Moncada, per la seva banda, explicava com va trobar una mena de mentor literari en el cap del departament de producció de Montaner y Simón, on havia començat a treballar. Un home que també era escriptor i l’obra del qual tenia alguns punts de coincidència amb la tot just iniciada del mequinensà: Pere Calders. L'autor de Ronda naval sota la boira, assabentat que el jove acabat d'incorporar a la feina escrivia relats, li demanà de llegir-ne algun. En quedà agradablement sorprès i l'instà a continuar escrivint-ne, a més d'ajudar-lo a esmenar la seva trontollant ortografia d'escriptor novell. Calders fou, a més, qui el convencé per presentar-se a premis literaris, l'única manera de donar-se a conèixer i publicar en aquells anys de la postguerra: guanyà el Brugués de relats el 1970, quedà segon en el premi de la Crida als escriptors joves el 1971 i, al cap d'uns mesos, guanyava el premi Joan Santamaria amb quatre narracions titulades conjuntament Històries de la mà esquerra, que seran publicades el 1973 amb d'altres de premiades. Aquelles narracions esdevindran el nucli del seu primer llibre homònim, que no apareixerà fins al 1981, amb un pròleg de Calders, a Edicions de la Magrana, dirigides per qui serà el seu editor de tota la vida, Carles-Jordi Guardiola.

De Pere Calders, si alguna cosa en va destacar Moncada és el fet que el va incitar a no deixar de fer servir les peculiaritats lingüístiques de la seva terra d'origen: «Vull que consti», declarava amb relació a Calders, «el seu respecte total pel meu català. No solament el va respectar sinó que va estimular-me a incorporar a la llengua escrita totes les formes genuïnes d'aquella banda [de Mequinensa]» (Quaderns d'Ara. Perfils literaris, 1a sèrie, 1993). Ara: això no vol dir que Moncada fos un escriptor de registre dialectal. […]

Si, per una banda, defugia d'usar un registre merament estàndard, que considerava empobridor, per altra banda rebutjava el recurs sistemàtic al dialectalisme, que també trobava reduccionista: el seu únic designi, en escriure, era servir-se d'una llengua literària que abans que cap altra cosa havia de ser genuïna.

(Jordi Malé. "Jesús Moncada (1941-2005)", Estudis Romànics, núm. 29, 2007)

* * *

Si acceptava a ulls clucs que l'antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l'ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s'hi trobava de seguida com a casa. L'acte de fe, però, no era pa i mel" [Calaveres atònites]. Així comença la rememoració de Mallol Fontcalda, i ja podem sospitar que, entre d'altres, l'al·licient de la lectura anirà presidit per un llenguatge popular d'alta elaboració. El lèxic és viu, esmolat, amb el regust d'una oralitat tan particular com el microcosmos que retrata, però entenedor per a tothom, perquè una de les habilitats de l'autor és saber fer localisme universal.

(Isidre Grau. "El recull novel·lat", Avui, 10 de maig de 2001)

* * *

La vella ciutat de Mequinensa és ara una carcassa enrunada i buida, colgada d'aigua des de fa vint-i-cinc anys a la cua del pantà de Riba-roja. Es podria parlar d'una realitat morta i oblidada si no fos que continua vivint, esplèndida i poderosa, en la narrativa de Jesús Moncada, un altre autor que ha recuperat, en la màgia de la literatura, els topants perduts d'uns paisatges d'infantesa i joventut. Tal com succeeix a l'obra de William Faulkner, amb les diferències que fan al cas, i la singularitat que el narrador no dissimula el nom de l'indret. [...] Mequinensa és Mequinensa, i la ciutat reviu amb afany d'estricta precisió històrica. L'autor té cura d'apuntar el nom de carrers i places, i d'insinuar les traces d'un urbanisme medieval que jeu enllotat sota les aigües del pantà.

(Isidor Cònsul. "Sempre ens quedarà Mequinensa", Avui, 27 de febrer de 1997)

* * *

La galeria de les estàtues conté els mateixos mèrits que van fer de Camí de sirga la gran novel·la que tots coneixem. Segonament, aquest nou llibre de Moncada té categoria suficient per ell mateix com per defugir la temptació de comparar-lo amb el seu èxit anterior. Resumint: l'autor ha tornat a encertar el centre de la diana. La galeria de les estàtues és una obra ambiciosa quant a argument, estructura i recursos literaris. És un llibre on un escriptor mancat de la talla del mequinensà naufragaria penosament. L'aparent complexitat de la trama en què Moncada ens imbrica des de l'inici, exigia un pols molt segur per travar tot el conjunt i oferir-lo sense renunciar a la seva magnitud i sense exigir alhora al lector cap més esforç que el de deixar-se endur per la força de la història que se'ns narra. Moncada ho ha aconseguit plenament.

(Joan Josep Isern. "Jesús Moncada: la força de la narració", Avui, 15 de febrer de 1992)

* * *

Jesús Moncada associe à d'évidentes qualités d'écriture un plaisir de raconter, d'inventer qui font de son roman un réel bonheur (même s'ils est un peu difficile d'y entrer, en raison même de ces qualités). Rien ne lui paraît impossible, ni mener plusieurs intrigues de front, ni clamer avec vigueur son anticléricalisme –ah! quelles scènes!– ni lorgner du côté de Buñuel tout en restant à l'écoute des histoires piquantes que l'on se répéte aux comptoirs des cafès.

(D. M. "Talent multiple", Centre France, 31 de maig de 1992)

* * *

Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables.

Moncada no es proposa d'ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època i, és clar, l'home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s'hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d'una espurna d'humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges.

(Pere Calders. Pròleg a Històries de la mà esquerra, 1981)

* * *

Estremida memòria de Jesús Moncada és com un camí amb diligències i gent de veritat que passa, intacte, pel costat d'aquelles baluernes narratives de la modernitat, dedicades a denigrar la impuresa de la realitat convertint-la en ficció tan pura que ja resulta molt més convencional que tornar sense reserves mentals al paisatge de l'existència tangible dels personatges. No fa falta anar més enllà de la setena pàgina d'Estremida memòria: talment un mestre de la hipnosi, Moncada ens fa saber que, quan girem full, serem a la matinada del 24 de novembre de 1877 i que aleshores "un cerç esmoladíssim fuetejava la vall de l'Ebre". Com un acte de fe en la ficció sustentada per la realitat, Moncada fa ús ben competent de les convencions narratives per servir a la credibilitat i no per desacreditar-la.

(Valentí Puig. "Un camí amb diligències i gent de veritat", El País, 27 de febrer de 1977)

* * *

Moncada blends the real and the fantastic in the manner of Gabriel García Márquez, and his episodic style may remind some readers of the Colombian novelist's treatment of events in the town of Macondo in One Hundred Years of Solitude. Such a comparison is not mere reviewers' hyperbole: this is a rich, humorous and moving novel, sensitively translated into English, which should herald a glittering future for its author.

(Euan Cameron. "Rich view from the banks of the Ebro", Review of The Towpath, The European)