret (1935), carrera que no pot acabar fins a 1943 a causa de la Guerra Civil. A partir d'aquí, combina la seva tasca literària amb la d'advocat auxiliar al Jutjat municipal de Palma.
De família de parla castellana, escriu primerament en aquesta llengua Coralina (relat inèdit de 1937), la novel·la històrica La tribu de la encina (1940) i els poemaris Cancionero de Villarel i Palia. Després, influït per Maria Antònia Salvà, Guillem Colom i Miquel Ferrà, enceta la producció en català i intervé en la vida cultural d'aleshores. D'aquesta manera, i amb franca sintonia amb l'Escola Mallorquina, escriu els reculls de poesia Pujant al cim (1942-43), Èxtasi (1942-44) i Flabiol de pastor (1944-45). Així mateix, enceta unes Memòries literàries (1944-1955), escriu la peça teatral Senyors i sobrevinguts (1947-1948) i elabora el poema èpic Ferrandí (1947-1948). El 1949, finalment, pot publicar els seus dos primers llibres. Es tracta de La joglaressa, poema narratiu que narra la fugacitat de l'amor, i el recull La bona terra, una selecció d'aquests primers textos. Durant aquest període també escriu tankas, recollides a Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses... (1957).
A més de les Memòries literàries, també escriu narrativa. Influenciat per l'amistat amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga, publica l'aplec A Robines també plou (1958) i la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (escrita el 1957 i publicada el 1993).
Amb Ocells i peixos (1953) s'acosta al postsimbolisme i s'uneix als nous corrents estètics dels anys cinquanta. D'aquesta manera, comença el període neobarroc i decorativista. Escriu el recull de poemes inèdit titulat Binissalem i les dècimes Flos Sanctorum (1956), Via Crucis (Premi Mn. Alcover 1960) i La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma de poesia 1955). Inseribles ja en una etapa més classicista trobem els reculls Panegírics blancs (1957) i Una toga per a cada home (1955-1960), publicats sencers el 2006. Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una finalitat de denúncia: Palinur, Anteu (publicades en un sol volum el 1994), Polifem i Hispania Citerior (ambdues editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu.
Arran de la mort de la seva mare, als anys setanta escriu obres de to intimista com el poemari I, tanmateix, pallasso... (publicat el 1978, amb pròleg de Llorenç Villalonga) i el recull teatral Presidi major (1977). També comença a publicar unes Gloses satíriques al diari Última Hora, que signa amb el pseudònim d'«un Xafarder». Encara en l'apartat poètic, escriu els reculls La ciutat a lloure –barris de Ciutat– (1978), i les Oracions per necessari (1981, publicat el 1983), epigrames inèdits de caràcter popular.
L'obra dramàtica de Moyà ofereix dues tendències, una culta (1958-1965) i una altra de popular (1965-1981). El teatre culte és també de tema clàssic i les figures mitològiques tornen a amagar una denúncia social. Aquest primer art escènic, aplegat en el volum Teatre de la llibertat (1993), inclou Ulisses (1958; escenificada el 1968 i prohibida immediatament), El retorn d'Ulisses (1960), Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961), Orfeu (1961), Fedra (1964) i Medea (1965). Cal afegir també El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963), drama històric que recrea la Inquisició a Mallorca, i l'esmentat recull Presidi major (1977).
A partir de 1965 es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i escriu Adoració dels tres Reis d'Orient (1966), Entremès d'En Llorenç Mal Casadís i Na Sussaina d'es fil (1967) i la continuació La beata pública (1977). Així, inicia un conjunt d'entremesos eròtics i humorístics que són reunits en les trilogies La fira de les banyes (1979), La importància de tenir un siurell (1979), El ball de les baldufes (1980) i La rebel·lió dels mascles (1981).
Llorenç Moyà mor a Palma el 31 d'octubre de 1981.
