Tot i que l'escriptura de Dolors Monserdà (1845-1919) es històricament contemporània al modernisme i a les narratives de Raimon Casellas i Víctor Català, en general la crítica ha coincidit a l'hora de qualificar l'escriptora barcelonina de costumista i realista més que no pas de moderna. I en aquest sentit sovint se l'agrupa amb escriptors com Carles Bosch de la Trinxeria i Josep Pin i Soler. Autors que retraten l'ascenció i consolidació de la nova classe burgesa, però tècnicament maldestres en la introspecció psicològica dels personatges, en la creació d'un llenguatge propi i que, a més, romanen lligats a estratègies i pràctiques de la literatura de consum, com el fulletó, que no a la novel·la realista que es produeix a d'altres països europeus. De la narrativa de Monserdà la crítica coincideix a destacar-ne la ideologia burgesa que vol actuar corn a dic moral davant l'auge dels moviments obrers finiseculars, i manifesta discrepàncies pel que fa a un suposat feminisme o, en tot cas, a una defensa del progrés del paper de la dona davant les noves estructures socials que van apareixent a causa de la revolució industrial.

(Neus Carbonell. "Feminisme, modernitat i narrativa en Dolors Monserdà", Lectora. Revista de dones i textualitat, núm. 3, 1997, p. 19-26)

* * *

En el rerefons de la tasca de Dolors Monserdà hi ha una idea prioritària de pedagogia social. Així, impulsa actuacions de caràcter social i feminista, seguint les directrius que Lleó XIII havia proposat a l'encíclica Rerum novarum: des de jove és membre de les Conferències de St. Vicenç de Paül, el 1909 crea el Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, és presidenta de l'Associació Sindical d'Obreres i de la Lliga de Compradores; dóna múltiples conferències i col·labora amb assiduïtat a la premsa. A Tasques socials hi ha reunida una mostra d'aquest tipus d'articles. La dèria bàsica de la dedicació social de Dolors Monserdà és, sense dubte, la qüestió de la dona."

"[...] l'ideari que Dolors Monserdà vol inculcar al públic femení al qual adreça les seves novel·les es basa en un rebuig sense pal·liatius de la manca del sentit de la realitat. De fet, un dels temes recurrents en l'obra novel·lística de l'autora és el de la nefasta influència de certa literatura en les dones, per tal com les aboca a una actitud bovarista davant la vida -és el cas de personatges com Florentina (La fabricanta) o Maria Glòria. Val a dir, tanmateix, que l'esguard hostil de l'autora no s'atura en les obres romàntiques -Atala i René de Chateaubriand, Paul et Virginie de Bernardin de Saint-Pierre- i les novel·les de fulletó d'autors com Dumas i Sue, sinó que es fa extensiu a la tradició realista-naturalista de Balzac a Zola i a autors com D'Annunzio, valorats pels modernistes. La seva animadversió no s'adreça, doncs, contra uns autors o moviments concrets, sinó, en nom d'uns principis morals, contra la literatura com a tal. Com a contrapartida, propugna una educació que potenciï el pragmatisme, la defensa del treball i de l'estalvi i la religiositat -amb tot el que comporta d'anul·lament de la conflictivitat i tensions socials.

(Antònia Tayadella. "La novel·la realista: Dolors Monserdà", dins Riquer, Comas, Molas, Història de la Literatura Catalana, volum VII, p. 539 i 540)

* * *

Tingué una actuació destacada com a impulsora d'obres de caràcter pretesament social i feminista: davant el nombre creixent de dones obreres, considerava que el paper de la dona burgesa era el de protegir, mitjançant l'actuació personal i la de centres adequats, la treballadora, tant per motius humanitaris i moralitzadors com, especialment, per evitar la radicalització de les seves postures (en aquest sentit són notables els articles sobre la Setmana Tràgica).

