Ovidi Montllor i Mengual va néixer a Alcoi el 1942. La seva família, d'origen pagès, feia temps que s'havia traslladat a Ciutat per a treballar a la indústria tèxtil. Des dels primers anys, l'Ovidi, tal com li deien els seus amics, pren consciència de les greus desigualtats que havia portat la guerra civil, i ja el 1959 es té constància del seu ingrés al Partit Comunista d'Espanya. De la mateixa manera, com a preludi a la seva trajectòria, va destacar aviat com a actor, formant part des del 1961 del Grup Teatral La Cazuela d'Alcoi. Aquesta primera experiència li serveix com a trampolí per a viatjar a Barcelona on formarà part de diverses companyies teatrals a partir de l'any 1964. El trobem al grup Pipironda o amb el CICF, fent Les noces de Fígaro. Més tard s'integra a les companyies d'Adrià Gual i Núria Espert.

També durant aquests primers anys a Barcelona, Ovidi Montllor comença la seva carrera com a cantant, primer posant música a temes de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés i Joan Salvat-Papasseit, entre molts altres autors; després va escriure les seves pròpies lletres, tot i que mai va deixar de costat les enormes possibilitats que li oferia la poesia catalana. Va enregistrar el seu primer disc l'any 1968 i ja el 1975 va cantar per primera vegada a l'Olympia de París, assolint ben aviat un dels objectius més celebrats en aquells anys.

Si bé l'Ovidi es va situar aviat al capdavant de la nova cançó catalana, la seva faceta com a actor, sobretot al cinema, va trigar una mica més a donar els seus fruits. Potser la primera producció d'importància a la qual participa és Furtivos (1975), de José Luís Borau, i poc més tard, el 1979, a La verdad sobre el caso Savolta, un film que va marcar l'abans i el després del cinema d'aquells anys. A partir d'aleshores es va convertir en un rostre habitual a les pel·lícules de qualitat, destacant la seva adscripció a un cinema compromès, amb el qual no sempre resultava fàcil obtenir l'aprovació d'un poder polític i militar en plena transició: La portentosa vida del padre Vicente, de Carles Mira (1978). També s'ha de recordar El llarg hivern, de Jaume Camino (1991), on va fer una de les seves millors interpretacions de les més de quaranta pel·lícules en què va participar.

Com a escriptor, destaquen les seves lletres que ben sovint esdevenen poemes d'una qualitat molt destacable. En va publicar dos reculls amb la literatura com a eix: els Poemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985. Elogiat i prologat per grans escriptors catalans, entre ells Joan Fuster i Montserrat Roig, el seu temps, potser contagiat per la celeritat d'aquella època de canvis, va acabar massa d'hora, privant-nos molt aviat de la seva innegable capacitat artística i musical. Ovidi Montllor, l'Ovidi, va morir a Barcelona el març del 1995.