"Les apetències renovadores dels procediments d'anàlisi de l'obra literària i els de la configuració de la història literària més estrictament positivistes se li fan assequibles en el final d'etapa dels anys de formació, per un cantó a través de l'estilística i la ciència de la literatura més en general, per lectures fetes amb passió i amb el convenciment del lector afinat, exigent i sensible, que troba respostes o incitacions per a la valoració de l'obra literària (Leo Spitzer, Dámaso Alonso, Curtius, Auerbach... són lectures d'aleshores); per altra banda, a través de la lectura dels pensadors i divulgadors del marxisme: són les vies que veu integrables en la investigació, la docència, la crítica i, també en certs aspectes de l'actitud i dels principis ètics i cívics a defensar."

(Manuel Jorba. "El procés crític: intuïció i mètode", dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona - Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

* * *

"Com a crític, Molas també va construir-se aviat un model a partir d'exemples i influències diversos. El crític, segons aquest model, no podia limitar-se a donar la seva impressió personal de les obres. Calia que les expliqués al lector, vull dir que expliqués d'on sortien i per què eren com eren, i que les situés dins els seu context literari, i aquest dins el context cultural general, i aquest mateix, al seu torn, dins l'evolució de la pròpia societat. Fer això amb la literatura en el moment mateix en què aquesta apareixia, explicar-la a mesura que s'anava produint, comportava inevitablement una intervenció directa en els camins d'aquesta, un empènyer-la en certes direccions i allunyar-la d'altres. Aquest efecte i, doncs, aquesta funció, Molas els acceptava amb ple coneixement de causa. Així, la missió del crític tal com ell la concebia era no sols d'orientar els lectors, sinó de fer el mateix amb els autors. El signe, d'aquesta tasca orientadora venia inspirat pel mateix marxisme genèric que presidia la seva actuació com a historiador de la literatura."

(Joan-Lluís Marfany. "Historiador i crític", dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona - Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

* * *

"Una de les intervencions més espectaculars de Molas és l'operació que dugué a terme de retorn a Anglaterra, en la dècada dels seixanta, consistent a introduir la crítica d'ascendència marxiana en els estudis literaris, per tal d'influir en la recepció de la literatura catalana. L'operació és coneguda amb el nom de "realisme històric" i el màxim exponent és aquella antologia en què l'any 1963 Molas sacsejà els valors de la poesia catalana i els reorganitzà d'acord amb criteris maximalistes derivats de les doctrines literàries de Lukács. Observem que he dit Molas, no Castellet-Molas com seria obligatori de dir si es tractés d'una referència bibliogràfica. En efecte, és Molas qui veiem moure els fils d'aquella antologia i m'atreviria a dir que n'és ell el redactor principal o fins i tot exclusiu. Del que no hi ha dubte és que es tracta d'una antologia de poetes del nostre segle que, en termes d'estratègia, no és sinó la part provocativa d'una operació molt més vasta i profunda que Molas dirigí des de l'editorial 62 i des dels Estudis Universitaris Catalans, on va començar a fer classes durant aquells anys. L'operació s'eixamplà cap a camps diversos i amb instruments diversos i es prolongà fins ben entrats els setanta, quan Molas, fora ja de responsabilitats editorials directes, continuà l'operació."

(Ricard Torrents. "L'obra de Joaquim Molas: de la intuïció i el mètode a l'estratègia", dins Creació i crítica en la literatura catalana. Barcelona: Universitat de Barcelona - Fundació Caixa de Catalunya, 1981)

* * *

"Com a director d'«Els Marges», crec que Molas ha donat proves sobrades de paciència, de rigor, d'honestedat. Ha sabut escoltar, sense prepotència i amb atenció positiva per tots els parers exposats. Ha actuat de comú acord amb tothom i defugint sempre l'opció de la facilitat. Ha evitat la temptació de l'endogàmia i, encara més, la de promoció personal o de grup.
[...]L'única presa de posició conjunta del grup com a tal, a través de l'editorial conegut com a «manifest d'Els Marges», va ser consensuada després d'una llarga discussió de mesos entre tots a partir del text base, i Molas va reeixir a acostar les actituds més contraposades. En la seva qualitat de director i, al capdavall, de mentor de tots plegats, va ser també qui més va haver de respondre, almenys nominalment, de l'anàlisi sociopolítica que de la situació de la llengua es feia en aquell document, just en causal coincidència amb la celebració de les primeres eleccions autonòmiques, el març del 1980. Sempre ha subsistit la sospita de fins a quin punt els notables de la política catalana, dolguts pel ressò que va obtenir un paper que denunciava el cofoïsme alienant en què es complaïen o en què vegetaven la majoria d'ells en relació amb la llengua, no li van passar factura a Molas com a cap visible d'aquell al·legat."

(Josep Murgades. "Joaquim Molas, ran d'«Els Marges» estant", dins A Joaquim Molas. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996)

* * *

"Joaquim Molas, com tothom, és fruit del seu temps i el temps de Molas correspon a la més profunda aridesa del franquisme. Per això ell, com a crític, crític militant, intel·lectual i professor universitari, va haver d'enfrontar-se al desert cultural d'aquells anys per bastir un projecte que fos doble: articular una interpretació històrica que comportava el desenterrament i revisió de textos per tal de definir millor moviments i èpoques i, quant a la contemporaneïtat, establir unes primeres fixacions interpretatives de l'obra de diversos autors de postguerra que sovint han esdevingut canòniques i han entrat a la història de la literatura com la millor introducció possible a l'autor. Tota anàlisi, biografia o estudi que es faci de Joaquim Molas haurà d'explicar aquesta enorme feina que no es tradueix en obra escrita però que forma part del mestratge i la dinamització d'una cultura. Afortunadament, en aquest moment, s'està publicant l'obra crítica de l'autor. Els dos primers volums (1995 i 1999) donen mesura del seu treball com a crític i historiador. Però a aquest treball caldrà afegir-hi el projecte editorial desenvolupat al llarg de les col·leccions que, des d'Edicions 62 i al llarg de diverses dècades, ha dirigit i s'han convertit en punt de referència."

(Àlex Broch. "Joaquim Molas, la darrera classe", diari Avui, 28 de desembre de 2000)