La sinistra comitiva, un cop recuperada de l'oblit, torna a posar-se en camí abans de l'alba. Però no arribarà solament a la Mequinensa de 1877; ho farà també a la de 1995. I més d'un es preguntarà si convenia esquinçar el sudari de boira amb el qual la memòria col·lectiva, estremida per aquells esdeveniments ignominiosos, els havia amortallat feia més d'un segle…

Novel·la d'intriga de facto, Estremida memòria descriu la repercussió coral del crim i afusellament d'uns bandolers –gent del poble– que assalten el recaptador del Banc d'Espanya i l'escorta, al punt on parteixen els termes municipals de Casp i Mequinensa, avui submergida sota el pantà de l'Ebre. Actua el jutjat de Casp; la sentència de mort és executada a Mequinensa. Som a la primera etapa de la Restauració alfonsina. Personatges plebeus i senyorials, carlins i lliurepensadors, cafès i casinos, el castell i l'ajuntament emmirallen de biaix o per fragments una acció que el present d'indicatiu transforma en drama expectant.

(Valentí Puig. El País, 27 de febrer de 1997)