A LA MAR...

A la mar me duen
mos passos. Me plau
mirar-me les ones
que venen i que van;
collir les petxines
els llirs i corals;
pensar en meravelles
ocultes, i estranys
tresors dins abismes
blavosos. Me plau
saltar pels esculls
i, el cor bategant,
sentí en mòbil penya
mos peus vacil·lar,
i assaltar les roques
semblants a les naus.

Sospesa l’oïda
estona roman:
“Que diu amb mil ones
la veu de la mar?”
Les mans se rabegen
sovint, demanant;
“On tens el tresor
de llum, amagat?
Per què no me tinyen
tes aigües, de blau?”

SONET

Amb un immens daler de claredat,
com una fulla de tardor despresa
al grat del vent capriciós malmesa,
voleia el pensament adalerat.

Batega el cor en la buidor glaçat
amb frisances d’amor i de bellesa,
com dins l’espai tremola la nuesa
d’un estel amb calfreds d’immensitat.
Mes una llum en la foscor s’albira.
I entelem dolçament la visió
les llàgrimes d’amor i de dolçor

que omplen mos ulls. Mon pit ja no sospira.
Un dolç esguard en mon esguard se posa.
Mon cor s’oblida i en l’Amat reposa.

(Serenor. Ciutadella: Editorial Moll, 1947)
 

* * *

HORT

Hora fresquívola. Diumenge.
Suau desembre. Sol i rou.
Joia del vers. En una galta
la tebior naixent del sol.
Silenci de martells i serres.
Veus de campana i picarols.

Ara passava, sorollosa
d’ales i becs, l’ombra d’un vol.
Ara ressonen de l’ofici
les batallades lentes. Jo
vull escoltar les veus amables
d’ocells i d’homes –gall remot,
gallines escainant, confuses
converses llunyes– i per joc
vull empaitar la fàcil rima.
Suau desembre. Alegre estol
de papallones vagabundes.
M’agrada aquell racó de l’hort
on es redreça monolític,
el mil·liari antic amb groc
safrà de líquens. Les faveres
fullen amb rítmic giravolt.
I, belles com enormes roses,
veuríeu opulentes cols,
d’un verd cendrós, corbant les fulles
fresques de nacres i de rou.

NOVEMBRE

I us parlaré de l’hora baixa,
sol post, dels núvols de novembre,
color de fum i violetes. 
I de la carretera xopa
d’un breu ruixat, de les masies
obscures, de la terra negra,
com cafè mòlt, tot just llaurada,
o bé vermella i sangonosa,
de l’herba curta que s’hi arrapa
tenaç, del goig de la paraula,
del goig del vers, del goig del viure,
i, ara i adés, d’una tristesa
tova –coixí del pensament.
Els pollancs perden, una a una,
les fulles trèmules, les fulles
que giravolten i s’agraden
de ser tan lliures i dansar.

(Finestra dels dies. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 1989.)
 

* * *
 

“Na Roser, doncs, que acceptava aquell amor quan el creia forassenyat i romàntic, ara, d’ençà que s’expressa en llenguatge pràctic, ha experimentat els primers indicis de desencís. A més, el projectat matrimoni, que a estones l’ha il·lusionada, mentre l’entrellucava de lluny, ara que és, com si diguéssim, a tocar, ha començat a neguitejar-la. En els seus sentiments -prou que se n’adona- la lògica no hi té res a fer. Tant és així que foren les germanes, abraçant amb tant fervor la causa d’en Jaume, les que acabaren de desencisar-la del tot.

Finestra enllà sovintegen de nits les conxorxes i bregues de gats vagabunds, mentre la casa és poblada per dintre d’estranys espetecs i remors, però d’ençà que hi viu sola, s’hi ha anat avesant. Avui, tanmateix, quan començava a adormir-se de nou, li va semblar que a l’hort hi havia algú. La nit d’octubre era quieta – a penes una mica de vent entre les canyes. El soroll que havia sentit s’assemblava al que faria algú que caminés de puntetes, però no pogués evitar que de tant en tant, una fulla seca cruixís sota el peu furtiu.

Però les possibles passes van callar aviat. Ara només se sentia un grill tocatardà i el plant intermitent d’un mussol. I, acabat, les imatges d’un intrús, mal confegides entre el son i la vetlla, es feien esborradisses, i ella cedia a la son que se l’enduia com una dolça marea creixent.”

(Lluna d’octubre. Barcelona: Columna, 1996, p. 126-127)
 

* * *
 

“Sr. Artur Ponset, comissari de policia. Maó.

Benvolgut amic: No és gaire sorprenent el veredicte de mort accidental amb què va cloure’s el cas de la Sra. Pepita Caimaris. Quan la vella va morir, jo hi era. El seu crit, en estimbar-se escales avall m’ha fet perdre més d’una hora de son. Aquell matí lluminós d’abril, devers les nou, jo acabava d’arribar a l’apartament on ella s’havia mudat, no feia gaire. Em sorprengué de trobar tancat. Anava a trucar quan va sentir-se, esgarrifós, aquell crit, acompanyat d’un fort terrabastall i seguit d’un mortal silenci... Bé, no cal que t’ho expliqui. Segur que ja has llegit la declaració que em demanà la policia local, i que vaig escriure i signar. Quan el cas ja havia estat arxivat, m’informaren que tu, insatisfet del veredicte judicial, investigaves pel teu compte. Dissortadament, jo passava uns quants dies a Barcelona, mentre tu examinares el lloc de l’incident i n’interrogares possibles testimonis. El fet que la mort s’hagués esdevingut en un apartament buit, amb portes i finestres tancades i barrades, suggeria, sens dubte, que es tractava d’un accident. No sé quins indicis t’induïren a sospitar que hi havia un culpable. M’imagino que el clàssic enigma de la cambra closa devia ser, per a tu, un repte difícil d’ignorar. Doncs bé, puc assegurar-te que les teves sospites no mancaven de fonament.

Ho comprovaràs si llegeixes fins al final.”

(La noia que sortí del mirall. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 2007, p. 15-16.)