De família de parla castellana, escriu primerament en aquesta llengua Coralina (relat inèdit de 1937), la novel·la històrica La tribu de la encina (1940) i els poemaris Cancionero de Villarel i Palia. Després, influït per Maria Antònia Salvà, Guillem Colom i Miquel Ferrà, enceta la producció en català i intervé en la vida cultural d'aleshores. D'aquesta manera, i amb franca sintonia amb l'Escola Mallorquina, escriu els reculls de poesia Pujant al cim (1942-43), Èxtasi (1942-44) i Flabiol de pastor (1944-45). Així mateix, enceta unes Memòries literàries (1944-1955), escriu la peça teatral Senyors i sobrevinguts (1947-1948) i elabora el poema èpic Ferrandí (1947-1948). El 1949, finalment, pot publicar els seus dos primers llibres. Es tracta de La joglaressa, poema narratiu que narra la fugacitat de l'amor, i el recull La bona terra, una selecció d'aquests primers textos. Durant aquest període també escriu tankas, recollides a Debades t'obren solcs els navilis, Ulisses... (1957).
A més de les Memòries literàries, també escriu narrativa. Influenciat per l'amistat amb Camilo José Cela i Llorenç Villalonga, publica l'aplec A Robines també plou (1958) i la novel·la curta Viatge al país de les cantàrides (escrita el 1957 i publicada el 1993).
Amb Ocells i peixos (1953) s'acosta al postsimbolisme i s'uneix als nous corrents estètics dels anys cinquanta. D'aquesta manera, comença el període neobarroc i decorativista. Escriu el recull de poemes inèdit titulat Binissalem i les dècimes Flos Sanctorum (1956), Via Crucis (Premi Mn. Alcover 1960) i La posada de la núvia (Premi Ciutat de Palma de poesia 1955). Inseribles ja en una etapa més classicista trobem els reculls Panegírics blancs (1957) i Una toga per a cada home (1955-1960), publicats sencers el 2006. Durant els anys seixanta escriu obres on introdueix els mites clàssics amb una finalitat de denúncia: Palinur, Anteu (publicades en un sol volum el 1994), Polifem i Hispania Citerior (ambdues editades el 1981), peces en plena relació amb el moment històric que es viu.
Arran de la mort de la seva mare, als anys setanta escriu obres de to intimista com el poemari I, tanmateix, pallasso... (publicat el 1978, amb pròleg de Llorenç Villalonga) i el recull teatral Presidi major (1977). També comença a publicar unes Gloses satíriques al diari Última Hora, que signa amb el pseudònim d'«un Xafarder». Encara en l'apartat poètic, escriu els reculls La ciutat a lloure –barris de Ciutat– (1978), i les Oracions per necessari (1981, publicat el 1983), epigrames inèdits de caràcter popular.
L'obra dramàtica de Moyà ofereix dues tendències, una culta (1958-1965) i una altra de popular (1965-1981). El teatre culte és també de tema clàssic i les figures mitològiques tornen a amagar una denúncia social. Aquest primer art escènic, aplegat en el volum Teatre de la llibertat (1993), inclou Ulisses (1958; escenificada el 1968 i prohibida immediatament), El retorn d'Ulisses (1960), Fàlaris (Premi Ignasi Iglésies 1961), Orfeu (1961), Fedra (1964) i Medea (1965). Cal afegir també El fogó dels jueus (Premi Ciutat de Palma de teatre 1963), drama històric que recrea la Inquisició a Mallorca, i l'esmentat recull Presidi major (1977).
A partir de 1965 es decanta per la recreació del teatre tradicional mallorquí i escriu Adoració dels tres Reis d'Orient (1966), Entremès d'En Llorenç Mal Casadís i Na Sussaina d'es fil (1967) i la continuació La beata pública (1977). Així, inicia un conjunt d'entremesos eròtics i humorístics que són reunits en les trilogies La fira de les banyes (1979), La importància de tenir un siurell (1979), El ball de les baldufes (1980) i La rebel·lió dels mascles (1981).
Llorenç Moyà mor a Palma el 31 d'octubre de 1981.