"—Dinamiten el pont— va mussitar l'Aleix, observant el riu des de la galeria del convent—. Els feixistes deuen ser a prop.

Gairebé lligades amb aquelles paraules, començaren a sentir per damunt del rebombori dels carrers veus dels membres del comitè municipal aconsellant l'evacuació de la vila. A partir d'aleshores, la memòria de Malena era un revoltim: l'entaforament febrós, amb l'ajuda de l'Anna, de roba, joies i diners en una maleta; els embussos de gent carrejant estris, complicats per la presència dels vehicles militars en retirada. Tornava a veure el camió de la mina Segre en què dirigents dels partits carregaven arxivadors amb documentació davant la seu del comitè, la llarga corrua de gent que baixava a la vora de l'Ebre. El personal s'atapeïa als molls per embarcar en els pocs llaüts disponibles, els patrons provaven de posar ordre en el caos. No hi havia lloc per a tothom; les naus eren insuficients, només podien embarcar-hi vells, malalts, dones i canalla. D'un a un els vaixells s'aviaven Ebre avall —l'aigua quasi arran de la soleta— amb una sobrecàrrega de gent emporuguida; els qui no hi cabien havien d'emprendre la fugida per la carretera de Lleida o creuar el Segre amb el pontó de l'altra banda de la vila.

L'Aleix obria pas cap el moll de la Plaça entre grups de milicians. Nelson va fer lloc per a ella i per a l'Anna en el seu vaixell, el darrer d'abandonar la vila quan la nit volia tancar-se sobre la vall, on ja esclataven obusos i sonava el xiulet de les bales. Al pont encara es perfilaven a contrallum siluetes de soldats ressarguers. Desesperada, contemplà la figura de l'Aleix que la mirava del moll estant mentre el llaüt salpava.

—Vés a Barcelona, a casa de la tia Assumpta —va cridar ell—. Aniré a buscar-t'hi.

Algú va arrencar en plors al seu costat però un estrèpit enorme, com un redoblament de tambors, ofegà els planys: les cavallades de les mines de la vídua de Salleres a les quals el vell quadrer acabava d'obrir les portes dels estables abans d'anar-se'n, galopaven pel mur de l'Ebre embogides per l'aldarull i pel tro de les explosions cada vegada més properes.

El llaüt lliscava per les aigües negroses, la figura de l'Aleix s'esvania en la foscúria. Quan doblaven la confluència de l'Ebre amb el Segre, una flamarada esbandí la nit i ensangonà la vall com un alba esgarriada i efímera. Volaven el pont. Al cap d'un moment, l'ona provocada per l'explosió estigué a punt de fer sotsobrar el llaüt. Però Malena no va sentir els crits d'esglai dels fugitius amuntegats a la nau ni la blasfèmia del Nelson. Enmig del desori va colpir-la un pressentiment terrible: no tornaria a veure l'Aleix."

(De Camí de sirga. Barcelona: La Magrana, 1988, p. 189-190)