(Margalida Tomàs. "Dolors Monserdà i Vidal". Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1976, volum 15, p. 331)

* * *

La seva prosa, globalment, encaixa en les coordenades del realisme, al costat d'autors amb propostes tan diverses com Narcís Oller, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Josep Berga i Boix, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà. Quan Monserdà publica La Montserrat, el 1893, la majoria d'aquests autors, a excepció de Vayreda i Berga i Boix, han publicat bona part de les seves novel·les. Pensem, per exemple, en La papallona (1882), L'escanyapobres (1884), Vilaniu (1885) i La febre d'or (1890-1893), del seu amic Oller; La família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Niobe (1889), de Pin i Soler; L'hereu Noradell (1889) i Montalba (1891) de Bosch de la Trinxeria.

Monserdà coneixia les obres dels seus contemporanis. Per a ella, escriure novel·la era més que un repte. Sabia que trencava motlles. Era la primera dona que s'atrevia a fer novel·la a Catalunya. I, no només a escriure, sinó a utilitzar la novel·la com a vehicle ideològic. Volia arribar a un públic ampli, un públic femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. Aquest era el seu compromís literari i social.
És per això que les novel·les, els contes, les obres de teatre i molts dels seus poemes, tenen com a protagonistes les dones, les seves inquietuds, les seves angoixes, les seves vides felices o desgraciades i les seves actituds i opcions en la resolució dels conflictes a què s'enfronten. Intentava de reflectir una realitat, la de les dones de la seva societat tot aportant les seves personalíssimes solucions.

La preocupació estètica, en conseqüència, esdevé secundària, tal com assenyala Alan Yates en referir-s'hi, tot considerant que es caracteritza per l'evasió davant els problemes que es planteja la novel·la al tombant de segle. Tot i això, hem de dir que, conscientment o no, en la novel·lística de Monserdà conviuen elements de la novel·la costumista, de la novel·la romàntica i, en major grau, de la novel·la de tesi i de la novel·la realista, elements i recursos literaris que es posen al servei dels seus propòsits.

(M. Carme Mas i Morillas. "Dolors Monserdà")

* * *

L'Antònia de La fabricanta (1904) de Dolors Monserdà és una noia orfe de pare i de mare que viu amb el seu germà del negoci familiar: una petita indústria tèxtil. El seu únic esbarjo són les vetllades que passa amb la seva cosina, la bella Florentina, i la seva mare, la qual pretén explotar la bellesa de la seva filla per buscar-li un bon partit. Com que és vídua, vol trobar-li un marit burgès, un marit ric que li solucioni la vida. Els seus interessos són tan materials, és tan calculadora, que fins i tot ha valorat el fet de deixar-se acompanyar per la seva neboda orfe perquè de cap manera li pot fer ombra a la seva filla de tan lletja com és. Per contra, Florentina, descrita en termes d'escultura vivent, és una pubilla bella, superba, aviciada, carregada de supèrbia, consentida, somniadora, lectora de George Sand, Sué, Víctor Hugo, Balzac, Flaubert i Zola, una mena de Madame Bovary catalana. L'Antònia, en canvi, la noia lletja, humil de caràcter -que no de posició econòmica-, tolerant i comprensiva, és la que té el cap clar per endegar un negoci familiar triomfant que acabarà essent la salvació de la seva cosina. De la parella protagonista, antinòmica, Florentina ha estat educada per a lluir, gastar, llegir i somniar amors de novel·la, mentre que l'Antònia ha estat educada per treballar, estalviar i crear un patrimoni familiar per deixar a les futures generacions. Dolors Monserdà, l'autora, es posiciona clarament respecte de la bellesa física, la bellesa externa, i la ridiculitza, la considera inservible si no va acompanyada de valors, principis i força emprenedora. Per això dibuixa el personatge de l'Antònia Corominas com una noia que, per tal com és lletja, cal que posseeixi d'altres virtuts per a ser capaç de triomfar en la vida pels seus propis mitjans. Si de bon començament sembla que a les dones la bellesa els hagi de ser l'únic esglaó d'ascens econòmic pel fet d'assolir un bon matrimoni, acaba resultant que és l'esforç, la perseverança i l'empenta transformadora d'aquelles dones a les quals no els és donada la bellesa el que és capaç d'evitar la catàstrofe de les dones-objecte i, a més, redimir-les, des de la lletjor.

(Laura Borràs Castanyer. "De la bellesa a la vellesa: metamorfosi de dona")