Que Joan Salvat-Papasseit és un dels més grans poetes catalans del segle XX, i de tots els segles de la llengua catalana, ningú amb cara i ulls no ho sabria negar. Però tampoc no és gens freqüent que algú ho digui així , d'una manera taxativa i com Deu mana. Ni tan sols els meus companys de "generació", que li foren amics i tot, i que de tant en tant li dediquen recordatoris fugaços o ornamentals, no gosen afirmar-ho amb totes les lletres. I sí: Salvat-Papasseit és un dels poetes excepcionals de què disposem. Li han volgut discutir que fos «avantguardista», i tant se val que fos avantguardista o no. Al capdavall, això de l'«avantguardisme» era una moda, i les modes passen, i els poetes resten. Certament, Salvat n'aprofità les vel·lïtats més gràcils; el joc tipogràfic del caligrama, de les lletres grosses, dels trencaments d'espais en una plana, i la petita mitologia de les màquines, de l'electricitat, de l'aventura inèdita. Potser ell només hi veia un estímul d'entusiasme, i va saber treure'n un alegre rendiment. Però aquest era «un» Salvat. N'hi havia d'altres, molts altres. Hi havia el Salvat que «poetitzava» una gloriosa i constant convocatòria al jubileu exaltador de la carn, per exemple. L'arnor, en els seus versos, té sempre una pulsació jovial, innocent i abrupta, feta impaciències i de seguretats, que sembla resoldre's en el moment just en què la paraula troba la seva arrel en l'orgasme. L'«amor», des d'Ausiàs March a Carles Riba, i abans i després, havia estat literàriament, entre nosaltres, un tràmit retòric o conceptual: Salvat-Papasseit l'en redimia, i el retomava a la seva evidència més pura, sense pecat i sense coartades. I, al costat del fervor eròtic, hi ha la feina, els oficis, l'ànsia quotidiana de gent humil («i tan pobres com som!»). No hi posà la ira que li pertocava. No era la ira un ingredient del seu tarannà: cadascú és com l'han parit, i prou. Però donava el testimoni del treball en les seves aparences creadores, o senzillament rutinàries, i el traduïa en una nova il.lusió. Fusters, manyans, pintors de parets, els que guarden la fusta al moll, i la multitud de la compra-venda de barriada, el carretó dels apis, la conversa de les veïnes, esdevenen «poesia» a través de la seva passió de vida. Com la política. Com tot. «Res no és mesquí ... » Ni la mateixa mort: «perquè per tornar a néixer/ necessitem morir». Però ell no parlava mai de la mort. I era un malalt sense remei: la tuberculosi, el 1924, no en tenia. Es negava a cedir-hi. Una estranya, profunda, insaciable voluntat de «viure» l'induïa a imaginar-se «navegant», «pirata», «dominador», quan probablement ja derivava a l'agonia. Mentre la majoria dels seus contemporanis elaboraven filigranes neonoucentistes, Salvat, que fracassava en imitar-los o seguir-los, se'n sortia per aquest cantó prodigiós: el de convertir cada poema en un vot de vida, en una vocació de vida, en vida. «Tot l'enyor de demà», què vol dir sinó?... Ara, quan Ovidi Montllor s'arrisca a «recitar» Salvat-Papasseit, la complexa personalitat del poeta se'ns fa més clara. Llegir Salvat és una cosa; «escoltar-lo» n'és una altra, i ben altra. Perquè, en efecte, no resulta fàcil de «recitar».

Fàcils de recitar són Carner, o Sagarra, i el mateix Riba, i Foix. Salvat, no. Salvat s'ha de «dir». I Ovidi Montllor en aquest disc, «diu» Salvat. Jo crec que ho fa com li hauria agradat al poeta: sense èmfasis inútils, sense caure en la monodia trivial, sense teatralitzar-lo. Quan ha convingut, l'Ovidi ha fotut crits: la Marxa nupcial, que originàriament és una confecció «gràfica» -recomano tenir el poema davant els ulls, en moment de «sentir-lo»-, ¿com podria tenir una adequació «fònica» que no fos la que Montllor li ha procurat? I, de sobte, la Marxa nupcial, en prendre cos amb una veu se'ns revela curiosament incisiva, més, molt més que en la lectura sorda. I, així mateix, quan ha convingut, Ovidi Montllor ha optat per cantar, que és també una forma de «dir», especial. Salvat-Papasseit, cohibit pels recels reaccionaris dels poetes «de plantilla» i pels crítics reticents i -com diria Jaume Roig- «menja bonico / caga poquico», obté aquesta revenja pòstuma: el retom a la «vida» de cada dia, a l'aire lliure, a una audiència majoritària. Que és la que ell volia i es mereixia. Mes enllà del llibre. I l'accent valencià d'Ovidi Montllor encara li afegeix una projecció nova. Tremendament barceloní -i suburbial, per a ser exactes-, Joan Salvat-Papasseit passa a ser plenament català, gràcies a un suau desplaçament de fonètica. L'autor de Les conspiracions n'hauria estat ben content. 0 no?.

(Joan Fuster. Dins Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor)

* * *

L'Ovidi va viure una infància i una adolescència fetes d'instint i d'irracionalitat. A Alcoi, hi va créixer com un personatge de Fellini, va conèixer el sexe de manera furtiva i desencantada, així va conèixer la Teresa, la dona que ballava amb les cuixes enlaire als afores de la ciutat. La infància, doncs, va transcórrer entre el sofriment i la derrota, entre la naïveté sexual, entre les baralles amb els nens dels Salesians, entre la repressió, entre la missa al matí i el rosari a la tarda. Més tard, s'adonaria que no és fàcil trobar la felicitat a la vida quotidiana, no idealitzar-la, trobar felicitat tangible a cada cos humà. Potser aquest ha estat el seu avenç, més espectacular: trobar que un cos concret, al qual pots contemplar, tocar, olorar, estimar, existeix. Així ho confirma un dels seus darrers poemes, Montserrat. Un dels poemes més lírics, més rics d'imatges i paraules que ha escrit l'Ovidi.

(Montserrat Roig. Del llibre Ovidi Montllor, poemes i cançons. Barcelona: Galba, 1978)

* * *

Una sensibilitat especial, sedimentada en el fons d'una experiència col·lectiva callada i humiliada, el va emmenar pels camins de l'art. A la Barcelona de mitjan dècada dels seixanta, que començava a bullir d'iniciatives i d'aires nous de llibertat, l'Ovidi va saber trobar-hi la saó propícia per germinar i corporificar en forma d'una veu i d'una presència indissolublement unides amb el destí del seu poble i la lluita de tots els desposseïts. Són els anys de l'esclat d'allò que anomenaríem Nova Cançó o Cançó Catalana, un moviment fonamental tant des del punt de vista estrictament musical com en la seua dimensió sociològica. Amb la veu dels Raimon, Ovidi, Mª del Mar Bonet, Serrat, Pi de la Serra, Llach, i molts altres, en els seus recitals multitudinaris, es despertava una consciència adormida, soterrada, que aplegava en un mateix puny l'anhel per les llibertats democràtiques hi ha insistit gaire, en aquest aspecte, però amb el boom de la cançó el català es convertia per primera vegada en vehicle d'expressió multitudinari i la poesia, en la veu d'aquells nous trobadors, viatjava des de la taula dels especialistes al carrer i a la gent.

(Manel Rodríguez Castelló. "Ovidi viu en la memòria", Xerrada al Club d'Amics de la Unesco, a Alcoi, febrer de 1999)