Com anava dient, vaig sentir-me obsequiat amb el més gran dels honors i, a ulls clucs, vaig endinsar-me en aquell paradís ensumant amb avidesa la tinta fresca de les còpies acabades de fer, palpant el tacte dòcil dels rotlles de papir o pergamí, assaborint els molts milers de mots que contenien. En aquell moment vaig començar, de fet, a deixar el meu cos enrere. Un altre Cal·límac s’anava gestant dins meu, cada dia més minuciós, rígid i circumspecte, cada dia més retret i solitari.

Ben aviat vaig prendre consciència d’aquell nou estat, envaït com em sentia per una mena de laxitud que transitava pels meus membres, alliberant només el meu cap de tan estranya sensació. Per contra, hagués semblat que una fera famolenca s’allotjava dins la meva testa, que devorava sense aturador tota mena de lectures, recerques i indagacions. Tot jo flotava, més que no pas caminava, i això va provocar més d’un sobresalt als meus col·legues, col·laboradors i, fins i tot, al mateix rei.

—Per Horus, mestre Cal·límac! Que em voleu matar de l’ensurt? Estic convençut que no hi ha esperit tan silenciós que es pugui comparar a vos! –va exclamar, esglaiat, Ptolemeu–. Us hauré de demanar que us lligueu picarols als peus! De tan sovint com m’espanteu acabaré patint un tropell!

Em sentia confús. No és pas que em desagradés el meu nou jo, però lamentava el munt d’incidents que es produïen, gairebé a diari, a causa de la meva muda... presència? Destorbava els investigadors que, esverats, perdien la concentració. Més d’un escriba, tinter en mà, se l’havia vessat pel damunt o, encara pitjor, damunt d’algun volum quasi acabat, corprès per la meva aparició. Els poetes em convidaven a marxar lluny, perquè els espantava les Muses. Uns m’acusaven de fer-ho intencionadament, com un vulgar espieta que s’alimenta dels secrets dels altres. Els amanuenses que es trobaven sota les meves ordres semblaven intuir la veritat, mormolant a les meves espatlles que estava maleït, que em desplaçava levitant entre els estudiants a les sales de conferències, o que m’arrossegava com la barca de la Mort sota els pòrtics del Serapeu.

(Del llibre Contes arran de mar: «El fantasma de la biblioteca», p. 48-49)

* * *

Però res feia pensar que ella hagués tornat. La maleta continuava a l’entrada, i oferia una tonalitat diferent ara que la llum, desvergonyida, la il·luminava amb muda insistència. Al menjador, damunt el vellut gastat del sofà, els objectes personals de la Míriam trencaven la monotonia cromàtica del beix brut que algun dia havia estat cafè amb llet. Amb quatre gambades va recórrer el pis de dalt a baix, com el nen que mira una vegada i una altra sota la manta del tió esperant trobar-hi l’últim llamí, sense resultat. Vorejava la desesperació, i boquejava, marejat, com una llissa acabada de pescar. I si estava amb en Llorenç? I si estaven cardant com micos mentre ell estava a punt de tornar-se boig? «Això explicaria la mala lluna de la Míriam només arribar a casa! Sóc una nosa per a ella! Segur que li agradaria veure’m mort!» Es va deixar caure al costat del necesser, la llibreta de notes i l’estoig de Jordi Labanda que li havia regalat pel seu darrer aniversari. Legitimat pel neguit que l’absència d’ella li provocava, no es va sentir culpable d’obrir la llibreta de notes i començar a llegir el que hi havia escrit des de la primera pàgina. Per davant dels seus ulls van anar desfilant llistes de la compra, tasques pendents, anotacions de la feina, algunes contrasenyes, aforismes diversos —relatius a la felicitat, l’amistat, l’amor o altres tòpics suats—i dues pàgines d’apunts amb el títol La importància de la identificació, que semblaven in media res. Se’ls va rellegir de nou, esperant descobrir-hi algun missatge xifrat, alguna pista que li aportés comprensió en tot aquell assumpte.

