Ser de pluja

Ser de pluja
No sentir-me sotmès
ni a la paraula ni al gest
Ser cristal·lí i translúcid
gestar-me sota l'epidermis d'un núvol
nodrint-me de silencis
creixent en la llum celestial
i dur el sol en cada àtom

Ploure amb la cadència d’un salm
i davallar amb justa lleugeresa
coronant cada cim
saltant el congost i la gorga
sense el dolor punyent de ses arestes

Ser d’aigua
Acaronar els marges del riu
i cantar el llenguatge dolç
de les pedres de tartera

Lliscar per tots els finestrals
i amarar amb dits aquosos
l’herba tendra dels prats

Llevar l’aroma del romaní
que hi ha al voral dels camins
i sadollar així
una natura amansida
que s’adorm amb la rosada
arraulida a ses mans

Ser líquid
I passar per la vida
sense la gravidesa dels mortals

Fluir
i arribar a bon port
amb el conhort de qui ha emanat
de manera precisa i total
Llavors hissar-me a un cel diví
i tancar el cercle vita

(Poema publicat a Lo Càntich, núm. 21, octubre-desembre 2013)

* * *

A M O R   O M N I A   V I N C I T

Ha estat entrar el tresillo nou a casa i començar les discussions. Fan mil provatures carregant-lo per tot el saló. Pesa com un mort. Suen. No es posen d’acord. L’un el vol encarat al balcó, l’altre al televisor. Per primer cop es recriminen, s’escridassen, es maleeixen i es diuen coses terribles. Fins que, disgustadíssims, se’n van a dormir, un d’ells a l’habitació dels convidats. El moble queda travessat, enorme com és, barrant el pas. La nit la passen fatal, se senten sanglotar. L’endemà l’un li prepara l’esmorzar a l’altre en son de pau. Es declara tàcitament l’amnistia i s’estimen més que mai. D’això ja en fa nou mesos. El tresillo encara és al mateix lloc, de tal manera que han de vorejar-lo quant llarg és per passar. Però ells són feliços com dos anissos. No en parlen, ni s’hi asseuen, se’l miren d’esquitllentes i fan com si no hi fos; perquè, ara ja ho saben, està clar que l’amor no tot ho pot. I allà segueix, com una balena varada davant la porta del saló, el tresillo negre.

L E T A L I S   V E R B U M   

El mag li va donar la poció remarcant-li que, sobretot, no s’excedís en la dosi. Una sola gota a la punta de la llengua abans del discurs era més que suficient per triomfar amb una oratòria i una loquacitat brillants. Ell, enemic de solucions tímides i sabent-se en un cas d’excepcionalitat per la rellevància del discurs que havia de donar, va ficar la llengua sencera a remull dins el flascó.

Els primers minuts de la ponència van ser sublims, però a partir d’aquí una esllavissada de mots, adjectius i verbs desfermats van començar a perbocar-li de la llengua. Al cap de no res milers d’adverbis, articles, noms i pronoms s’amuntegaven sense drenar enlloc, i a poc a poc es va anar amarant l’auditori, fins que tota la concurrència va morir, demagògicament negada.

(De La corba de Venus i altres relats. Barcelona: Voliana, 2022)