La seva obra de creació és extensa i dilatada en el temps, tot i que en bona part ha romàs inèdita. L’any 1947, a la impremta de son pare, Antoni Moll Camps publicà el primer llibre de poesies, amb il·lustracions del maonès Francesc Hernàndez Mora (Maó, 1905 – Ciutadella, 1980). Amb el títol de Serenor, era el primer llibre en català publicat a Menorca després de la Guerra Civil. Les seves composicions es feren camí cap a antologies poètiques dels anys 50, com Els poetes insulars de postguerra (Palma, 1951) que havia impulsat Manuel Sanchis Guarner, La poesia catalana eucarística (Barcelona, 1952), miscel·lània enllestida pel jesuïta Pere Serra i Bosch coincidint amb la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, o un dels volums de la col·lecció Els autors de l’ocell de paper, que incloïa el seu Terrat, al costat de dues composicions de Xavier Casp (Carta oberta a Josep Carner) i una peça de Joan Barat (La mort posa la mà al foc). També es feu lloc al número titulat Homenatge a Menorca de la revista mallorquina Ponent (tardor 1960).

Després d’una llarga absència del món literari, Moll Camps reprengué la publicació d’obra pròpia cap a finals dels anys 80, gràcies al fet que guanyà dos guardons literaris: l’any 1986, el conjunt de relats Inventari de minyonia. Evocacions i digressions fou premiat a la X Biennal literària de Sant Joan; tres anys més tard, l’any 1989, aconseguia el premi Frederic Erdozaín, promogut pel Consell Insular de Menorca, amb el poemari Finestres dels dies. Així mateix, des de principis dels anys 90 també encetà una nova línia, amb la publicació de novel·les policíaques, com ara L’hostal de la Sirena (1992), Lluna d’octubre (Barcelona, 1996) o La noia que sortí del mirall (2007).

Ara bé, des del món de les clàssiques, la principal contribució que ens llegà aquest “patriarca de les lletres menorquines” fou la seva traducció del primer llibre de les Odes d’Horaci (1989). El poeta de Venosa havia estat sempre un dels seus referents literaris, fins al punt que la seva filla Sònia recorda que son pare “recitava Horaci mentre et deia que et mengessis les llentilles”; fet i fet, la influència del poeta llatí deu haver calat en la filla poeta, si recordem que el títol del seu primer poemari (2006) és, precisament, Non si male nunc (=HOR., carm. II, 10, 17). 

(Xavier Espluga i Bartomeu Obrador Cursach: “Obituari: Antoni Moll Camps (1926‐2023)” dins Anuari de Filologia. Antiqva et Mediaevalia, núm. 13, 2023, p. 86-91.)
 

* * *

Una prova d’això, d’aquesta manca d’afectació, és que quan li vaig demanar no fa gaire, i justament a prop del brollador del jardí de l’Ateneu Barcelonès, que em digués el poema de Joan Alcover “La relíquia” (Faune mutilat/ brollador eixut/ de ma joventut…), no li va sortir de fer-ho amb el to de sentida nostàlgia que demana el tema, sinó atent a les síl·labes, i amb una punta d’humor, com si els versos mateixos fossin per a en Moll un conjur segur contra la pena del seu autor. Sí, això és indefectible: en Toni, després de recitar-te un Virgili o un Carner, fa, mirant-te, una mitja rialla divertida, com si aquests versos els hagués acabat de deixar caure un àngel juganer.

Moll és un Mestre de la Gaia Ciència, del gai saber. El seu art no és tràgic, ni el seu saber és un saber academicista o complagudament erudit. És un saber culte, però viu, i per a la vida. Al nostre àmbit acadèmic hi ha doctors, però no tots són doctes, com ho és en Moll. Ni tots els doctes en humanitats són savis en humanitat, com ell, també. El saber de les humanitats és, o hauria de ser, un saber, per damunt de tot, en humanitat. El saber per a ajudar-nos a ser més humans. I jo, quan em trobo amb en Toni Moll, o el recordo, el tinc per un savi d’aquests. Per això el recordo tant, i m’agrada tant trobar-m’hi. Per la seva saviesa m’hi vaig fer amic i per aquesta amistat veig com creix la seva saviesa. 