(Del llibre De cua d'ull: «Perdre de vista», p. 182)

* * *

El camí en cotxe cap a casa li va servir per posar en ordre un nou assortiment d’idees —aquest cop de caire domèstic— que li produïen una certa inquietud. I és que l’Alfons, jubilat des de feia mig any, no parava de sorprendre-la cada dia que passava. Sempre s’havia imaginat que l’home, una mica lluç, seria d’aquells que arrosseguen una existència grisa i de poca substància quan són arrencats, com un trist nap, de la vida productiva, el Sant Grial que justifica haver transitat per aquest món. Però la realitat va ser una altra, i l’Alfons es va transformar, en poc temps, en tot allò que no havia estat mai anteriorment: s’encarregava de la compra de la setmana, endreçava i netejava, feia anar la rentadora, gestionava avaries domèstiques, tenia cura dels nets, i encara li sobrava temps per fer cursos a la Llar del jubilat.

(Del relat «Hàbits saludables», dins de Relats a vora mar, p. 147)

* * *

Dos empleats carregats amb polvoritzadors de motxilla ruixen la part baixa de la carrosseria. El rajolí vol i dol i fa el que pot per amorosir la brutícia incrustada. Després, agafen esponges i netegen vidres i retrovisors amb aigua i sabó abundants. Ha arribat l’hora d’entrar al túnel. Em poso còmoda i busco alguna cançó reposada. A vegades fins i tot paro la ràdio. Només remor d’aigua i colors. Tot de llumetes policromes travessen el vidre per dansar, bellugadisses, damunt del quadre de comandament. Els vidres laterals queden colgats d’escuma blanca, rosa i blava. «Llàstima que duri tan poc!», em lamento, perquè aquest aïllament momentani em fa sentir protegida, estàlvia, lluny del vòrtex devastador d’allò quotidià.

(Del relat «Túnel de rentat», dins de Relats a vora mar II, p. 155)

* * *

La Muntsa no se’n sabia avenir. Avesada a viure a ciutat, mai havia aconseguit mantenir amb vida les poques flors que familiars i amics s’havien entestat a regalar-li malgrat les seves negatives. Aquell esclat de colors i olors li va fer comprendre que el regne vegetal, encara que mut i estàtic, s’expressava a través d’un ric llenguatge d’extraordinària bellesa capaç de comunicar-nos molt més del que, sovint, som capaços de percebre. A partir d’aquell instant es va establir un diàleg intens entre la dona i les plantes que habitaven a l’exterior.

(Del relat «El jardí oblidat», dins de Et fem costat. 41 relats i un llapis, p. 110)

* * *

La Frida havia passat mala nit. Una salivera agra li empudegava l’alè i li provocava arcades. Es penedia d’haver demanat a la Coia que li fes el maleït genograma. Des d’aleshores, a banda de no poder menjar res, no parava d’interrogar-se sobre la primera dona del seu pare. S’esforçava a recordar retalls de converses entre els grans, confidències fetes en veu baixa, fotografies amb cares desconegudes, visites fugisseres del seu pare al cementiri, qualsevol detall que li permetés materialitzar la figura d’aquella que semblava haver desaparegut per complet de la vida del doctor Castells.

Per acabar-ho d’embolicar tot, el vespre anterior s’havia trobat la bossa dels objectes personals remenada. Allò era l’últim que s’esperava, i ara ja no sabia de qui podia refiar-se i de qui no, tret de l’Èric, és clar, amb qui havia sortit a fer un tomb perquè no tenia ganes de veure ningú. El noi l’havia volgut convèncer que tot eren imaginacions seves, i ella no havia parat de repetir-li que era molt maniàtica amb l’ordre i que, per insignificants que fossin els signes, estava clar que li havien regirat la bossa.

(Del llibre El vol dels caderneres, p. 72)