Farà prop de quaranta anys que conec Antoni Moll. Jo en tenia vint, ell uns quants més. Treballàvem a la secció de Medicina de l’Editorial Salvat, de Barcelona. Ell feia allí de corrector d’estil; jo, de galerades. Feia poc que en Toni havia tornat de Xile, s’havia casat i la seva dona esperava els bessons. Era l’any 1974. Franco vivia encara i a l’editorial hi havia una certa activitat sindical i política clandestina. Recordo l’assemblea i els minuts de silenci, a la Biblioteca, per l’execució de Salvador Puig Antich. Tornant de dinar llegíem al diari Tele-Express les cròniques sobre la malaltia de Franco, la dictadura de Pinochet o el moviment dels Clavells, a Portugal. A la màquina del cafè en Toni em recitava ara un tast d’Ovidi, ara un altre de Carner. Recordo, en el silenci de la sala de treball, la seva silueta, cabells negres i pas lent, travessant davant nostre amb un got d’aigua o de cafè a la mà, i moltes vegades mormolant algun vers, però prou alt perquè el sentíssim.

(Norbert Bilbeny: “De l’amistat i la saviesa a propòsit d’Antoni Moll”, p. 80-81, dins: Homenatge a Antoni Moll Camps. Textos i estudis. Maó: Consell Insular de Menorca, Govern de les Illes Balears, 2016.)
 

* * *
 

Més que un simple anecdotari o un caramull de records, Inventari de minyonia és un fris d’orfebre a la recerca del temps perdut. També una reflexió. Profunda, honesta, seriosa… Hi ha frases prou contundents: “La història- diu Antoni Moll- no la fèiem nosaltres, més aviat la patíem.”

Inventari de minyonia és un llibre que va creixent a mesura que el llegim i ens va enganxant per la bellesa de la seva prosa. Té un vocabulari ric. Hi ha bastants descripcions i abunda en petits detalls. L’edició del llibre es complementa amb un recull breu, però intens: “Evocacions i digressions de Sant Joan”, que lliga aquesta festa amb la llegenda de la ciutat encantada de Parella i té un cert to nacionalista, combatiu, apologètic.

Antoni Moll, com a bon ciutadellenc, n’explica algunes vivències a través de les quals anam descobrint un home humil, sentimental, discret, emocionable, sense cap mena d’afany competitiu, i poc donat a jutipiris.

Com a paisatge moral, hi ha la guerra. Una guerra incivil, ferotge, fastigosa, inhumana, absurda, que ha marcat el personatge amb un segell tràgic. La guerra són “tres anys seguits sense el tambor i el flabiol, i sense altra cavalcada que la dels quatre genets de l’Apocalipsi.”

Devot lector i exquisit traductor de l’obra de Marcial, crec que en el fons aquest dens recull, tot i ésser en prosa, l’autor l’ha concebut amb una òptica epigramàtica des de la qual ha cercat aquell difícil equilibri en què “res no hi falta ni res no hi sobra”. I açò és complicat. Té mèrit.

Antoni Moll (aquest és per a mi un aspecte que afegeix valor a l’obra) reflexiona amb lucidesa sobre el fet passional d’escriure: “L’escriptura és un viatge sense itinerari conegut, una exploració a qualsevol sorpresa que, de sobte, pot esdevenir una aventura”, i les dificultats que comporta: “El mal és que entre les visions del poeta i l’obra acabada i reeixida hi sol haver set llegües de mal camí.”

Autenticitat, experiència, esforç i voluntat d’estil. Vet aquí, crec, la fórmula que Antoni Moll ha fet servir per crear aquesta obra reeixida i amb segell de referent. 

(Ponç Pons: “Inventari de minyonia, d’Antoni Moll”, p. 162-163 dins: Homenatge a Antoni Moll Camps. Textos i estudis. Maó: Consell Insular de Menorca, Govern de les Illes Balears, 2016.)